La nostra feina pediàtrica, ho sabem, és
eminentment social. I, a la vegada,
també és educativa. I com que,
sovint, l’exemple parla tan fort que no
deixa escoltar el que diem, val la pena aturar-se de tant en tant i, veure el nostre quefer diari des d’un altre punt de
vista. Això ens pot fer obrir el ulls a d’altres opcions que ens enriquiran i
que, de ben segur, enriquiran també el tracte amb les famílies que atenem.
De fa temps que, quan rebem i tractem
els infants i les famílies , ens agrada practicar i fomentar les tres paraules
màgiques de la convivència: “Bon dia!”, “Si us plau!” i "Gràcies!” .
Les coses petites són importants. I si volem que les famílies ens tractin amb
respecte (si encara no ho fan), un bon camí per mostrar-ho és amb el nostre
exemple, amb el nostre respecte:
-Bon
dia! Passin i seguin, si us plau!
- Em pot donar el carnet de salut del
Ramon, si us plau? Gràcies!
- Obre la boca, Lluís, si us plau! Gràcies!
Llavors, quan els nostres petits
(im)pacients ens demanaran el “palet”, també ens ho demanaran “si us plau”.
I quan els enganxem el gomet
al “palet” aprendran a dir “Gràcies”.
-
Això que has escrit, Francesc, és una obvietat!
-
Sí, i aquesta obvietat ens permet anar més enllà, si
volem.
El diari El Punt Avui, (9 de maig 2017,
p36), i amb un encapçalament suggerent, “Qüestió d’oxigen lingüístic”, informa que el
PEN Català ha convidat l’escriptor kenyà, Ngugi wa Thiong’o, candidat al Nobel
i defensor de les llengües minoritzades,
a una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’escriptor
ens diu que “el monolingüisme , sobretot l’imposat, és com el diòxid de carboni
de les cultures, mentre que el multilingüisme és l’oxigen”. I diu també que, a
la conferència, parlarà “dels equilibris de poder entre llengües, perquè n’hi
ha unes que marginen i altres que estan marginades, que no vol dir que siguin
marginals”, i que, “lluitar contra això és lluitar contra muntanyes, i em sento
com aquestes formigues minúscules que carreguen un pes enorme”.
A les nostres consultes, on la
sobrecàrrega assistencial esdevé una muntanya,
sovint ens sentim com les formigues que esmenta Ngugi wa Thiong’o. Malgrat això, l’impuls que ens neix de
dins a seguir fent la millor feina del
món (“Ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”) ens empeny a
perseverar, a resistir. Josep Maria
Esquirol, a “La resistència íntima”, ens diu que “donar-se és servir als
altres d’aliment, de companyia, de
tendresa o d’aixopluc”. I és especialment interessant tenir-ho ben present, això
de ser aixopluc, quan les famílies ens acudeixen per primer cop amb el seu fill
nascut pocs dies abans. I que arriba acollit, aixoplugat , com diu ell, en “el
primer bressol que són els braços de la seva mare”. Aquestes mares, de
contrades i parles llunyanes, sovint no
entenen la nostra llengua, el parlar amb què volem comunicar-nos amb elles. És llavors quan la nostra empatia i la nostra competència
cultural ens poden permetre començar amb
bon peu una relació que volem profitosa en benefici de l’infant.
Des de fa uns mesos hem anat recollint
unes noves paraules màgiques en un document
en Word (adjunt , escrit amb la pronúncia que tindria en català,
i obert a ampliacions i correccions per part de tot@s vosaltres) que volen ser ser
oxigen lingüístic i generadores de somriures inesperats en la cara d’aquelles
mares i pares de contrades llunyanes que venen , amb cert temor, a les nostres
consultes. Gaudiu de la llum que
apareixerà en els ulls d’una mare àrab que duu el seu nadó quan , després de
dir-li “Bon dia i Felicitats” , hi afegiu “Sabajajer, Mabruk!”. O quan al fill
d’una mare romanesa és rebut amb “Bon dia i Felicitats” i “Buna ziua,
Felicitari”. O quan la mare senegalesa que parla Bambara rep de nosatres, a més
del nostre “Bon dia i Felicitats”,
“Anisogóma , Iniché”.
Pot ser una manera fàcil de que la
nostra minsa o extensa competència cultural
ens permeti oferir una màgic oxigen a les famílies que la Vida ens posa al davant. Encenguem somriures quan ens venen a presentar allò més preuat. Felicitem-los
amb la llengua que porten al cor. Aquella amb la que, a ells i a cadascú de nosaltres,
la nostra mare ens deia “T’estimo”.
 |
| Imatge de lesjetaime |
Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 10 de maig de 2017
