Vivim en una societat profundament depenent de
la ciència i la tecnologia i de la que ningú en sap res. Això constitueix una
fòrmula segura pel desastre.
Carl Sagan.
Veritat és allò que m'interessa que sigui
veritat.
Joan García del Muro Solans.
El model racionalista
i empíric il·lustrat ha entrat en crisi i amb ell el model científic. Podríem dir
que la ciència com a dogma ha mort. Amb la teoria falsacionista
de Karl Popper hem hagut d'entendre que no hi ha certeses absolutes i que cal
acceptar un sistema científic que avança a partir de l'escepticisme i dels
dubtes. Popper reivindica la possibilitat que noves troballes puguin refutar
idees prèviament considerades com a veritats absolutes i considera que quan
això passa i és acceptat per la comunitat científica el que es produeix és un
canvi de paradigma. Per tant, ja no es pot
continuar sacralitzant la ciència com a base ineludible i fiable sobre la que
es substenten decisions de tots tipus; cal que tots acceptem les seves
limitacions i ens acostumem a viure en una incertesa
permanent.
En
l'era Postmoderna les grans veritats sobre el món no expressen objectivitats de
cap tipus, sinó només opcions subjectives i preferències emocionals. El propi
subjecte és qui defineix els fets en funció de la seva pròpia visió del món,
aquesta és la seva veritat. Dins d'aquest discurs postmodern, la confluència
d'una colla de factors ha culminat en un adéu a la veritat i ha conduït al que hem
anomenat Postveritat. Aquests factors són: el desprestigi del pensament
racional, el relativisme radical, l'emotivisme i el pragmatisme; es qüestiona
la raó, hi ha una exaltació de les emocions i de la irracionalitat, una
devaluació dels fets a favor de les interpretacions i una definició de veritat
en funció de l'interès de cadascú.
En
aquest context, comparades amb el pes de les emocions, els fets (o les dades
científiques) són irrellevants. No hi ha veritat o mentida, simplement es
defensa el que un sent. Experts i científics esdevenen irrellevants; de fet,
"la gent està farta d'experts", només "cal escoltar les
emocions"(1). Els
fets i les dades objectives deixen de tenir importància. A partir d'ara, la
veritat ja no és fruit d'una recerca sinó que és el resultat d'una creació que
té com objectiu convèncer apel·lant a les emocions.
La Declaració
Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO (2005), en el seu article
15, recull: "Els beneficis resultants de tota investigació científica i
les seves aplicacions s'haurien de compartir amb el conjunt de la
societat"(2);
per tant, tots els que ens dediquem d'una manera u altra a la ciència, tenim la
resposabilitat social de transferir el coneixement més enllà de l'àmbit
estrictament acadèmic. El no fer-ho no suposa només desatendre una
responsabilitat, sinó que, a més, posa en perill els avenços aconseguits. Si
tenim en compte que el coneixement rigorós està en crisi i que vivim en una
societat hiperconnectada, la circulació de notícies falses s'accelera
soscavant-se encara més la ja denostada base racional i científica de la
societat.
En el camp de la salut visualitzem
cada cop amb major freqüència el significat de la postveritat en la ciència:
emoció i creença front evidències. Són exemples prou significatius i amb greus repercusions en l'àmbit de Salut
Pública els moviments antivacunes, les recomancions de remeis alternatius a la
medicina basada en l'evidència i, tal i com assenyala Enrique J. de la Rosa, els
virus emergents.
L'actual pandèmia per
la COVID19 demostra com, en un moment d'incertesa i de por, proliferen les teories
conspiranoiques i la desinformació amb una velocitat de propagació similar a la
que té el propi virus. De fet, Adrian Bardon, autor de "The Truth About
Denial", afirma que el negacionisme és una "resposta instintiva front
amenaces a la identitat, especialment quan el que s'amenaça és l'estatus social
o econòmic. I no és quelcom patològic. És un comportament humà normal"(3).
Les persones són molt hàbils a l'hora de negar l'evidència o l'opinió dels
experts a favor de les creences que els hi resulten més convenients, i, tot i
poder semblar paradoxal, les persones amb més formació són les millors a l'hora
de racionalitzar les seves creences.
Arreu del món hi ha
grups ben organitzats, adeptes a les teories pseudocientífiques, amb experiència
i amb tècniques eficaces per a propagar unes teories que van adreçades a la
població més vulnerable i per tant més receptiva. Ara bé, quí hi ha darrera
d'aquests grups? Són molt interessants les aportacions que l'informàtic
Marcelino Madrigal fa al respecte en el seu blog (4) on descriu que la propagació de les teories de la conspiració, les campanyes de
desprestigi i atac als governs, als científics i a les institucions sanitàries a
costa del coronavirus s'està donant a nivell mudial i són alentades per una
barreja de grups supremacistes, antisistema, d'ultradreta, seguidors de
pseudociències i moviments alternatius. Les interpretacions de la pandèmia
d'aquests grups s'han retroalimentat mitjançant les xarxes socials, sovint aprofitant
"missatges de polítics controvertits, d'actors, cantants o influencers".
La desconfiança cap als polítics i les institucions per la gestió de la crisis
sanitària ha facilitat l'acceleració i la transversalitat de tots aquests
corrents.
Podríem
dir que ara mateix estem tant en una epidèmia sanitària com en una epidèmia
informativa o, tal i com a popularitzat la mateixa OMS, infodèmia. És tanta la
quantitat d'informació que circula respecte la COVID19 que resulta difícil
discernir el gra de la palla. Com a professionals de la salut és la nostra
responsabilitat conèixer les fonts abans de donar validesa a una determinada
notícia i evitar compartir dades no contrastades o de procedència poc fiable.
Hem de tenir clar que la desinformació també pot suposar un problema de salut
rellevant.
En base a tot
l'anteriorment exposat, voldria deixar constància de les següents reflexions
finals:
Si som conscients
d'on som i de les circumstàncies en les que ens trobem és possible que siguem
capaços d'adquirir l'habilitat de fer front a la postveritat que infecta la
ciència amb manipulacions i creences.
És molt important
sortir de la nostra zona de confort, divulgar i ensenyar a la ciutadania a tenir
un pensament crític.
Tot i que, vapulejat
i silenciat per una mediocritat aclaparadora per part dels poders fàctics, el
pensament crític ens fa millors ciutadans i ciutadanes i més exigents amb els nostres responsables polítics. No defallim malgrat les adversitats.
Margaret Creus Verni
Pediatra
ABS Agramunt
(1): Garcia
del Muro Solans, Joan (2018) "Good bye, Veritat. Una aproximació a
la Postveritat". Pagès editors.
