No podem recular. El riu de la vida ens mena a la immensitat del mar. “La lluna, la Pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol”

El proper dia 20 de novembre, el 20N, té diferents significats segons les diverses persones a qui preguntem. Per a nosaltres, la  gent de la Pediatria, és la commemoració, any rere any, de la Declaració del Drets dels Infants. I cal que, com a advocats dels que no tenen dret a veu ni a vot, ens fem ressò d’aquelles iniciatives i actes que ajudin a sensibilitzar la població i a augmentar el nostre compromís envers el bon tracte als infants. I nosaltres, els professionals sanitaris, no podem defugir d’implicar-nos-hi. La nova Ley Orgánica 8/2021, de4 de junio, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a laviolencia (1) torna a insistir en que no podem mirar cap a una altra banda. Potser ens fa una mica de por ja que anem a terrenys inexplorats, a mars desconeguts, i és un tema del que hem rebut poca (in)formació. I se m’acut ara un escrit de Khalil Gibran, que, ens evoca al que estem plantejant.

“Diuen que abans d’entrar al mar, el riu tremola de por… Mira enrere, tot el camí recorregut, els cims i les muntanyes, el llarg i sinuós camí que va travessar entre boscos i pobles, i ara veu al davant un mar tan extens, que entrar-hi no significa res més que desaparéixer per sempre. Però no hi ha una altra opció. El riu no pot tirar enrere. Tornar no és possible en l’existència. El riu necessita arriscar-se i entrar al mar. Solament quan hi entri la por desapareixerà, perquè precisament en aquest moment sabrà que no es tracta de desaparéixer en el mar, sinó de tornar-se mar”.  

I en el tema que avui ens ocupa, el dels abusos sexuals infantils (ASI), ens cal atrevir-nos a fer sense pressa, però sense pausa, pas a pas, infant a infant, el camí vers un millor coneixement d’un fenomen que ens depassa. I també per reconéixer el dolor i el patiment de qui ha passat per aquest tràngol. Les dades ens diuen que no els sabem detectar prou bé. I ens cal aprendre’n per no entrar amb tanta por a un mar poc conegut. 

La vigília del 20N, el proper divendres dia 19 de novembre, al vespre a 2/4 de nou, al Teatre municipal de Balaguer s’interpretarà l’obra “Pruna” (80’), que pretén sensibilitzar la població en el tema dels abusos sexuals infantils (ASI). No és una obra menor, per molt que solament es demanin 5 euros d’entrada. Com s’apunta al programa informatiu de Cultura Balaguer tardor 2021 (2): “ La Pruna és una nena violada, i l’acompanyarem en dos moments vitals: de petita i d’adulta. Aquesta obra és fruit d’una recerca de materials sobre el tema del abusos a infants. Vivim d’esquena a una realitat que afecta a un de cada cinc infants. El 20% de la societat  pateix, ha patit o patirà abusos sexuals durant a infància”. 

Fa poc temps, el TFG (Treball final de grau) d’una estudiant de Medicina de la UdL, Olaya Asin Abad, ens confirmava aquesta realitat amb dades de casa nostra, en el treball  “Prevalencia del abuso sexual infantil en los estudiantes de Medicina de la Universitat de Lleida”(UdL) (3). Un de cada cinc estudiants de la Facultat de Medicina de la UdL va ser víctima de violència sexual a la seva infantesa. Amb un percentatge més alt en les noies que en els nois.

Des de la delegació  de Ponent de l’ACIM - Associació  Catalana per la Infància Maltractada  - volem ajudar a mirar de cara aquest problema, un problema de salut pública, i difondre una realitat massa dura i pesada per poder ser encarada per un sol professional. És per això que, aprofitant aquesta representació teatral, volen saber-ne més per actuar millor, per actuar en xarxa: lliurarem a cada persona del públic un tríptic informatiu sobre els ASI i podrem participar en el col·loqui-fòrum posterior que les mateixes actores han proposat, a més de poder consultar documentació sobre els ASI al vestíbul del teatre. Algunes de les professionals que integren el nou Equip Funcional d’Experts (EFE) de l’Hospital Arnau de Vilanova ja han confirmat que hi assistiran i que ens podran enriquir amb la seva valuosa experiència. “No estem sols i no els deixarem sols, als infants”. Ens cal fer una xarxa, davant d’aquesta tema encara tabú a la nostra societat. I més encara quan sabem que el 80 % dels casos es donen dintre del silenciat nucli familiar en el que l’infant viu.

