II Blogosfera Sanitària: #2CBS

A Madrid, els dies 17 i 18 de juny de 2011, ens vam tornar a trobar un munt de gent que ens passem bona part del dia pensant i compartint idees sobre com “modelar” qualsevol aspecte de la sanitat a la xarxa.

La sensació de trobar-te amb la gent amb qui piules sovint o llegeixes el seu bloc no deixa d’ésser estanya. Estranya perquè per molt que et presentis i donis el teu nom, segueixes essent el teu avatar, i ells/elles també.

En aquesta ocasió, pediatresdeponent, ens vam alliberar una mica i vam fer una presentació Prezi en un format Pecha Kucha, i, juntament amb un grup de pediatres d’arreu vam fer un taller sobre TIC’s i Pediatria. Personalment vaig sortir molt content del taller i encara més content de la manera de preparar-lo. Durant un mes, i en un entorn de Google groups, vam anar aportant idees i lligant-les. Tot a distància i sense conèixer personalment els altres col·laboradors. El primer dia de congrés, ens vam reconèixer i, després d’unes encaixades que crec sinceres, ens vam “reunir” per acabar de polir el taller.

Els participants es passejaven amunt i avall de l’auditori conscients de que en qualsevol moment podien ser interpel·lats per algú que tenia interès a conèixer el seu projecte o per a rebre una felicitació per tal o qual post. I és aquesta una diferència bàsica amb els altres congressos sobre medicina o pediatria; hi ha massa “ponent” que imparteix doctrina, massa “expert” inaccessible, massa.... . I els assistents a aquest tipus de reunió ho saben.

Amb el Jesús (@jmartinezal), l’Amàlia (@lamamapediatra), el Rubén (@rubengp) i la Isabel (Maynet) vaig fer un pas més en aquesta nova forma de treballar. L’era de les tecnologies de la informació i de la comunicació ha esclatat i es tracta de no desaprofitar el temps. Hi ha molta gent que té ganes de fer coses i idees meravelloses que ens poden ajudar a fer que la salut en general i la pediatria en particular millorin en molts aspectes.

Fins a la propera Blogosfera ens queda un any per endavant per a seguir engegant i consolidant projectes!. 

Ramon Capdevila @capbert

Salut sostenible: crisi o canvi de model

Els temps de retallades no són sols temps de crisis sinó que poden ser temps de discerniment. Provenim d’un model d’assistència sanitària que ens els darrers 20 anys ha sofert un canvi explosiu: el fet d’associar salut amb benestar ha fet que moltes persones demanin al sistema sanitari, no la salut coma tal sinó el benestar. Així s’ha considerat l’assistència sanitària com un dret absolut, com un bé de consum i fins i tot com un bé de desig.

Com bé comenta Diego Gracia, “s’ha acabat l’època en que els fins de la medicina els fixaven els metges: la malaltia com lesió, disfunció, infecció...Ara la salut i la malaltia la defineixen els ciutadans, amb un criteri tan emotiu, utòpic i irresponsable como el de “perfecte benestar físic, mental i social”. No cal dir que això no pot acabar bé. Un fi irreal i irrealitzable no pot portar més que a la frustració i al fracàs, individual i col·lectiu. Sols així es pot explicar la immensa frustració que avui existeix al voltant del món de la medicina”. I això era abans de la crisi...

Hi ha models alternatius?

Callahan, prestigiós bioeticista i president del Hastings Center, ens aporta el terme de “salut sostenible” o “medicina sostenible” que seria aquell benestar raonable o prudent, que té molt en compte els valors que hi ha sota el concepte de salut. Tal com comenta “la visió de la medicina infinita, sense límits, no es pot finançar amb uns fons limitats. Allò que hem de redefinir és la idea de progrés de forma que sigui assequible a llarg termini, i per la qual cosa igualment accessible per a tots, un progrés que tingui, com model, una visió finita de la medicina i de l’assistència sanitària. La visió d’una medicina finita, amb uns fins i unes aspiracions limitats, haurà d’incloure uns quants ingredients.”Aquesta meta sembla ser una meta assolible pel sistema.

Segons Callahan hi ha una sèrie d’aspectes que hauríem de poder-se limitar o canviar, no sols els professionals sinó tots com a societat:

·         Els intents de buscar solucions mèdiques a tots els problemes de la vida, tant si venen a través de medicaments o d’altres intervencions.

·         Els intents d’augmentar contínuament la provisió de tecnologies noves, limitant-les únicament a aquelles que demostren uns beneficis importants a un preu assequible.

·         Desconfiar de les idees mèdiques utòpiques: tenir exactament el tipus de fill desitjat, perllongar l’esperança  de vida indefinidament; inventar medicaments que ens ajudin a eliminar alguns de los patiments propis de la vida

·         Els intents científics, mèdics o comercials de convèncer-nos de que no hi ha res més important que més i millor salut. La forma com vivim la nostra mortalitat i la malaltia, així com l’acceptem, és igual o més important que gaudir d’una bona salut. La bona salut no serveix de massa en una societat defectuosa; però, la malaltia es pot tolerar millor en una societat sana.

Però realment Callahan no parla de crisis del model sanitari (que potser ja n’hi havia abans de “La crisis”) sinó que ens atansa a un nou paradigma, a un canvi de model de com entenem la salut: no com a estat perfecte de benestar físic, psíquic i social, sinó com salut acceptable i sostenible.

Quasi res!

Montse Esquerda

Publicat en un dels Quaderns de la Fundació Grifols. En podeu llegir més a: http://www.fundaciogrifols.org/portal/ca/2/7353/ctnt/dD10/_/_/37gb/17-El-bien-individual-y-el-bien-común-en-bioética.html

“Les necessitats bàsiques del nen: tot allò que cada nen precisa per créixer, aprendre i viure”. Brazelton i Greenspan.

Una de les reflexions més encertades que s’ha publicat darrerament sobre maduració infantil és un treball realitzat conjuntament per un dels pediatres més prestigiosos i estimats, l’americà Thomas  B. Brazelton, conjuntament amb un reconegut psiquiatre infantil, Stanley Greenspan. Plegats van redactar un text que sorprèn per la senzillesa de les seves aportacions i parla d’aquelles necessitats irreductibles del nen, traduït com “Les necessitats bàsiques del nen: tot allò que cada nen precisa per créixer, aprendre i viure”.

Molts cops ens plantegem quines recomanacions podem donar per afavorir el desenvolupament del nen. Els autors identifiquen set necessitats bàsiques de la infància. Quan aquestes necessitats estan suplertes, proporcionen al nen la base sobre la que es construiran les seves capacitats intel·lectuals, socials i emocionals podent arribar a la plenitud d’allò que pot arribar a ser:

1. Relacions constants de cura: és la necessitat de relacions afectives estables, la de sentir-se estimat i cuidat de forma constant. És allò més important pel desenvolupament emocional i intel·lectual. Com comenta Brazelton, “no podem experimentar emocions que mai hem tingut, no coneixerem la experiència de consistència i intimitat de l’amor estable a menys que haguem tingut aquesta experiència amb algú en la nostra vida”. El nen que ha estat comprès i estimat serà capaç a la seva vegada de comprendre i estimar.

2. Protecció física, seguretat i reglamentació: Des de que estan a el úter, fins tota la infància, els nens necessiten un entorn que els proporcioni protecció del dany físic i psicològic o exposició a la violència.

3. Experiències acords a las diferències individuals: Cada nen té un temperament únic i es desenvolupa en un entorn diferent. Adequar les experiències a la naturalesa individual del nen evita problemes d’aprenentatge i de conducta i permet al nen desenvolupar el seu ple potencial. Sense comparar-lo amb els germans o sense etiquetar-lo per les etiquetes de què “hauria de ser”

4. Experiències apropiades al nivell de desenvolupament: Els nens necessiten cures adaptades a l’etapa de desenvolupament en què es troben. Les expectatives poc realistes poden obstaculitzar el desenvolupament del nen. Molts cops es demana als nens fites que per edat o per nivell de desenvolupament no poden assolir.

5. Fixar límits, estructures i expectatives: Els nens necessiten estructura i disciplina. Necessiten disciplina que els condueixi a fixar interiorment els seus propis límits, canalitzar la seva agressivitat i buscar la solució pacífica dels problemes. Els límits externs són imprescindibles per a autorregular-se.

6. Comunitats i cultura estables de suport: Per a sentir-se complets i integrats, els nens necessiten créixer en una comunitat estable. Això vol dir, una continuïtat de valors en la família, grup d’amics, religió i cultura, així com una exposició de respecte a la diversitat. Un adult pot ser capaç de viure amb valors molt contraposats entre la societat i casa però un nen precisa un entorn que doni missatges no contradictoris. Com diu el refrany africà, “per a educar un nen fa falta tota una tribu”.

7. Protecció del futur: el nen necessita societats amb perspectives de futur.

Un llibre imprescindible per a pediatres i tots aquells que treballen o conviuen amb nens.

Montse Esquerda.