Quan apareix reflectida la Pediatria en la història del Col·legi de Metges de Lleida (COMLL)?
Resseguint l’escrit del Dr. Lladonosa sobre l’evolució del Col·legi de Metges
des dels seus inicis en el canvi de segle del XIX al XX fins a l’any 1974 en que es publicà el llibre
(2*), minsa va ser l’aparició de ressenyes d’activitats pediàtriques. I solament
a les acaballes de l’escrit apareix, a l’any 1964, que “por su parte las
Sociedades Catalanas de Pediatría, de Cirugía, etc, han celebrado repetidas
sesiones en Lérida, con el patrocinio de la Asociación Médico Quirúrgica (AMQ)
de Lérida y el Colegio de Médicos”. En aquells anys ja apareixen, a les Juntes
del COMLL, pediatres que esdevingueren uns referents a Ponent, especialment a
Lleida ciutat: els doctors Luis Calvo, Buenaventura Lladonosa, Jaime Melcior, José Pifarré i Santiago Solsona. I
fou en els anys 80 que es varen recuperar i es va donar continuïtat a la
necessària Formació Continuada en Pediatria, tant en l’àmbit hospitalari com en
l’extrahospitalari. Hi tornarem més endavant.
En el llibre citat (2*) podem llegir que
l’any 1918, el COMLL “contenía 86
asociados” i el 1920 solament 140 dels més de 200 metges que exercien a la
“provincia” estaven col·legiats, per bé que des del maig del 1917 es declarava obligatòria la
col·legiació. Pel que fa al lligam amb la resta del Principat, el 1932 el COMLL es va adscriure al
Col·legi Oficial de Metges de Catalunya. La Guerra civil va representar un gran
trasbals arreu. També per a Lleida i el COMLL. El bombardeig de Lleida del 2 de
novembre del 1937 va destruir
totalment les oficines col·legials i va morir-hi el Secretari del COMLL, el Dr.
Amalio Prim, que hi estava treballant en aquell moment. Tots els arxius
desaparegueren sota les bombes. Calgué començar de nou.
Fins al març de 1939 no s’aconseguí un lloguer del segon pis d’un edifici de la
Plaça Paeria com a seu col·legial, que es compartiria amb altres col·legis professionals.
A la història d’aquells anys destaca la implantació del Seguro Social de
Enfermedad, l’any 1944, i el
renaixement de la vida científica i cultural del Col·legi, l’any 1946, amb l’aparició de la Asociación
Médico Quirúrgica (AMQ) de Lérida. El mes de març del 1970 el COMLL decideix
adquirir un local proper al Bisbat. Per als metges que ens col·legiàrem en els
anys vuitanta el COMLL ha estat sempre a la Rambla d’Aragó. Fins ara. Però anem
a pams.
L’any 1978 tingué
lloc a Girona, el Primer Congrés de
Pediatres de Llengua Catalana. En una de les comunicacions (2*) que es
presentaren s’apuntava que les “necessitats pediàtriques són el conjunt de
dispositius personals i materials que calen per a l’assistència sanitària
màximament eficaç per a tots els
infants que viuen en un territori concret, independentment de la classe social
a la qual pertanyen i del lloc de residència” (3*). Els autors confrontaven
aquest lloable objectiu amb la dura realitat de l’assistència sanitària
infantil que els infants rebien, tant al País Valencià com ací a Ponent i arreu
de l’Estat. Pel que fa als aspectes
qualitatius, l’assistència pediàtrica es limitava gairebé exclusivament a
l’aspecte curatiu, amb una desatenció dels aspectes preventius. La gernació de pacients que
el pediatre de l’ambulatori havia de veure en un temps fixat conduïa a una “dispensació
de receptes” o bé a derivar l’infant a
l’hospital, al pediatre consultor. I pel que feia a l’atenció hospitalària es
repetia el fenomen de la massificació, a la qual cosa s’afegia que no estava
permesa l’estada de la mare a l’hospital amb el seu fill, fet que agreujava el
trastorn psicològic de l’hospitalització. I pel que feia a la Pediatria
privada, normalment corria a càrrec dels mateixos metges de la Seguretat
social, i es nodria de les famílies de la classe econòmicament elevada i dels
descontents de la Pediatra ambulatòria. A l’article citat es resumia que els
pediatres es caracteritzaven, doncs, pel seu descontentament, la manca de
temps, la falta d’estímuls i l’aïllament. I pel que feia als aspectes quantitatius aclarien també
que el concepte de pediatre no
suposava res més que el fet d’estar inscrit com a tal al Col·legi de Metges,
sense necessitat de demostrar una formació regulada i específica. I no cal dir
que d’infermeres pediàtriques solament n’hi havia als hospitals.