A més, durant aquestes setmanes, la prèvia i la posterior a la representació, la Biblioteca municipal Margarita de Montferrat de Balaguer s’afegeix a l’objectiu i tindrà una exposició de tots els documents (tríptics, llibres, contes, DVDs...) de que la biblioteca disposa sobre ASI, i que trobareu just a l’entrada.  

Us convidem a passar la revetlla del 20N a Balaguer. Us suggerim venir a mitja tarda, visitar la biblioteca, prendre un bon berenar-sopar a qualsevol dels saborosos establiments del centre balaguerí i,  a 2/4 de 9 del vespre, assistir a la funció teatral i al col·loqui amb les artistes que s’establirà després. Podeu aconseguir de forma anticipada les entrades al següent enllaç. També podeu fer-ho el mateix dia de la funció, a la taquilla, una estona abans.

Cal, però,  que no ens aclaparem davant la gravetat  dels ASI. Hi ha molts casos, sí. Però ens cal pensar en global i actuar en local. Ens cal saber que potser no arribarem a tots els casos, però també que cada cas que tractem i acompanyem és un pas endavant per a nosaltres i una sortida per a aquell infant o adolescent concret.

I us afegeixo aquí, per a cloure aquest escrit, una anècdota real de Somersen Maughan:

Passejava per la platja quan va veure un nen que retornava a la mar estrelles de mar que la marea alta havia deixat i que el sol del dia mataria.

L'escriptor li va dir al nen: "Saps quants milers d'estrelles de mar

moriran a tota la costa sense que tu les arribis a salvar? "

El nen va arronsar les espatlles i respongué: "A la que salvi li val".

Somersen dedicà tot el matí a tornar amb el nen estrelles al mar.

Una abraçada, companyia!!

Francesc Domingo i Salvany. 

Balaguer, 16 de novembre de 2021

Bibliografia

1.    Ley Orgánica 8/2021, de 4 de junio, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a la violencia. «BOE» núm. 134, de 05 de junio de 2021

2.   Institut municipal Progrés i Cultura. Llibretó Cultura Balaguer tardor 2021. “Pruna” p 22.

3.  Asin Abad, Olaya. Prevalencia del abuso sexual infantil en los estudiantes de Medicina de la Universitat de Lleida. Treball Final de Grau, curs 2017/2018.

La pediatriadeponent i la construcció de la bastida del llenguatge per al creixement dels infants

Fer de pediatra és una sort. Cada cop que un infant entra a la consulta i et mira, amb aquells ulls encesos i aquell somriure, passa com quan mires el mar, no te'n cansaries mai, i et sorprèn, com si fos la primera vegada que veus la cara d'una criatura.

Els i les pediatres tenim la finestra perfecta per observar els infants en el seu camí per la infància. En aquest procés hi ha factors immodificables, però a la vegada sabem de la importància de l'entorn. És un camí on les experiències vitals, els aprenentatges, l'estructuració del pensament i la conducta així com les emocions hi tindran un paper clau. Un infant mai es construeix sol. 

A finals de la dècada de 1950, Jerome Bruner introdueix la teoria de la bastida. Va utilitzar aquest terme per descriure l'adquisició del llenguatge oral dels nens petits. Aquesta teoria s'inspira en el concepte d'un expert que ajuda un novell o un aprenent. Les bastides han d'anar canviant el nivell de suport per adaptar-se al potencial cognitiu de cada nen. Els elements d'aquesta construcció són sobretot els pares, l'entorn educatiu i també els professionals de pediatria.

Conscients de la importància d'aquesta bastida, la pediatriadeponent ha unit esforços amb els professionals d'educació per poder donar el suport necessari als infants que tenen un desenvolupament atípic del llenguatge oral.

El llenguatge és un instrument molt poderós de l'espècie humana. Les paraules són els fonaments del pensament. A més de la seva funció de comunicació amb els altres, el llenguatge està molt implicat en el desenvolupament de les funcions cognitives, la regulació de la conducta i també influeix enormement en les emocions. Quan mares i pares juguen amb els seus fills de 2 i 3 anys es creen unes bastides verbals que a l'edat de 6 anys es tradueixen no només amb millors habilitats lingüístiques sinó també amb millor memòria de treball i major benestar emocional.

