A l’anterior escrit en aquest mateix blog de la Pediatria de Ponent (1*) concloia amb el record de la Sra Carme Junyent, “la dona sàvia que no es va rendir mai” (2*), una lingüista de primer ordre, estudiosa i defensora de les llengües minoritàries amenaçades, que va morir fa pocs mesos, i que es mereixia que en parléssim amb més calma. Pocs dies abans de morir va escriure un article per a Vilaweb que duia per nom “Morir-se en català” (2*). Carme Junyent, a l’article, recorda al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l'administració hi té coses a dir i a fer. I afirma que “durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres”. I hi continua dient: “Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament.
Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar… A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua…. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema….” A ella i a tots els altres ancians els devem aquest compromís “per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de concentració de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:
“Així jo no vull morir, lluny del cel i les arbredes”.
La Coloma, que la sent, a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort, dolços mots a cau d’orella.
De forma més incissiva i punyent, Pau Vidal, periodista de Vilaweb ens diu que estem en guerra per la llengua i que som a la darrera trinxera (3*): “La consigna és: prou de queixar-se. Hem estat dos anys explicant el cataclisme, i qui l’ha volgut veure l’ha vist. Ara toca decidir: o abaixar els braços o baixar al fang. Perquè una guerra que no es combat és una guerra perduda. Quina realitat tenim? Els titulars de política, per exemple, reiteren dia rere dia que les grans dinàmiques globals esclafen les dimensions micro sense pietat: per al turisme, l’hostaleria, el negoci immobiliari, les corporacions, en resum, per al capital, les llengües petites com la nostra són una nosa i les arraconen sense contemplacions.”
I per la seva banda, “les notícies de societat demostren que la substitució ètnica no afluixa: la baixa natalitat (comuna a tot Occident) i la immigració inassumible (la més alta del planeta) han reduït la tribu a poc més d’un terç de la població. Perquè aquesta immigració, que teòricament hauria d’engendrar els catalans del futur, mentre la tractem de la manera que la tractem no crea sinó ciutadans espanyols. D’identitat i d’idioma”.
Simplificat: “incorporar-se a la modernitat sense abandonar la llengua de la tribu comporta unes dificultats i un sobreesforç que gairebé ningú està disposat a assumir. Ho voleu més cru? Un altre indicador: les queixes en augment. Si n’hi ha, senyal que hi ha agressions. I si hi ha agressions és que hi ha conflicte, per més que la cantarella oficial s’encaboti a negar-ho. El que ens mostra aquest increment és el desengany creixent d’una part de la població autòctona per una situació que no para d’empitjorar”.
“Contractarem més mà d’obra barata i es repetiran les dinàmiques que ja es van produir amb les tres onades d’immigració espanyola: guetos, pobresa, impermeabilitat a la cultura autòctona. Els nouvinguts es continuaran integrant en castellà i adscrivint-se a la identitat espanyola; amb la diferència que ara, sumant totes les immigracions, ja constitueixen la majoria de la població. La supervivència de la llengua, per tant, va indissociablement lligada a canviar aquest model econòmic suicida”.
Però alerta, segueix Vidal, ”que no tots els mals vénen de fora. Nosaltres hi contribuïm amb entusiasme. El bonisme, la cursileria i la porugueria genètics dels catalans també són molt responsables del segon element de l’equació: la salut de la llengua. El parlant pensa en llengua i només veu mots i expressions, que sempre es poden reaprendre i restaurar, però hi ha altres aspectes bàsics que no tenen tan bona cura i que s’estan deteriorant a tota velocitat; la fonètica, sobretot, i també la sintaxi. Que són el motor, els engranatges que no es veuen però fan que el sistema funcioni. La generació TikTok està tan acastellanada, tan empeltada d’estructures, mecanismes i pronúncies forasteres (en augment, ara ja sí, també els de l’anglès), que va irremissiblement de cap a la dissolució, a la patuesització. Cal no voler-ho veure, per no adonar-se’n: parar l’orella a la sortida d’una escola és un exercici de masoquisme… Quin penós català de plàstic, tants mitjans… I quanta poca consciència de la responsabilitat lingüística que tenen. Els pocs parlants de qualitat de què encara disposem, els que conserven filagarses de llengua natural, expressiva, i que haurien de ser el patró per a la regeneració, s’estan deixant corcar per una pinça mortal: d’una banda, un estàndard encarcarat i empobridor que és presentat com a únic model vàlid i, de l’altra, l’ultrancisme somiatruites que corregeix el que no s’ha de corregir i mata tot besllum de creativitat.
“Que tot plegat us desanima? Més desanimat estic jo, no et fot”, ens diu Vidal. “Per això us dic que teniu dues opcions: continuar-vos aferrant als llocs comuns anestèsics que us subministra el poder (“Quina sort que tenim de ser bilingües”, “el català no havia estat mai tan bé ni havia tingut tants parlants”,…) o acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència. Una guerra que necessita generals valents, sí, i no com els que tenim; però també una tropa disposada a combatre… S’ha acabat el temps de la (suposada) bona educació. Ara toca enfangar-se”
I entre els pocs parlants de qualitat de què encara disposem volia destacar el d’un company, metge de família, canetenc i ganxó d’adopció, el doctor Antoni Beltran. Ell, que fou company nostre en els primers cursos de Medicina al Sant Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys setanta del segle passat, ens mostra que podem fer front al pessimisme malaltís amb iniciatives engrescadores. El seu llibre “Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, les malalties i els remeis” (4*) vol ser una eina per recuperar un vocabulari popular i col·loquial que fins fa poc era viu, explícit i completament natural. I com podem llegir a la contraportada, “si els nostres avantpassats, que no van poder estudiar en català, van conservar els mots, seria una trista paradoxa que els joves d’avui els perdessin”.
