Pàgines

dijous, 28 de juliol de 2022

L’apassionament de Georgina Regàs, la resiliència en l’aniversari de Boris Cyrulnik, la logoteràpia de Viktor Frankl i el testament de Gabriel García Márquez: la força de la vida amb sentit!

Avui, mentre llegia la Tribuna del diari El Punt AVUI (*1) m’ha agradat especialment el primer paràgraf  de l’escrit de Núria Esponellà, en  homenatge a Georgina Regàs morta fa pocs dies (Barcelona, 10 d’agost de 1932; 19 de juliol de 2022). Al diari llegia: “Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa. 



O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor. De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs no va tenir una infantesa fàcil: provenia d’una família exiliada durant el franquisme, va passar per un camp de concentració a França, va estar internada als Països Baixos i, en tornar a Barcelona va dependre del Tribunal Tutelar de Menors. Finalment l’àvia va agafar la pàtria potestat dels nets, i un oncle els va ajudar a tots. 

“Tot això, a nosaltres ens va donar molta força”, em va explicar Georgina Regàs en una conversa...”.  No continuo transcrivint l’escrit, per bé que conté més aspectes  suggerents en els que ens podríem esplaiar.  Us convido a que el cerqueu i el llegiu complet (*1). 

I remarco amb negreta uns factors que, en el camp de la Pediatria social en el que ens movem, són reveladors. I mostren que la capacitat de superació davant de les dificultats és immensa.

Aquesta evocació a la superació ens porta a Boris Cyrulnik (Burdeus, 26 de juliol de 1937 - 85 anys avui!) (*2), neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i etòleg francés, de família jueva, i que també passà una infància difícil durant la Segona Guerra Mundial, en la que els seus pares varen ser deportats i van morir. Ell passà per diversos amagatalls i dificultats, a la França durant la guerra. Un cop França alliberada va ser recollit per una tieta seva. Tot el que va viure el motivà a estudiar Medicina, i Psiquiatria més tard, per revaluar la pròpia experiència vital en la dificultat. Els seus treballs li han permès desenvolupar el concepte de resiliència  com a un renaixement des del sofriment..Però el més remarcable de la seva carrera és el seu compromís, i la seva dedicació a tractar infants traumatitzats. 


No volem, ara i ací, fer un tractat sobre la resiliència. Sí que apuntarem algunes de les seves frases que es mouen en els aspectes d’aquest  escrit.

Amb caps de llana biològics, afectius, psicològics i socials, passem la nostra vida teixint-nos a nosaltres mateixos”

“El que determina la qualitat de la seva resiliència és la qualitat de l'enllaç que han pogut teixir abans del trauma i immediatament després”.

“Mai no s'aconsegueixen liquidar els problemes, sempre queda una empremta, però podem donar-los una altra vida, una vida més suportable i de vegades fins i tot bella i amb sentit”. 

“La vida és una bogeria, no és cert? Per això és apassionant. Imaginin que som persones equilibrades amb una vida plàcida, no hi hauria ni èxit, ni crisi, ni trauma per superar, únicament rutina, res a recordar; ni tan sols seríem capaços de descobrir qui som. Si no hi ha esdeveniments no hi ha història, no hi ha identitat. No podríem dir: “Mira què em va passar, sé qui sóc perquè sé del que sóc capaç davant l’adversitat”. Els éssers humans són apassionants perquè la seva vida és una bogeria”

En comentar aquests temes hi ha una figura que excel·leix. El Dr Viktor Frankl i la seva obra “L’home a la recerca de sentit”(*3) on descriu la vida del presoner d'un camp de concentració des de la perspectiva d'un psiquiatre. En aquesta obra exposa que, fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. Sense ella es produeix un col·lapse interior que pot conduir l'home al buit existencial o bé a la mort