Si un infant presenta un patró de desenvolupament del llenguatge diferent a l'habitual, les conseqüències l'afectaran al llarg de tota la seva vida. Aquests infants necessiten més suport en la seva bastida i, a la vegada, l'ajuda ha de ser tan primerenca com sigui possible.

Amb aquest objectiu s'ha creat a les Terres de Ponent, de forma pionera al territori català, un protocol per l'abordatge de les dificultats el llenguatge oral en el infants en edat escolar. En aquest protocol s'ordenen les intervencions dels professionals de Salut i Educació de la xarxa pública per ser capaços de detectar aquest infants i poder-los donar el suport adequat a les seves necessitats. Només des de la xarxa pública és possible treballar per l'equitat dels infants.

Allò que un nen pugui aprendre a fer avui amb el suport del seu entorn, ho podrà fer de forma independent demà. 

Fer de pediatra és una sort i participar en projectes com la creació d'aquest protocol ens torna a recordar, una vegada més, que no hi res més fascinant que el creixement d'un infant, siguin quines siguin les seves capacitats.

Lídia Sanz

Podeu trobar més informació a la plana web de pediatresdeponent

Després de 40 anys de fer de pediatra.

Després de 40 anys de fer de pediatra, ara em jubilo.

No sóc una pediatra vocacional. Vaig estudiar Medicina, triant-la per sobre d’Arquitectura i Belles Arts (les altres candidates) per seguir la tradició familiar i possiblement com un tribut al meu pare. Una anàlisi immadura de prioritats em va portar cap a la pediatria. 

He gaudit de la meva professió en totes les seves vessants, el MIR a un hospital terciari, quan la vida d’un MIR encara era molt dura, la consulta generalista de l’Atenció Primària, en centres rurals i urbans a tres comunitats autònomes, els càrrecs de gestió, les comissions i grups de treball, etc.

Des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones que heu compartit amb mi aquests anys de vida professional que sense cap dubte m’han enriquit intel·lectual i emocionalment.

40 anys i moltes experiències (la darrera, l’adaptació del nostre món a la pandèmia de Covid19) donen perspectiva i potser em permeten formular algunes preguntes per encarar el futur.

Es la nostra una professió en crisi? Com no? Si tot el món està en crisi!

No hi ha prou pediatres i s’ha de pensar en com atendre les necessitats de salut de la nostra població.

Haurem de donar resposta a l’eterna pregunta de què atenem, la demanda o la necessitat? Com donarem atenció a les demandes? Potser darrera de tota demanda hi ha una necessitat encoberta? Es tracta d’una demanda sanitària o social?

Mantindrem  les visites presencials o per contra tot serà telemàtic? Tancarem les portes dels serveis públics (ja està passant) i seguiran incrementant-se els privats?

Com coneixerem la realitat de les necessitats de salut infantils en una societat que s'està empobrint i on l’estrès està ferint la salut mental dels individus?

Com farem els diagnòstics de salut de la nostra comunitat?

Com donarem resposta a què cal ser atès a cada nivell assistencial i qui ha de donar l’assistència? Sabrem trencar la separació Hospital/Primària? Sabrem treballar per processos i no per estaments?

Serem capaços de veure que al costat tenim infermeres amb alta qualificació i que sí o sí han d'agafar més protagonisme en l’atenció dels nens? I els metges de família? Quin ha de ser el seu paper?

Com ens coordinarem amb altres serveis d’atenció a la infància?

La tecnificació serà creixent i els protocols i algoritmes cada vegada seran més concrets i tancats. En quin moment caldrà recuperar la presa de decisió del pediatra?

La incertesa ha arribat per quedar-se i qui millor que els pediatres, que estem acostumats a atendre febres sense  focus de poques hores d’evolució, per esbrinar i valorar petits indicis que ens permetin entendre cap on anar. 

Pediatres de Ponent és un grup que s'ha avançat a d'altres en la manera de treballar. La professionalitat, la capacitat de cooperar i el lideratge compartit, tot evitant la competitivitat, són algunes de les seves grans virtuts. Estic segura que així com jo ara formulo preguntes, entre tots trobareu les respostes. 