Al Proemi del llibre, escrit pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, llegim que “ entendre’s és fonamental i la llengua és un instrument bàsic de comunicació… Quan el pacient es pot expresar i és tractat en el seu idioma millora la seguretat clínica. Per tant, conèixer i emprar la llengua dels pacients és una obligació ética”… El doctor Beltran, metge amb un vessant humanista i una enorme estima per la llengua catalana, rescata expressions que es fan servir arreu del país, del tot útils quan hem d’acompanyar i consolar. Reblant el clau, al pròleg, Màrius Serra ens diu que “aquesta és una obra única i molt oportuna, sobretot en un moment en què s’incorporen al nostre sistema sanitari molts professionals que no tenen el català com a llengua materna, i que es poden trobar amb pacients que expressen els seus mals amb paraules de baixa freqüència d’aparició en els escrits mèdics que coneixen”, i clou dient que “res més saludable que mantenir obertes vies de comunicació amb les paraules que els nostres avantpassats van trobar per dir com es trobaven”. A la introducció, el doctor Beltran ens diu que no es tracta d’imposar un català pagerol i arcaic, sinó de tenir la delicadesa i la ferma voluntat de no desterrar formes absolutament genuïnes que formen part del nucli i del nervi de la nostra llengua…Serà una manera de preservar un patrimoni tan immaterial i fràgil com és la llengua, que es manté viva entre altres motius per la voluntat explícita dels propis parlants”.
El Col·legi de Metges de Lleida (COMLL), i com un dels primers actes de celebració del 125è aniversari de la Fundació del COMLL que es clourà el proper mes d’abril de 2024, amb la inauguració del nou edifici col·legial, va realizar, el 14 de setembre de 2023 una Jornada internacional amb la participació de metges provinents de diferents països, que explicaren com vivien el procés d’integració a la societat lleidatana. I en el decurs de la sessió es plantejà què podíem fer, tots plegats, per millorar-lo (5*). Les xifres? Un 11% dels col·legiats són de nacionalitat estrangera, amb una mitjana d’edat de 40 anys, la meitat dones. El 64% procedeixen de Sud-amèrica, el 23% d’Europa, el 9% de Centreamèrica, el 3% d’Àfrica i l’1% d’Amèrica del Nord. Una de les qüestions que va aparéixer en aquella jornada era la de la importància de conèixer el català per poder atendre els pacients en la seva llengua materna. Una de les iniciatives que s’apuntà fou la de crear “parelles lingüístiques mèdiques”, en què un metge català del COMLL oferís una o dues hores setmanals a acompanyar un metge estranger a aprendre el català i a fer-li conèixer la nostra cultura.
Des d’aquella sessió s’han organitzat diverses parelles lingüístiques mèdiques, una de les quals explicà la seva experiència en el decurs d’una Taula rodona (Fotografia) en la que ens presentà el seu llibre el doctor Beltran. I se’n lliurà un exemplar als col·legiats que s’oferiren per ser parelles lingüístiques. En acabar l’acte, el passat dia 8 de març 2024, algunes de les persones que varen intervenir-hi es varen fer una fotografia, com a record de la darrera sessió científica que es feia a la Sala d’Actes de l’edifici del COMLL a la Rambla d’Aragó. El següent acte del Col·legi es farà ja a la nova Seu del COMLL, el mes d’abril proper.
Aquestes darreres ratlles han volgut ser un contrapunt a posicions de desencís, atès que si ens cal pensar en global i actuar en local, tots i cadascun de nosaltres pot fer quelcom per allò que ens identifica com a catalans: la llengua i la cultura. I iniciatives de companys com el doctor Beltran o els integrants de les parelles lingüístiques mèdiques del COMLL ens fan pensar que sí, que cal que ens enfanguem, i que siguem responsables de la nostra llengua, en el nostre metre quadrat d’existència.
Ja ens ho deia Joan Coromines, amb la frase que tanca el llibre del doctor Beltran: “Un idioma no és un magatzem de mots, sinó un vehicle expressiu i inequívoc de les idees d’una nació”.
No tinguem, doncs, vergonya, i ensenyem la llengua!
Francesc Domingo Salvany.
Balaguer, 12 de març de 2024
Bibliografia
1. Francesc Domingo i Salvany. La continuïtat i la
longitudinalitat a la catalana en l’accessibilitat pediàtrica: un sinapisme per
salvar els mobles (i també els pediatres)? . A http://pediatresdeponent.blogspot.com/2024
(11 de febrer de 2024).
2. https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/ 3 de setembre de 2023. Consultat el dia 11 de març de 2024
3. https://www.vilaweb.cat/noticies/a-la-trinxera-opinio-pau-vidal/ 6 de gener de 2024. Consultat el dia 11 de març de 2024.
4. Beltran, Antoni. Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, les malalties i els remeis”. Editorial Gavarres. Cassa de la Selva, novembre de 2023.
5. https:// www.comll.cat butlleti-medic-143-2024-01. Jornada internacional del COMLL. 125è aniversari de la Fundació del COMLL. 14 de setembre de 2023
