Pediatriadeponent

El dilluns 28 d’abril passat, a dos quart d’una del migdia i durant onze hores (ací a Balaguer retornà a dos quarts de dotze de la nit), totes i tots van sentir la nostra vulnerabilitat i l’extrema dependència de l’electricitat. Les i els que havíem de treballar amb connexió vam sortir del pas amb paciència i sobreesforç per tal de tenir un funcionament de mínims, o bé haguérem de renunciar, en el meu cas, a una sessió de formació en línea programada per aquell migdia. Una formació sobre Salut medioambiental pediàtrica precisament. I recorreguérem al paper i llapis, a precintar la nevera i el congelador i, per unes hores, ens vam desconnectar de la infoxicació amb que les TIC i els mitjans de comunicación ens tenen acostumats. Va ser il·luminador veure com a molts balcons s’hi veien persones llegint un llibre, i als carrers i les places els infants jugaven plegats mentre els adults es miraven a la cara per explicar-se coses que no hagueren conegut si l’apagada sobtada no hagués arriba...

El professor Robert Debré, primer director del Centre Internationale de l’Enfance (CIE) , de París, inaugurat el 1949 , afirmava que “no hi ha feina més noble que ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”. El CIE va ser creat, a iniciativa del Govern Francès i amb l’acord de les Nacions Unides, arran de la tendència general del món a actuar en favor de la infància després de la Segona Guerra Mundial (1*). I s’ha esdevingut, des de llavors, “un lloc de síntesi dedicat als problemes mèdics , socials i psicològics del món dels infants, i també en un símbol del que pot arribar a aconseguir-se en el camp de la col·laboració internacional quan cadascú realitza el màxim esforç per millorar les condicions de vida de la infància”. Val la pena recordar que la Declaració Universal dels Drets Humans fou adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 10 de desembre de 1948. I que no fou fins el 20 de novembe de l’any 1989 que es signà la Convenció sobre els Dr...

En un recent article al Diari de la Sanitat (1*), els doctors Segura i Zurro ens diuen que “l a iniciativa del Departament de Sanitat –oficialment Conselleria de Salut– per concentrar l'atenció pediàtrica ambulatòria en 79 centres, és a dir en un 20% de la xarxa de centres d'atenció primària…es pot qualificar com un sinapisme  (una cataplasma) amb què pal·liar la mancança real de pediatres a la xarxa pública d'Atenció Primària i Comunitària (APiC), una deficiència quantitativa que qui més qui menys anhela corregir”. Els autors també afirmen que “h i ha prou estudis que mostren que, allà on el metge i la infermera d'Atenció Familiar i Comunitària atén inicialment a tota la població, amb independència de la seva edat, i els pediatres actuen com a consultors dels centres i equips d'Atenció Primària i Comunitària no s'observa cap disminució de la qualitat o de la seguretat de l'assistència prestada”. Aquest darrera afirmació no és pas la mateixa que, ja fa a...

Temps era temps, conta la narració curta, un fill petit i el seu pare varen anar al circ, quan al circ encara es deixava actuar animals ensinistrats. L’infant, corprès per la grandària i la potència d’un elefant adult durant la funció, demanà al seu pare de veure de més a la vora el lloc on sojornava l’elefant quan ja no actuava.  Amb permís de l’encarregat del circ, en acabar la funció s’aproparen on estava l’elefant. Va ser llavors  que el fill, sorprès, va veure l’elefant fixat per una cadena prima a una petita estaca. I preguntà al seu pare:            “ Pare, com és que amb la potència que té l’elefant no és deslliga d’una estrebada i queda lliure ”  Llavors el pare s’ajupí, per tenir els ulls a l’alçada del seu fill, i li explicà:         “Mira, fill. Quan ell era encara molt petit el van lligar amb aquest mateixa cadena a una estaca igual com la que veus. El petit elefant, llavors,  prou que s’esforçà, una i un...