En el mateix Congrés de Pediatres de Llengua Catalana hi trobem aportacions que plantegen una canvi de perspectiva pel que fa a l’atenció pediàtrica. A la Taula rodona sobre la Pediatria social, moderada pel Dr. Joaquim Ramis (4*), ell mateix citava al professor Robert Debré quan afirmava que “la pediatria social més que un programa d’estudi, és un esperit”, frase que obria la taula rodona. I n’estem convençuts. La Pediatria social, afegeix Ramis, “engloba les diferents tasques mèdiques que resulten de les relacions existents entre el nen o la societat”. I també: “tot pediatre, per complir bé la missió que li és encomanada ha de conèixer tant la vessant mèdica com la vessant social. I aquesta vessant social de la Pediatria ha d’omplir de tal manera la Pediatria clínica que s’hauran de capgirar molts conceptes en la prioritat d’accions a realitzar en el nostre país”.
Durant els anys 80 del segle passat les condicions d’atenció als infants,
especialment de les contrades més rurals, va anar millorant força. Veníem de
l’abandonament de l’atenció pediàtrica, amb solament migrades places de Pediatria ambulatòria (en règim de dues
hores i mitja d’atenció a la consulta i de disponibilitat de les 9 del matí a
les 5 de la tarda per als domicilis) en alguns cap de comarca, sense cap mena
d’història clínica, ni en suport paper. I menys encara en cap mena de
dispositiu digital. El canvi de model d’atenció pediàtrica extrahospitalària,
amb la creació de les Àrees bàsiques de
Salut, en els anys 90, significà
un important pas endavant en l’atenció dels infants i les famílies de tot el
Ponent, especialment de les més allunyades
de Lleida ciutat. I obrí camins significatius pel que feia a la prevenció i
promoció de la salut dels infants ponentins, amb una il·lusionada implicació
dels pediatres i, també, de les “noves” infermeres
pediàtriques.
Aquesta bona progressió en les darreries del segle passat, gràcies a que se sumaven els esforços pediàtrics individuals i col·lectius, sota l’aixopluc del COMLL, ens feia veure el futur amb ànim positiu. La manca de previsió de l’Administració (estatal i autonòmica) pel que feia a la necessitat de nous pediatres per poder cobrir totes les places dels Centres d’Assistència Primària quedava compensada, solament de forma parcial, amb les professionals que anaven acabant la seva residència ací a Lleida i coneixien tant l’àmbit hospitalari com l’extrahospitalari de Ponent. Les retallades en els pressupostos que hem viscut en aquest quart de segle XXI en que vivim i la manca de pediatres han deixat a mig fer la proposta il·lusionant de finals del segle XX. Ho escrivíem al Butlletí Mèdic del COMLL, l’any 2008 (5*): “En l’àmbit de la pediatria pública d’atenció primària actual, a casa nostra, la serenor i l’estabilitat no són pas els temes que més s’adiuen amb la percepció dels pediatres. Enmig de la sobrecàrrega assistencial, la sensació d’inseguretat i la manca de perspectives de futur clares, es fa difícil parlar dels avantatges i dels inconvenients de models en els que no hem estat formats i que ara se’ns vol imposar”. Malgrat tot, ens cal saber valorar les nostres fortaleses, com a Pediatria Ponentina, i no solament les dificultats. D’una banda el gran potencial que s’ha activat amb la connexió continuada entre els pediatres ponentins gràcies a la facilitat de comunicació inter nos que les noves tecnologies ens han permès i ens permeten. I que tenen en el Dr. Ramon Capdevila el màxim exponent, com el gran facilitador que sempre està a punt per a donar un cop de mà. Ara també, el Dr. Capdevila, com a valuós representant de Ponent dins l’organigrama directiu de la Societat Catalana de Pediatria. Ens sentim família, entre els i les pediatres ponentins. I tenim ganes de seguir fent créixer els lligams entre nosaltres i, el que és el més important i la conseqüència d’això, el millor tracte als infants de Ponent i llurs famílies. I d’altra banda, ara, i amb la celebració del 125è aniversari del COMLL, el regal que aquesta efemèride ens ofereix: la nova seu del Col·legi Oficial de Metges. La munió de possibilitats que aquesta nova casa ens ofereix ens ajudarà, de ben segur, a que aquest objectiu de poder tenir cura del principal recurs terapèutic de que disposem (nosaltres mateixos) es faci realitat i, també, que la Pediatria de Ponent tingui un llarg i fruitós recorregut.
Francesc Domingo Salvany.
Bibliografia
1* Prandi F. El Centro Internacional de
la Infancia. Anales de Medicina y Cirugía, 1957. Volum XXXVII, 140:117-127.
2* Lladonosa Pujol J. El Colegio Oficial
de Médicos de Lérida en su forma moderna. Al llibre: Noticia histórica sobre el
desarrollo de la Medicina en Lérida. Colegio Oficial de Médicos de Lérida.
1974:353-391
3* Asensi F, Albiach V, Rodríguez
Bernabeu E: Necessitats pediàtriques al País Valencià. Projecte d’Àrees
sanitàries. Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana – Segona Ponència.
Comunicacions lliures. Girona, març 1978: 44-52.
4* Ramis J. Concepte i introducció a la Pediatria social.
Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana – Segona Ponència.
Comunicacions lliures. Girona, març 1978: 143-144.