El doctor Frankl  (Viena, 26 de març de 1905; Viena2 de setembre de 1997), psiquiatre i escriptor, acostumava a preguntar als seus malalts: "¿I vostè, per què no se suïcida?"; sovint de les seves respostes extreia l'orientació per a la teràpia a què els sotmetria: a un, el que li dóna vida és el fill; a l'altre, un talent, una habilitat sense explotar; al de més enllà, només uns records que val la pena rescatar de l'oblit. “Recompondre els mil i un fragments d'aquestes vides esquinçades en una xarxa ferma, coherent, significativa i responsable” és l'objectiu de la logoteràpia. A “L'home a la recerca de sentit”, Victor Frankl explica l'experiència que el va portar a descobrir la logoteràpia. Presoner en els camps de concentració nazi, va patir en carn pròpia el que significava una existència nua. ¿Com va poder sobreviure? ¿Com va poder acceptar que valia la pena viure la vida després de patir la brutalitat, la humiliació i l'extermini dels camps?
Frankl va treure del Lager (camp de concentració) una gran lliçó existencial: ”El sofriment, en certa forma, deixa de ser sofriment quan se li troba un sentit..”.... “Els supervivents dels camps  encara recordem als homes que anaven de barracó en barracó a consolar als altres, donant-los la seva única molla de pa. Potser no van ser molts, però aquests pocs són una mostra irrefutable de que a l’home se li pot arrabassar tot tret d’una sola cosa: la llibertat humana – la lliure elecció de l’acció personal davant les circumstàncies- per escollir el propi camí”...” Justament aquesta llibertat interior, que ningú pot arrabassar, és la que dona a la vida intenció i sentit...Tots els aspectes de la vida són significatius; també el sofriment. L’experiència indica que el sofriment és part substancial de la vida, com el destí i la mort”. Els camps de concentració nazis donen fe de que els presoners més aptes per a la supervivència foren aquells que se sabien esperats per algun ésser estimat o bé que els constrenyia acabar una tasca o complir una missió.


Viktor Frankl apunta que Nietzsche afirmava: “Qui té un perquè per a viure gairebé pot suportar qualsevol com”. En aquesta cura mèdica de les ànimes, i també seguint a Nietzsche, anotava: Tot allò que no em destrueix em fa més fort” i “Cap poder de la terra podrà arrancar-te tot allò que has viscut”.

Sempre que es presentava una oportunitat calia infondre un perquè –un objectiu- a la seva vida, a la dels presoners, de cara a enfortir-los per suportar el terrible com de la seva existència. Aquest va ser la tasca que Viktor Frankl va decidir fer, la que va donar sentit al seu patiment. Hem d’aprendre nosaltres mateixos, i ensenyar al homes desesperats que, realment, no importa el que esperem de la vida, sinó que allò que importa és el que la vida espera de nosaltres”. Hem de deixar de preguntar-nos pel sentit de la vida i llavors adonar-nos que és la vida la que es planteja preguntes, cada dia i cada hora.

A la psicoanàlisi el pacient s’estira en un sofà i explica coses que no són agradables de dir. A la logoteràpia, contràriament, el pacient es manté assegut, ben ert, i ha d’escoltar coses que no són agradables d’escoltar. La logoteràpia, en relació a la psicoanàlisi, és un mètode menys introspectiu i menys retrospectiu. La logoteràpia es dirigeix al futur, o sigui, als valors i el sentit que el pacient vol projectar al futur. La logoteràpia és una psicoteràpia centrada en el sentit.

Després del ja escrit fins ara voldria cloure l’escrit amb algú que, des de la saviesa que donen els anys, ens ofereix un missatges valuós, positiu i encoratjador. L’“apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res”, la frase de Georgina Regàs, troba la germana bessona en el preciós missatge de Gabriel Garcia Márquez (Arataca, Colòmbia, 6 de març de 1927; Mèxic, 17 d’abril de 2014), a Testamento (*4,5):A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!.” 


Testamento, una carta de comiat feta per l’escriptor als seus amics, que es mereix que no n’escapci cap vers, atès que tot ell és saviesa i tendresa. Solament remarcaré amb negreta els versos en sintonia amb l’escrit de Núria Esponellà - que al cap i a la fi ha estat qui m’ha esperonat a escriure l’article - i deixaré que gaudim de tota la humanitat que desprèn, amb la llengua en què ell ho va escriure: 

“Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera”.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.

He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo.
Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles “lo siento”, “perdóname”, “por favor”, “gracias” … y todas las palabras de amor que conoces.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan”. 

No cal afegir res més, companyes i companys, oi que no?

No deixem mai d’enamorar-nos, d’apassionar-nos!!

Que tinguem un bon estiu!

 

Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 26 de juliol de 2022

(dia del 85è aniversari del Professor Boris Cyrulnik. Per molts anys, Professor!)






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada