“La bellesa (o la lletjor) d’un paisatge depèn, en un 50%, del mateix paisatge. L’altre 50% depèn dels ulls que se’l miren / de la persona que se’l mira”
Ara
que el mantell gris del virus coronat ho
tapa tot, i que ens auto-angoixem amb la infoxicació sense massa filtre que
rebem per pantalles diverses (i per no menys whatsapps), ens hem oblidat de la
vida de fa solament 6 mesos. I de com
maldàvem per tenir controlats tots i
cadascun dels aspectes bio-psico-socials dels nostres pacients i/o de tots els
ítems de les DPOs. I de com demanàvem als pacients que vinguessin a les
revisions i que treguessin els fills i
filles de casa per venir al CAP. I de….., tantes i tantes coses que ara ens
semblen tan llunyanes!. Com ho enyorem ara! I com ens queixàvem quan teníem el
que ara sabem que ens plaïa fer!
Com
és que ha canviat tant, la vida arreu del planeta? Per l’aparició d’un virus
amb corona, i/ o també per la informació sense filtre i no contrastada que
massa sovint ens arriba d’ell i de les seves conseqüències?. Que hi ha a
l’origen d’aquest fenòmen de canvi
planetari? Jo no ho tinc gens clar. I sempre m’agrada dir-me, en aquest casos,
i sense auto-enganyar-me, allò que em retorna a la benaurada humilitat i a la
meva sempre limitada capacitat: “No ho sé!”.
Certament, aquesta manca de transparència informativa fa nèixer totes
les idees, teories i conspiracions possibles. Avui, mateix, una persona prou
bregada amb la vida, i acostumada a la duresa del treball a pagès, em
deia: “Això ha estat una ensulfatada a
l’engròs!”. Vés a saber si no tindrà raó!
De què estem fent ara, nosaltres, pediatres de Ponent? D’aprenents d’epidemiòlegs, ja que (com en el cas de la Pediatria) l’Epidemiologia és una branca professional que no ha rebut la importància que ara tothom li reconeix. Solament ens recordem de Santa Bàrbara quan ja tenim la tempesta a sobre. Ens caldria tenir més epidemiòlegs per fer front amb criteri a la infecció per coronavirus? És clar que sí! Ens en fan falta molts, atès que, com a societat, hem viscut al dia, sense massa perspectiva a mitjà o llarg termini. Ara ens hem batejats a nosaltres mateix@s, i han batejat als nous companys que han arribat als CAPs, com a gestors de Covid19!
Retornant
al tema del nou curs, i després de 6 mesos d’activitats en línea o
”extraescolars” (no pas de tots els alumnes) i de vacances, potser caldria
preocupar-se de en quines condicions d’actitud rebran els mestres els alumnes i
en quines condicions, d’aptitud i també d’actitud, retornaran els alumnes a les aules. Uns
infants i adolescents que arriben amb molts dels aprenentages (també de salut) desapresos, després d’un sedentarisme
obligat, una alimentació d’ingestes inadequades
per una alimentació poc equilibrada, i una visió carregada de pantalles
a distància propera, facilitadora d’una miopia innecessària que caldria
detectar com més aviat millor. O també, de com engrescar als que han agafat una
por excesiva a sortir de casa, angoixats per un coronavirus que no veuen; als
que estan encara angoixats per la feinada de deures en línia que els manaren i
que condicionaren l’assoliment d’unes notes en la sobreexigència autoimposada o imposada per
l’ambient familiar; als que han canviat el caràcter per la manca del companys
d’escola; als que la desfavorable loteria biològica i/o familiar els ha deixat
mig any lluny de l’equiibri social que representa l’escola; per no parlar dels que han viscut, durant
aquest mesos de confinament, cada dia, la violència física, emocional i/o sexual per part dels pares o entre
els pares.
Aquests
dies, i encara que telefonessin per motius que no la feien necessària, he
facilitat visita presencial d’infants o adolescents que intuïa o coneixia amb factors de risc d’algun
dels camps apuntats abans. Resultats: una mitjana de guany de pes d’un quilogram per mes en la majoria de
casos cercats; pèrdues de visió del 20 al 40% en alguns casos, amb una nova
miopia oftalmològica i, segurament,
també mental; infants que no volen sortir de casa; aguditazades
situacions de problemes familiars a causa dels conflictes entre els pares;
infants deprimits a causa de la mort dels avis que en tenien cura i que eren el
seu vincle emocional;…
Hi
ha epidemòlegs de la nutrició? Hi ha epidemiòlegs de la visió dels infants? Hi
ha epidemiòlegs de l’ànima dels infants?
Per sort, hi ha pediatres i infermeres pediàtriques que volen (que
volem) veure l’infant en la seva grandesa, amb la seva capacitat de redreçament, amb la resiliència que els dóna la
seva plasticitat, si sabem fer-los
costat, a ells i a llurs famílies. I volem fer-los costat perquè ens agrada fer
la feina més noble del món: “Acompanyar les famílies a fer créixer (bé) llurs
infants”, malgrat el mantell gris del coronavirus que ens vol amagar una
realitat que continua bategant a sota .
El
passat és història i el futur (sempre) és incert. I allò que veritablement
importa és aquest ara que (com a humans necessitats dels altres humans que som
i com a pediatres d’un Ponent que estimem) estem compartint amb preocupació
per nosaltres, per les nostres famílies i per les famílies
del infants que atenem.
Gaudim
de cada instant , d’aquest ara que a
cada respiració renovem, i agraïm els alts i baixos que la muntanya russa de la
vida en dóna. Gaudim dels alts i baixos del període que estem vivint. Gaudim
del regal, del present . Al cap i a la fi, em sembla a mi, aquesta és la millor
manera d’encarar la vida: entomar tant els moments dolços com els amargs, amb serena acceptació. En un
aixopluc de Gredos vaig llegir :”Ni lo dulce ni lo amargo duran tiempo largo”.
I potser ens cal aprendre tant de la dolçor com de l’amargor. I no crec que sigui
una bona opció demanar tenir el motor apagat. La línea plana de
l’electrocardiograma no és bona companya
de camí!
Allò
que sí que podem cercar, quan ens cal, és
la mà que ens fa més planer el camí, més alegre la caminada, i més suau
el cansament i el patiment. I en som un munt de mans ponentines que ens anem sostenint mútuament en els
petits i en els gran dubtes. Hi ha líders visionaris que han fet, i continuen
fent posible, aquest petit miracle que ens ajuda individualment i col·lectiva.
Gràcies altre cop, Ramon! Aquesta
germanor de la Pediatria ponentina és un bon ajut per aconseguir fites que ens
fan sentir colla. Molt@s de vosaltres ja ho expresseu en breus whatsapps de
complicitat: “Quina sort tenir-vos a la
vora!” “Això és una mina d’or!”. I llavors se m’acut aquella imatge del
girasol, en pensar que venen dies que
preveiem més incerts i complicats.
I
com dèiem fa uns dies al nostre whatsapp de pediatria de Ponent, en resposta a
la preciosa fotografia que ens envià la Rebecca (moltes gràcies, pallaresa!),
permeteu-me reescriure el sentiment que aquella imatge em retornà.
Eix Taūll, bell Sant Climent,
amb
suau claror en la vesprada,
acarona
el sentiment
de
pertànyer amb goig fervent
a
aquest grup de gent servent
de
famílies i mainada!
Pirineu,
la serralada
que
marca el nord a Ponent!
Bona arrencada de curs, companyia!
Francesc Domingo i Salvany.
Balaguer, 22 d’agost de 2020