Alícia Aguiló

Un silenci que ens desperta. Tindrem, l’any 2021, la mateixa col•laboració mundial per a trobar la vacuna contra el canvi climàtic?

 

Diuen que la  mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música.

I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida.

Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) que ens ha menat a mesures de supervivència. A aprendre a tancar les pantalles, a pensar més endins nostre, a repensar-nos, i a descobrir altres realitats. Realitats que, de sempre, han existit i que perviuen allà, lluny del nostre egoïsta benestar. La urgència de la pandèmia per la Covid19 ens ha fet oblidar realitats prou importants per al planeta blau en què els humans fem la nostra travessa individual i particular, una travessa que és temporal i que té una incerta data de caducitat. I, com a humans, no la fem pas sols aquesta travessa, aquest temps de sojorn a la Terra comuna, la Terra Mare, la Mare Terra.

El poder, en temps calmat, en silenci, llegir reflexions que ens fan obrir els ulls ha estat un dels avantatges, i dels privilegis, d’aquestes Festes nadalenques amb poca mobilitat  a les carreteres i als aeroports. I en aquests temps de més franca incertesa (de fet ”la incertesa és sempre l’única certesa que tenim”, com deia algú)  l’escrit de presentació de l’Agenda Llatinoamericana de 2021 ha estat aclaridora. En unes ratlles il·luminadores hi llegim (1):

“En aquest temps d’incertesa podem aprendre el que aquesta crisi ens ha obligat a viure: és possible frenar i canviar la forma a la que se’ns ha condicionat a viure, en què considerem  normal allò de sempre i de la qual ens han fet creure que no es pot canviar. La idea de normalitat perduda està condicionada pel món capitalista que en el seu afany d’acumulació de riqueses econòmiques destrueix totes les formes de vida del planeta que permeten la nostra supervivència com a espècie…. Els successos obligats als quals ens ha sotmès la malaltia global ens ha demostrat que no és impossible fer un altre món possible. La natura es recupera si la manera de producción capitalista hegemònica s’atura. Per aquesta raó, la nostra Agenda 2021 llança un missatge d’esperança concret: fortalesa i coratge per crear, des d’allò quotidià, una pràctica ecològica de la vida en allò individual o col·lectiu que obligui als estats i empreses a canviar de rumb. Insistim-hi conjuntament i serà de matinada”.

I en el següent full de la Guia (1), en una Introducció fraterna que duu per nom “És tard, però és la nostra hora!”, hi insisteix de forma més vehement:

“Entrellucar el futur demana sortir de l’egoisme depredador que era la culminació de l’individualisme. Es fa imprescindible identificar el lligam de la vida humana amb la natura per descobrir que el nostre futur depèn de la solidaritat i el reconeixement joiós de la unitat del món…. La tecnologia, expressió pura de poder, va fer oblidar que som part del món i que aquesta dualitat no és més que una simple abstracció que impedeix reconèixer el nostre lloc dins de l’Univers… Som una part d’un Tot i el respecte que tenim envers nosaltres hauria d’entendre’s com a consideració del Tot sense el qual no podem viure. Afortunadament, aquestes visions existeixen i es troben presents en cultures que han après lliçons que l’arrogància occidental ha oblidat”

A tal d’exemple, una de les frases de respecte a la natura, a la Mare, en forma de ja antiga Profecia del indis Cree, nadius nordamericans, confinats en les poques terres que els queden a la Reserva, ho reflecteix en poques paraules: 

“Only after the last tree has been cut down,

only after the last river has been poisoned

only after the last fish has been caught,

only then will you find that money cannot be eaten”

 

“Solament quan el darrer arbre haurà estat tallat,

solament quan el darrer riu haurà estat enverinat,

solament quan el darrer peix haurà estat pescat,

solament llavors us assabentareu que els diners no es poden menjar”

 

Adobant encara més en aquests aspectes, Francesc Torralba, al recent article “Ètica de la interdependència” (2) ens diu que el conceptes d’allò que és llunyà i allò que és proper s’han transformat d’una manera vertiginosa amb la globalització, i que la xarxa globalitzadora ens ha vinculat amb els qui estan lluny i, a la vegada, ens ha allunyat dels qui estan a prop. Per la noció d’interdependència, en una gran xarxa que tot ho entrelliga, ningú pot estirar un nus sense arrossegar tota la xarxa. Qualsevol moviment, per petit que sigui, afecta el conjunt. Allò que hem escoltat alguna vegada de que el vol d’una papallona a les antípodes també ens afecta a nosaltres. 

