Fa tres dies vaig tenir la sort de poder assistir al
Curs d’”Emergències Pediàtriques” que han organitzat i ofert els nostres companys pediatres de l’Hospital Universitari
Arnau de Vilanova de Lleida (em referiré als
pediatres encara que la representació majoritària ja sigui femenina, i
vull d’antuvi reconèixer llur superioritat i també llur benevolença).
La meva sensació en acabar la tarda (tot i que un
refredat de massa dies no em va permetre estar al cent per cent) va ser de satisfacció i d’orgull. I no d’un orgull
malsà sinó de l’orgull de saber que el vaixell insígnia de l’atenció pediàtrica
a Ponent és, a més de molt treballador i pedagògic, generós a mans plenes. I em
plau ara i ací felicitar a una persona que es mereix veure els fruits de molts
anys de tendrència (un munt de tendresa sumada a un munt de paciència) en les
generacions que l’han seguit . Felicitats Dr. Gomà!
Deia que em fa sentir orgullós veure la qualitat
assistencial que la generació de pediatres joves que, malgrat les normals
diferències interpersonals (tothom és diferent i ningú no és perfecte) i les
que genera el treball en equip amb una matèria tan sensible com la dels infants
malalts, saben donar aquest plus de generositat i ens permeten , als que
treballem en els petits vaixells més o menys allunyats de la flota, de la que
l’”Arnau” és vaixell insígnia, una formació i actualització pràctica i de
qualitat. I aquest és un comentari i un sentiment que compartia, amb més d’un
pediatre i pediatra d’altres CAPs, en acabar el curs.
Ara, que la situació econòmica i professional dins
de xarxa pública d’atenció sanitària no permet massa alegries, ni de temps ni
de diners, per anar a cercar Est enllà una formació continuada útil, val la
pena saber valorar i reconéixer, encara més, la generositat, l’empenta i l’esforç dels companys de camí que tenim a l”Arnau” per oferir-nos aquell
saber adaptat a la realitat que vivim a Ponent. I així poder atendre millor els infants que les famílies ens confien. Quina bona sensació sentir-se R-34 de l’Arnau de Vilanova!
En uns moments en que la queixa és el pa de cada dia,
em plau triar el reconeixement i l’agraïment a tots els que han esmerçat el seu temps en preparar i donar aquest Curs d’Emergències Pediàtriques en una
demostració clara que sabem que la formació i la coordinació de tots els
nivells de la flota pediàtrica (des del centre d’Atenció Primària més petit de
Ponent fins al vaixell insígnia) és la
millor opció per donar els nivells màxims de qualitat possible amb els recursos
limitats de què disposem,
Hi ha una dita popular (amb un mot que no acostumo a
dir ni escriure pero que deixaré com a
versió original) que resa aixi : “Si avui em fas festes i no me’n sols fer, és
que em vols “fotre” o m’has de menester”. I ara em ve al cap perquè, si en una xerrada
que has donat, algú, al col·loqui, et felicita primer (i més si aquest algú te
un punt de vista oposat al teu) val la lena que et preparis perquè després o bé
et llança l’espasa o bé et demana feina extra.
En el meu cas no em considero oposat a ningú dels que
han donat el curs. Això sí, suggereixo una
petita tasca de més. No tothom pot accedir a la formació i hi ha molts
professionals que “toquen” en una hora o
altra del dia o la nit, infants amb problemes aguts a la consulta ordinària, a l’Atenció Continuada o a Urgències, tant als consultoris locals com als CAPs,
arreu de les terres de Ponent. I suggereixo
que es tregui més profit de la feina ja feta per preparar aquest curs per:
- Fer un llibretó de les coses bàsiques (plastificat o no – el recull dels fulls penjats a la paret a la sessió de Gastro, per exemple) de cada taller que potser algun espónsor finançaria a canvi de deixar posar el seu logo. Una mena de recordatori bàsic per tenir a sobre la taula, a la consulta. Sé que ja heu tramès molts documents , però allò que queda és allò viscut. I allò que ens queda és també allò que podríem nosaltres oferir a la gent del nostre centre en una formació en taca d’oli, en benefici dels infants que atenem, i
- Resumir en una presentació el punts bàsics del curs de cara a que els pediatres dels petits vaixells, dels CAPs, puguem fer de formadors dels metges de capçalera i de les infermeres dels serveis d’Atenció Continuada. Val la pena que la vostra feina no doni fruits solament en nosaltres. I em sembla que fóra una bona idea que també els pediàtrics dels petits vaixells “perifèrics” ens tranformem en transmissors del saber que tan generosament hem rebut, en benefici de les famílies i els infants de Ponent.
Som persones als servei de les persones. I dóna bo veure
que, ací a Ponent, malgrat les embestides d’uns temps difícils, continuem
compartint el sentiment de Robert Debré : « No hi ha feina més noble
en aquest món que atendre la salut dels infants ».
Francesc Domingo i Salvany
