Quan vaig acabar el MIR l’any 85,
tenia clar que volia ser pediatra d’atenció primària. S’havia aprovat la llei general de sanitat i començaven a
aparèixer els primers centres de salut.
Em vaig preparar a consciència les oposicions mentre treballava en un
ambulatori dels antics i l’any 86 vaig estrenar el
Centre de Salut Coll d’en Rabassa a Palma de Mallorca. Recordo que a la inauguració va venir el que
llavors era el Ministre de Sanitat,
Ernest Lluch i que, després dels discursos
amb les autoritats i el públic, va demanar de reunir-se en privat amb els
professionals sanitaris i entre d’altres coses ens va dir textualment: “
jo he
complit amb la meva feina de fer una llei que garanteixi l’accés a la salut per
a tothom, ara sou vosaltres els que podeu fer que aquesta llei es
converteixi en una realitat”. M’ho vaig creure i he seguit
creient, fins a dia d’avui, que els serveis funcionen si els professionals ens
impliquem. D’això han passat uns quants anys i el món ha donat moltes voltes. Pot
ser perquè els anys donen una mica de perspectiva i et fan tornar més escèptica
em pregunto si el que fem té valor real en la millora de la salut dels infants
o per contra només alimentem la roda de la medicalització de la seva vida i hi
ha altres maneres més efectives de fer-ho.
En els darrers 35 anys
hem assistit a una millora evident de la salut infantil. Sens
dubte la universalització de l’assistència,
l’atenció a l’embaràs i el part i els protocols del nen sa amb unes taxes de vacunació molt elevades han
contribuït a aquesta millora, però també
en aquests anys en la nostra societat va augmentar la renda per càpita, l’accés
a l’educació universal i les cobertures socials que són determinants de salut
clarament definits. Quanta de la nostra millora en salut és deguda a cada una
d’aquestes causes? Segons la bibliografia el sistema sanitari influeix amb
menor mesura que els determinants socials de
salut, si es garanteix
l’accessibilitat al mateix.
(Edith Schaar; col·lecció privada)
Actualment estem immersos en una
forta crisi econòmica i política que es tradueix en una dificultat de marcar
fites i horitzons en els serveis i que fa que dins les institucions només es
faci possibilisme econòmic en lloc de planificació i priorització. Com a
pediatres ens hem de replantejar si seguir fent només tasca assistencial com
fins ara, ignorant la realitat social, o
per contra utilitzar la nostra força com a col·lectiu respectat per tal
d’influir en les polítiques que afecten als infants?
Posaré alguns exemples:
- Està clar que potenciar la lactància materna
exclusiva fins als 6 mesos és una
política de promoció de la salut infantil. Què està fent l’Agència de Salut
Pública al respecte? Què es fa per a promocionar-la des de tots els serveis
públics? Per què ningú es replanteja la durada de la baixa maternal? Han de ser
només les llevadores, ginecòlegs i pediatres qui parlin de lactància en les
consultes?
- L’obesitat infantil és un problema de salut creixent
malgrat que tots els pediatres i infermeres de pediatria tenim incorporat el
consell de salut sobre alimentació i activitat física a la nostra praxi en
consulta dins el Protocol del Nen Sa. Es aquesta una manera correcta
d’enfrontar el problema de l’obesitat? Pels resultats obtinguts sembla ser que
no. Per estudis realitzats en altres indrets sembla que la regulació del tamany
dels envasos d’aliments hipercalòrics i del contingut de les màquines
expenedores d’aliments en escoles i instituts ha condicionat un petit descens
en les taxes d’obesitat. Quines han de ser les polítiques de prevenció de
l’obesitat? Polítiques municipals de reducció del transit rodat i d’increment d’espais
públics segurs que possibilitin l’activitat física dels nens al carrer? Polítiques
de regulació del contingut i la publicitat dels aliments infantils?
- La salut infantil en general però sobretot la mental
està condicionada per les dificultats socioeconòmiques familiars. Quin ha de
ser el nostre paper quan observem aquestes situacions i des dels serveis
socials no es pot donar sortida a cap ajuda, derivem els nens als psiquiatres
infantils per acabar tractant-los amb fàrmacs o intentem, alçant la nostra veu
en la comunitat, que cap família amb nens resti sense tenir cobertes les
necessitats bàsiques?
Si reviso la meva praxi
quotidiana observo famílies amb les necessitats bàsiques cobertes, hàbits
saludables, estil educatiu adient i bon suport emocional a les que crec que com
a pediatra aporto molt poc, perquè realment no tenen necessitats fora de
l’atenció a la patologia orgànica, que per fortuna es poca. Per contra també
atenc famílies amb moltes necessitats sense cobrir i amb alts graus d’estrès,
on es detecten mancances afectives i educatives molt importants i que generen
una forta sensació d’impotència perquè des de els serveis sanitaris no podem
modificar cap d’aquestes circumstàncies que envolten als nens.
No estic qüestionant el Servei Nacional
de Salut, ni la cobertura universal, ni l’equitat, pilars bàsics per a una bona
atenció sanitària, a qui li cal. El que em ronda el cap es:
Es més útil invertir en protecció
social i en salut comunitària amb politiques actives que ajudin a millorar la
vida de les persones, en lloc de seguir pensant que el sistema sanitari és la
solució de tots els problemes de salut? Com sempre, més preguntes que
respostes...
Alícia Aguiló Regla
Pediatra