“L’ètica de la interdependència exigeix abandonar la visió unilateral per transitar cap al nosaltres. Fluir de la visió autocèntrica a la mirada policèntrica”, escriu Torralba. “En un món estructuralment injust en el qual una petita minoria, cada vegada més diminuta, concentra el gran capital, i una gran majoria, cada cop més ampla, pateix tot tipus de mancances, és impossible que hi hagi pau. … Si tota crisi és una oportunitat per aprendre, la noció d’interdependència no pot ser oblidada. La bona notícia de la vacuna no pot ser un pretext per perdre de vista aquest coneixement. Haurem de mantenir les restriccions fins assolir la tan desitjada immunitat de ramat. I un cop assolida, caldrà treballar a fons per despertar la consciència ecològica a fi d’evitar una crisi de proporcions més grans i, tal vegada, irreversibles”

Durant aquest darrer 2020 la pandèmia pel Covid 19 s’ha emportat companys de camí, familiars i amics, de molts de nosaltres i de munió de famílies. D’altres han mort per altres circumstàncies ben inesperades i difícils d’entomar. I també ens han deixat, en aquest any passat,  persones que han estat referents. Referents en la defensa del silenci,  d’una Terra Mare més justa i, també, en defensa de les minories explotades, que no reben massa atenció en els nostres mitjans de comunicació. Un d’ells, l’admirat Pere Casaldàliga, cofundador de l’Agenda Llatinoamericana ara ja fa 29 anys, va anotar a l’Agenda del 2020 (3), la darrera que va poder llegir, unes Veritats profètiques que val la pena rellegir. Quines són aquestes 10 veritats que ens ha deixat? Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

1. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.
2. El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d’un principi o deixar d’assumir una responsabilitat.
3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el  món.
4. En aquest món no hi ha ningú inútil.
5. Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè sóc més.
6. Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
7. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l’exportació d’armes.
8. La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament .
9. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.
10. És molt més important tenir l’última sensibilitat que l’última paraula.

Pere Casaldàliga ens ha llegat munió de llibres i publicacions, certament. I ens ha ofert allò que d’ell més ens captiva: el seu exemple de fidelitat a les causes que el feien viure. La primera cita del seu llibre Reflexions des del compromís (4) és del tot diàfana: "Les meves causes valen més que la meva vida". És ben bé allò de que “El missatge és el missatger sencer”. Un missatge que sovint trasmetia amb versos plens de contingut, en els què, a més, ens encoratja a reconèixer que, ara, és la nostra hora per a fer possible la gran causa del silenci, de la Terra Mare, (5)

La nostra hora

És tard,

però és la nostra hora.

És tard,

però és tot el temps

que tenim a l’abast

per fer el futur.

És tard,

però és matinada,

si insistim encara.

Gràcies, Pere Casaldàliga, per esperonar-nos a insistir encara per a que aquest 2021 sigui albada i matinada! Tant de bo sapiguem obrir el dia i no ens manqui ni la convicció ni la coherència, amb el teu exemple com a referència.

 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 1 de gener de 2021

 

 

1. Agenda Llatinoamericana Mundial 2021. 30 anys al servei de les Grans Causes. Retorn o no retorn. És tard, però és la nostra hora. Edició en català de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona.  www.llatinoamericana.org . pp 8-11.

2. Francesc Torralba. Ètica de la interdependència. Tribuna. El Punt AVUI, diumenge, 27 de desembre de 2020, p 32.

3. Casaldàliga, Pere.  Veritats profètiques. Agenda Llatinoamericana Mundial 2020. Tsunami 4.0 a la vista. La revolució digital que ve. Edició en català de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona.  www.llatinoamericana.org . p 249.

4. Casaldàliga, Pere.  Reflexions des del compromís. Angle Editorial. 2017.

5. Casaldàliga, Pere. La nostra hora. A Lacta Mama. Ed Claret, Associació Tapís, Casal Claret. Barcelona 2020