La nostra vida, sortosament, no s’acaba en la nostra tasca professional. I això ens permet i ens
obliga a obrir els ulls més enllà de la nostra feina, més o menys remunerada. A
més, la Pediatria
serà sempre social . I la
Pediatria social, com ja hem dit altres cops, segueix el lema
: “les causes, són socials, i les conseqüències, pediàtriques”. La reflexió
crítica de la societat, i el món, en que
estem immersos no acostuma a trobar-se fàcilment i cal anar-la a cercar de
forma concreta, o tenir fonts que ens
alimentin. Compartir aquests vessants socials no específicament pediàtrics ens
ajuda a ser persones més lliures i més
sanes.
En una tramesa recent he rebut aquest article sobre les
estratègies de manipulació a que estem sotmesos tots plegats. Qui signa
l’escrit, Rodolfo Walsh, ens demana: "Reproduïu aquesta informació, feu-la
circular pels mitjans al vostre abast: a mà, a màquina, oralment. Doneu-ne
còpies als vostres amics: nou de cada deu les estaran esperant. Milions de
persones volen ser informades. El terror es basa en la incomunicació. Trenqueu
l'aïllament. Torneu a sentir la satisfacció moral d'un acte de llibertat.
Derroteu el terror. Feu circular aquesta informació ". I em plau , en
compartir aquest escrit, fer-li cas.
Per un costat em permeto fer alguna petita adaptació, en punts
específics, a la nostra realitat
catalana i també universal. Per una altra m’ha semblat bé reblar el clau amb els
dos contes curts del final, de qui no conec l’autor.
Noam
Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica
El lingüista Noam Chomsky va elaborar aquesta llista de les "10
Estratègies de Manipulació" a través dels mitjans:
1. L'estratègia de la distracció
L'element primordial del
control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar
l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les
elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de
contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment
indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials,
en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la
cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels
veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real.
Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de
tornada a granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a
guerres tranquil · les) ". Ara, per exemple, que arreu de l’Estat hi ha sentiments
d’indignació per les reformes torna la distracció amb una carta sempre efectiva
: “el problema català”, que sempre
serveix per distreure els desinformats.
2. Crear problemes i després oferir
solucions.
Aquest mètode també és anomenat
"Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una
"situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal
que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per
exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o
organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de
lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear
una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels
drets socials i el desmantellament dels serveis públics. Us sona a alguna cosa
, això?
3. L'estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou d’aplicar-la
gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que
condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser
imposades
durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat,
flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents,
tants
canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un
sol cop.
A la xarxa podeu trobar una
versió de l’estratègia de la gradualitat adaptada a la realitat global
de Catalunya, i no solament econòmica (“la metàfora de la granoteta: reacció o
cocció?”).
4. L'estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la
com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el
moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur
que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament.
Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar
ingènuament que "tot anirà millorar demà "i que el sacrifici exigit
podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del
canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment. El recent acudit de
Fer al diari El Punt- Avui fa uns dies és ben eloqüent.
 |
| Fer. El Punt-Avui. 04/03/12 |
5. Dirigir-se al públic com a criatures
de poca edat.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza
discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes
vegades pròxims a la debilitat mental, com si l'espectador fos una criatura de
poca gran o deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es
tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys,
llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa
probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com
la d'una persona de 12 anys o menys (veure "Armes silencioses per guerres
tranquil ·les ")".
6. Utilitzar l'aspecte emocional molt
més que la reflexió.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar
un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels
individus. D'altra banda, la utilització del registre
emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o
empeltar idees,
desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...
7. Mantenir al públic en la ignorància i
la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i
els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La
qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més
pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que
planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i
romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure 'Armes
silencioses per a guerres tranquil · les) ".
8. Estimular el públic a ser complaent
amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid,
vulgar i inculte ...Solament cal encendre la televisió per veure què ofereix a les hores principals en determinades cadenes.
I això em fa recordar una pintada a la paret que ens suggeria: “Tanca la tele i
obre els ulls”.
9. Reforçar la autoculpabilitat.
Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva
pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de
les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra
el sistema econòmic, l'individu es menysté i es culpa, el que genera un estat
depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no
hi ha revolució!
A l’altre extrem, en el de la valoració i la millora de
l’autoestima, fa poc he llegit aquest
petit escrit de Nachman de Breslau a “La cadira buida” (p,32): “Ës fàcil
criticar els altres i fer que se sentin menyspreables . Qualsevol ho pot fer.
Però el que és difícil, i que requereix esforç i coneixement, és rescatar-los i
fer-los sentir-se bé”
10. Conèixer als individus millor del
que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de
la ciència han generat una gran diferència entre els coneixements del públic i
aquells posseïts i utilitzats per les elits
dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el
"sistema" ha
gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològica.
El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix
a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix
un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels
individus sobre si mateixos.
Dues
històries breus
I m’agrada acabar aquest
encetar primavera amb aquests dos relats curts.
Els
germans diferents
Dos germans.
Un d'ells acomodat, estava al servei del rei. L'altre es guanyava el
pa treballant de sol a sol. L’adinerat va dir al seu germà:
- Per què no entres
a formar part del servei del rei i així et
lliuraràs del cansament del treball?
L'altre germà va
respondre:
- Per què no treballes
tu, per tu i
per a tu, i et lliures
de la desgràcia d'haver de servir a un altre i de
barallar-te amb els altres servents
pels favors de rei?
El tuareg i el dromedari.
Un tuareg travessava
el desert. Va arribar la nit, va muntar la
seva petita tenda de campanya i
es va adormir. Quan va començar a
fer fred, el dromedari el va despertar d'una empenta: "Senyor, fa fred!
Puc posar el meu nas
a la tenda per escalfar-me?".
El tuareg va
accedir i es va posar a dormir
altra vegada .
Tot just havia transcorregut
una hora quan el dromedari
va sentir més fred.
"Senyor, fa molt fred! Puc
posar el meu cap dins de la tenda?". Primer, el seu cap va ser admès dins de la
tenda i, més tard, i per la mateixa raó, el coll. Finalment,
i ja sense demanar
permís, el dromedari va ficar tot el seu cos
sota la lona. Quan
va estar plenament acomodat,
el tuareg es va trobar jaient al descobert al
costat de l'animal. Aquest havia
arrencat la tenda, que penjava sobre el seu gep sense cap utilitat.
"On ha anat a parar la tenda?", va preguntar desconcertat
el dromedari.
Francesc Domingo i Salvany.
Balaguer.
