Aquesta
actitud de qui refusa o està poc
disposat a fer una cosa, rep el nom de Renuència
(3). Podríem dir que la indefensió apresa ens condueix a la renuència. O que el
resultat final de la indefensió apresa és la renuència.
Nosaltres,
inquiets i delerosos de saber, com aquell infant, segur que preguntaríem: com podem prevenir o sortir d'un estat d'indefensió
apresa? La indefensió apresa és una condició que com el seu nom indica s'aprèn
i, per tant, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència
seran determinants per aconseguir-ho.
Parlar
del circ m’ha fet pensar en si no és un
veritable circ el món que vivim, i que
potser també ho és el sistema sanitari que tenim. De vegades la situació
dels professionals del nostre sistema de salut podria ser similar a la
indefensió apresa, i quedar en una renuència que ens priva de desenvolupar tot
el nostre potencial.
Ara fa
quinze anys, el 2007, una carta al Director de Pediatria Catalana (4) ens
contava una altra història, que no em sé estar de transcriure en bona part.
“Hi
havia una vegada, en un país molt llunyà fet de diferents illes, una companyia
naviliera que atenia la majoria de trajectes entre les ciutats. Cada quatre
anys els illencs votaven els administradors que havien de dirigir i organitzar,
entre moltes altres coses, el sistema de transport. I com passa a tot arreu,
votaven tots els illencs tret dels que eren infants i joves (que no tenen,
doncs, ni llavors ni ara, ni veu ni vot
per fer saber com volen fer els molts viatges que els cal fer)”.
Tot i que no és el tema d’avui, ens
podríem preguntar també, com l’any 1991: Qui votarien els infants? (5). Tornem
a la història.
“Així,
cada quatre anys la companyia naviliera i els professionals que hi treballaven
esperaven amb incertesa les decisions dels gerents i administradors de torn que
les eleccions donarien. Després d’una llarga tongada en què els administradors
varen anar renovant el càrrec semblava que les coses anaven prou bé. Durant
aquells anys les negociacions entre la naviliera i els administradors havien
fet créixer força la xarxa de trajectes entre ciutats que mai abans no havien
tingut aquest servei. Fins i tot, en un moment d’il·lusió, els capitans varen
demanar que els deixessin atendre trajectes més complexos i difícils, als quals
no estaven acostumats.
Ni
ells ni els administradors (segur que aquests darrers no parlaven un doble
llenguatge i ens «estaven fent el llit»?) pensaven que la demanda es pogués
disparar d’una manera exagerada en el futur. Tant els illencs com els
professionals de naviliera estaven prou satisfets, per bé que la quantitat de
trajectes que havien de fer posava en evidència la manca de capitans de navili
suficients per assegurar la qualitat del servei a mitjà i llarg termini. Els
vaixells, de fet, anaven ja molt sobrecarregats i els capitans, especialment en
els trajectes de les grans ciutats, no donaven l’abast de tanta feina i no
tenien ni un moment de repòs. Sovint se’ls podia sentir dient: «No puc més!».
Molts dies acabaven la jornada sense poder dir ni piu. Però ells no renunciaven
a continuar fent allò que els anys d’estudis, primer, i el temps de contacte
amb les famílies del seu trajecte, després, els havia fet agradar tant. Estaven
avesats als diferents i complexos problemes que els illencs de sempre els
donaven. I feien mans i mànigues per sortir dels maldecaps que els nous illencs,
els estrangers residents (que tant havien augmentat els darrers anys), els
plantejaven. I s’estimaven la feina que feien, encara que solament fos per allò
d’haver-hi dedicat tant de temps i tanta il·lusió. Sovint recordaven la guineu
d’El petit príncep: «És el temps que has dedicat a la teva rosa el que l’ha
feta tan important per a tu». I es deien que era una gran veritat. Quan de tant
en tant algú els deia que estaven posant massa de la seva part deien, fluixet,
que sí, que potser sí”
Un
any, de sobte, per capricis del destí, els administradors van canviar. Els nous
administradors eren passerells de la política de volada, però havien de lluir
les seves noves gales, quedar bé amb aquells que els havien votat i fer-se
propaganda per estar força anys al seu càrrec. El marge de maniobra, però, era
ben minso. Calia, doncs, fer molt amb poc. Vendre duros a quatre pessetes,
vaja! Quan el tema que demanà titulars de diari va ser el dels trajectes de
navili s’adonaren que, per manca de previsió, s’havien precipitat: ja d’entrada
havien fet jubilar a la força molts capitans que, als 65 anys, encara mantenien
la il·lusió per la seva feina (i alguns feien prou bé la seva tasca en
trajectes ben complexos); no s’havien preocupat pels complicats trajectes de la
capital de l’illa i de les illes més despoblades, que estaven «fent aigües»;
s’havien oblidat de crear noves places de capità de navili i, ateses les
migrades condicions professionals que se’ls donava, no hi havia capitans de
recanvi, ni autòctons ni forasters (i, a més, alguns dels d’aquí deixaven la
companyia per cercar les millors oportunitats econòmiques d’altres contrades).
Fins i tot alguns d’ells varen decidir demanar una excedència o anar-se’n a
cercar feina a d’altres contrades properes o llunyanes.
