Aquesta gran família de la Pediatria de Ponent va
començar aquesta setmana amb un trasbals que ens ha deixat a totes i a tots aquella
sensació de fragilitat que ens demana trobar-nos i compartir el mutu sentiment
de tristesa i desconcert. I ens hem cercat per abraçar-nos, en silenci, ja que
no sabíem quins mots calia dir. Ens ha fet trobadissos, la Maria. Hem estat
munió les i els que hem volgut acompanyar la família en els durs moments de
comiat. I en aquest acompanyar en el silenci la poesia ens és d’un gran ajut.
I em venia, llavors aquell vers del nostre poeta de
referència, en Màrius Torres:
Per què és
trista la font que s'ha estroncat
i el sol quan va
a la posta?
És que més que
el futur, Déu meu, em costa
rendir-te el meu
passat?...
I ens adonem de la intensitat dels dols en segona persona.
I encara més si són tan aguts i tan
sobtats. Aquesta mateixa setmana hem fet el dol, potser més llunyà, de
la munió de víctimes del terratrèmol de la zona de Turquia. Aquest dol més
llunyà, en tercera persona, pel que hem vist i seguim escoltant, ha quedat,
però, en un segon pla. Totes i tots nosaltres no ens sabíem avenir que l'encant
generós de la Maria ens hagués deixat. I ens ha sotraguejat fortament. I aquest
sotrac ha estat tan intens com intensa era l'estimació que envers ella professàvem. I hem cercat l'aixopluc
impossible en les companyes i companys de la Pediatria del nostre Ponent. I
així , mútuament, apaivagàvem el nostre desconsol.
En Ferran Solans,
ja fa anys, resumia aquesta sensació amb aquestes ratlles
Si la pau del
cel, Senyor,
ens l'oferiu ben
completa,
per què ací
tanta minsor
i una calma tan
estreta?
Diuen que els gira-sols s'encaren decididament cap al
sol així que despunta a l'horitzó. I que l'acompanyen amb avidesa durant tot el
dia per absorbir-ne tota la seva energia. Quan el sol no hi és, quan la boira
ponentina l'amaga i senten el fred d'un dia inhòspit, fan allò que nosaltres
hem fet en perdre la llum de la Maria. S'encaren els uns als altres per
acompanyar-se davant l'aflicció.
I en abraçar-nos ens hem adonat de com en som, de
trencadissos. I de com d’equivocats estem quan oblidem la nostra senzillesa, la
nostra limitació.
Si estem tots
fets de reculls de petitesa
i ens costa
viure en la més gran fragilitat,
d’on surt,
Senyor, la meva mesquinesa,
el cor eixut, esquerp, massa tibat?
On he reclòs la
meva humilitat?
D’on beu, a glops, la meva vanitat?
I en recordar la Maria, aquella Maria generosa envers
els altres, especialment els infants més vulnerables, en recordar la seva
rialla, i també aquells moments de la Coca-cola 0% i la cigarreta de darrera
hora, se’ns fa difícil acceptar que ens ha deixat, que hagi mort. I llavors
trobem el vers de Miquel Martí Pol:
Ens costa
imaginar-te absent per sempre.
Tants de records
de tu se m'acumulen
que ni deixen
espai a la tristesa.
I et visc
intensament sense tenir-te
...
És en la
mort on aprenem a viure,
bevent-ne el
licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens
incendia les entranyes
mentre ens
revela tota la bellesa
d'aquell restar contra tots els designis.
Gràcies, Maria, pel temps viscut i compartit, pel teu
esforç per aconseguir la fita de ser una pediatra ponentina i per la teva
implicació envers els petits grans pacients als que la Pediatria t'ha permès
ajudar. Gràcies per haver-nos permès compartir amb tu el fet d'exercir la feina
més noble del món: ajudar les famílies a fer créixer llurs infants.
I gràcies
per aplegar-nos i fer-nos sentir com d'apreciada eres per tanta i tanta gent!
Maria, t'estimem!
Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 9 de febrer de 2023
