Aquest ha estat un any sense
paga de Nadal. És
cert i no és just. Però el missatge a insistir, com a Pediatres de Ponent,
no hauria de remarcar la segona sinó la
primera part de la frase. Si del que ens agrada treballar és de professional de
l’ajuda, en la xarxa de Servei i suport a d’altres persones, ens hem d’adonar
que tenim la mateixa finalitat de vida que la de moltes companyes i companys joves (que jo
veig molt millor preparats que jo mateix) i que viuen en una precarietat
laboral que ens demana reduir les nostre queixes, reconèixer la situació poc
raonable en la que es troben i fer-los costat. El Grup d’ajuda que representa
el col·lectiu Pediatres de Ponent és una bona manera de fer-ho. I ens en
felicitem. I elles, tot i
trobar-se en situacions laborals inestables, ens donen lliçons de positivisme i
de coratge. La
Xina i La República Dominicana se’ns han fet més properes
gràcies a la seva il·lusió i a la seva generositat. I, elles, en cap moment perden llur engrescament i llur
somriure. El seu és un somriure sense fronteres, un somriure que ens cal a
totes i a tots!. Al Decàleg de Supervivència i prevenció per al professional cremat un dels punts és justament aquest: ”El
somriure sempre ajuda; a qui el dóna i a qui el rep. El somriure que no es dóna
es perd”. I això és cert ací a les Terres de Ponent, a l’Àsia i a les
Amèriques. I m’agrada sovint recordar que, venturosament, la Rifa del Naixement ens va
tocar de ple ja fa uns quants anys quan els nostres pares ens varen permetre
néixer en aquest racó privilegiat del món. Fem possible que aquestes siguin
unes Terres de Ponent de somriures, i
que els sapiguem encomanar, com les nostres companyes, a d’altres contrades!
Els pediatres acostumem a
tenir una formació molt tècnica i centrada en cercar allò que ha anat malament o
que no rutlla prou bé, en l’infant que tenim al davant o en la seva família, per sentir-nos cofois
de conèixer i receptar la solució que algun mestre (i aquest és un bon moment
per dir-los GRÀCIES! a tots ells) ens han
dit que era la bona. I amb això alimentem el nostre ego professional. Però quan
la solució ens depassa o bé no la sabem veure se’ns fa difícil entomar la realitat.
I acceptar amb humilitat que no en sabem més i deixar en mans d’altres, més ben
situats o més savis en la vida, sempra ampla i extensa, aquella família que ens preocupa. Ens agrada
recordar que altres professionals de la xarxa sociosanitària de la que formem
part ens poden fer costat i mostrar-nos que hi ha vessants positius, en les
famílies amb problemes, que els permeten superar les adversitats que la vida
els posa al davant i que a nosoltres ens semblarien insalvables.
A les Jornades ACIM–Terres dePonent ens agrada recordar que, quan algú ens diu que “ho ha passat molt
malament”, acostumem a emfasitzar el com
de malament ho ha passat i ens oblidem de remarcar i cercar què i quines persones l’han ajudat a
superar un temps tan dur. És d’aquesta cerca en positiu que en treurem
visions i riqueses que ens permetran encarar futures dificultats amb més
recursos personals. El focalitzar-se en la part negativa de la frase (que al
cap i a la fi ja ha passat!) massa sovint destapa l’abocament i la posada en
comú de totes les desgràcies que els de vora també han viscut. Vaja una manera
de fer aturades i piscolabis de repòs de mig matí o mitja tarda a la feina, si
recomencem més empipats, malhumorats i empastifats amb les desgràcies dels
companys ! De vegades és millor fer el descans quan no hi ha ningú!.
També aquí , a
casa nostra, podem trobar, en aquests temps postelectorals i de canvis, punts
de vista de tots colors. Però ens cal tenir el cap fred i no deixar-nos
arrossegar per la riuada, justificada en part, però no del tot certa, de
l’espoli com a causa exclusiva de la situació actual al Principat. Unes
setmanes abans de les eleccions em varen fer arribar la imatge amb les banderes
incloses. I fa pocs dies vaig rebre’n la versió que suposo que era l’original
(o no).
També a casa nostra hi ha munió de senyors amb barret de copa. I és en aquesta direcció que fa uns mesos demanàvem una independència a la islandesa. Mentre escric aquestes ratlles m’ha arribat un altre dels molts articles crítics amb la situació actual de la nostra Sanitat, pública i de qualitat (3).
També a casa nostra hi ha munió de senyors amb barret de copa. I és en aquesta direcció que fa uns mesos demanàvem una independència a la islandesa. Mentre escric aquestes ratlles m’ha arribat un altre dels molts articles crítics amb la situació actual de la nostra Sanitat, pública i de qualitat (3).
De vegades, però,
discutim de gran temes en què poc hi podem fer, i ens oblidem que la vida es fa
a cada instant, en el dia a dia i en els fets més habituals. Hi ha reflexions
que ens poden semblar banals però que, al meu parer, ens permeten aturar-nos i
plantejar-nos què estem fent. No fos cas que amb l’excusa de voler atendre els
infants els deixem un món més brut. Des fa un temps parlo de les otoscòpies i
els cafès contaminants. Abans de viure la migradesa de mitjans a Sierra Leone
(on un otoscopi és un instrument tecnològic fora de l’abast i cadascun dels
tres embuts que em vaig endur era un tresor), al CAP, després de la consulta,
l’auxiliar d’infermeria recollia els embuts , els rentava amb una solució
desinfectant i servien, l’endemà, per atendre novament els petits pacients. Amb
pocs embuts passàvem, en un temps de vaques grasses. Ara, amb reducció de sous
i acomiadaments o migradesa de condicions de treball de companys de tots els nivells,
se’ns aconsella llençar a les escombraries tots els embuts de les otoscòpies
que fem, amb l’excusa del risc de contagi. Potser si que en una otorrea ens cal
eliminar-lo però em sembla una despesa innecessària, que elimina un temps de
feina a una auxiliar i que ens contamina el medi que volem deixar als nostre
fills i al pacient al que fem l’otoscòpia . Em fa mal al cor. I he decidit
rentar els embuts, després de deixar-los en una solució desinfectant una
estona, cada 4-5 otoscòpies. Direu que el Francesc repapieja, però em sembla
que faig allò del Capità Enciam : “Els petits canvis són importants”. I en la
mateixa línia em dol que a la saleta del CAP, per prendre un cafè, llencem a les
escombraries per cadascun d’ells una càpsula de PVC que, abans de la propaganda
del Sr Clooney, ens estalviàvem, amb les cafeteres italianes o bé amb els
filtres de paper i el cafè mòlt de Comerç Just. Què voleu que us digui: era més
rudimentari, però més solidari i ecològic!
Sigui , doncs, el
positivisme , l’ànim que ens amari i que ens permeti no deixar-nos engolir per
l’allau de penes i desventures que ens envolten. I si ens arriba el desencís no
ens estarà de més cercar altres companys que ens empeltin, de nou ,
l’optimisme, l’alegria i les ganes de seguir endavant malgrat els entrebancs.
Fa uns anys ho cantàvem així:
“Quan pressentim,
veient la branca nua,
que malgrat tot, l’ametller florirà,
quan
esperem, al cor de la nit crua,
la
nostra alegria ningú no ens la prendrà,
la
nostra alegria ningú no ens la prendrà!”
Mireu,
sinó, l’ànim amb que el Servei d’Oncologia de Sant Joan de Déu, ha encarat les
dificultats i les retallades! Que l’estrena confiada d’aquest nou 2013 ens
l’encomani!
I
als que, com un servidor, no en sou uns
experts però us agrada la història i la cerca dels orígens de la nostra
civilització, permeteu-me que us aconselli
una visita a l’exposició “Abans del Diluvi - Mesopotàmia 3500-2100 aC ”, al Caixafòrum de
Barcelona (fins al 24 de febrer). Si, com diuen, qui perd els orígens perd la identitat,
guanyar unes hores per saber què pensaven, com s’organitzaven i per quina raó
es perderen els nostres veritables avantpassats ens ajudarà a relativitzar el
dia a dia que ens toca viure.
Bon Any a totes i a tots!
Francesc Domingo i Salvany
Francesc Domingo i Salvany