Quina
era la solució? Plantejar una aplicació de la llei per la qual els capitans
fessin, a més del seu ja sobrecarregat trajecte, la complicada ruta de la
capital de l’illa. I com atendrem el trajecte habitual mentre fan una altra
feina? Doncs acumularem la feina a un altre capità o bé farem que el vaixell el
porti un professional multiusos (que per això els capitans de família són
comodins i saben fer de tot), encara que no sigui especialista en el trajecte a
cobrir. O bé farem que les revisions del navili no les facin els capitans
mecànics sinó els diplomats universitaris en mecànica i navilis.
I com acabà la història?”… ” I ara passa un gos i ara passa un gat, i
conte contat, ja s’ha acabat?.”
De fet, encara no s’ha acabat. Hi som al bell mig
encara. Seguim, doncs, amb la nostra història.
“Potser
algú es pregunta si té gaire importància allò que els pugui passar als illencs,
avui que en cada noticiari els desastres que se’ns mostren són cada cop més
impactants…. Però hem de ser conscients que, de vegades, els contes es fan
realitat. I potser un dia, o potser un altre, a nosaltres i els nostres fills,
o bé als nostres amics i els seus fills, els caldrà fer una de les rutes
marítimes del conte. I de ben segur que a l’actual administrador de la
naviliera i als seus fills (com també a nosaltres) els agradaria que el
director del seu trajecte, i del seu vaixell, fos el capità de navili que s’ha
format per això i que té l’experiència suficient per fer front a les
dificultats que es puguin presentar en un trajecte que ja coneix”.
Amb el ben entès de que, tota
l’estona, estem parlant del sistema sanitari públic. No seria gens estimulant,
ni ètic, que tornéssim a situacions dels anys 80 del segle passat. Llavors, quan
l’autor arribà a Ponent, i trets d’honorables excepcions, la Pediatria pública era gairebé exclusiva de
Lleida ciutat. Qui podia pagar-se una mutualitat o bé directament el pediatre
privat “estava ben servit”. La resta de població estaba a mercè del metge de
capçalera i de la beneficència. Fora molt trist que la història de l’arxipèlag
dels embolics acabés així, especialment per als professionals que
s’il·lusionaren llavors per aconseguir per a les famílies de Ponent les millors
condicions d’atenció pediàtrica possibles.
La Pediatria de Ponent, ha maldat des
dels finals dels segle passat, per oferir un tracte cada cop millor als infants
i les famílies ponentines. Al tombant de segle era il·lusionant l’engrescament
que ens va fer créixer. La bona entesa entre els professionals de la Pediatria hospitalària i la Pediatria
extrahospitalària ha estat una carta guanyadora, a Ponent.
En els darrers anys, però, i contràriament,
les condicions d’exercici professional han fet minvar la corba de la qualitat
d’atenció. I tot i somiar una situación idealitzada comprovem que la realitat
de l’exercici és ben bé una altra (6 ).
I volem mantenir la nostra il·lusió
tot i els entrebancs que vivim. No ens podem permetre defallir. No podem ser
víctimes d’una desatenció apresa envers les famílies ni esdevenir renuents. La
indefensió apresa, dèiem, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i
la paciència seran determinants per aconseguir-ho. Ens cal, sobretot,
perseverança i paciència. Perquè defensar
unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als
pacients. I solament evitarem
cremar-nos si podem gaudir de la nostra feina (7).
Ara i aquí és un bon moment per compartir una
realitat que ens vetlla. Parlant del circ, com hem fet, seria com parlar de la
xarxa que les i els trapezistes tenen a sota per quan l’error no permet
completar el vol impossible. I em plau
saber que una part dels diners que ingressem al Col·legi de Metges va destinat
a un programa que ens atén quan ens hem “assecat”, o quan hem caigut a la xarxa
mentre intentàvem el vol impossible del dia a dia a la feina. I vull, també ara
i aquí, tenir un reconeixement i agraïment, de cor, a les i els professionals
que m’han sabut atendre, de forma excel·lent,
quan la meva salut mental més ho ha necessitat. Moltes gràcies, programa PAIMM! Moltes
gràcies, Fundació Galatea!
I també ens ajudarà, a reprendre el camí amb forces
renovades, la il·lusió compartida envers les nostres estimades contrades
ponentines. La complicitat de totes i tots els professionals de la Pediatria
ponentina viscuda a la recent XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de
Pediatria ens mostra que ho podem aconseguir. És en el moment més fosc de la nit quan
comença l’aurora! Com ens diu , poèticament, la Mar Galceran: som aquí per ser
albada!
Endavant, companyes i companys de llum!
Una abraçada...i bon estiu!
- https://www.psiko.es/blog/2021/02/08/cuando-dejamos-de-luchar-la-indefension-aprendida/
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Indefensió_apresa
- https://es.thefreedictionary.com/renuencia
- Francesc
Domingo Salvany. Els capitans de
vaixell a l’arxipèlag dels embolics o el difícil manteniment per evitar
que el cor (i la il·lusió) se’ns geli. Cartes al Director. Pediatria
Catalana 2007/2:1-6
- Francesc
Domingo Salvany. Qui votarien els
infants?. Editorial. Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria,
1991;51:87-88.
- ACIM: Atenció, fràgil!. ACIM. Balaguer, 1990.
- Fidel
Delgado. En el campo de la Salud, o
maduras, o te secas. Jornades ACIM Terres de Ponent, 1999.
Francesc Domingo Salvany.
Balaguer, 9 de juliol de
2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada