Els infants, els llibres, la Mar Galceran i la importància de créixer entre lectures (en veu alta) que ens ajuden a reviure l’experiència oceànica de l’amor fondant dins l’úter matern.

Una de les tasques que té la Pediatria és la de confirmar el bon creixement i desenvolupament del nadó, i també el de promoure hàbits de vida saludables que l’afavoreixin, especialment en les visites del Programa de seguiment del Nen Sa. Una de les activitats que val la pena de promoure és la pràctica de la lectura compartida en veu alta. Hi ha prou evidència que, realitzada en edats molt precoces, ajuda al correcte desenvolupament de l’infant: estimula el creixement cerebral i afavoreix les relacions entre els pares i el bebè. Ana Garach, a la Revista Pediatría Atención Primaria d’aquest mes de juny 2024, ens en parla, tant a l’Editorial de la revista, on recull les raons que justifiquen la lectura en veu alta des d’edats precoces (1*), com en un més extens article posterior(2*).

Quan arriba el primer fill, s’obre una nova etapa en la dinàmica familiar. Es passa de parella a mare i pare, o a d’altres fòrmules de família. I neix (o hauria de néixer) en les mares i en els pares un vincle que demana protecció, cura i estimació. Quan s’adrecen al nouvingut utilitzen paraules, cançons i xiuxiueigs, que tranquil·litzen i agraden al nadó. És en aquest període, els 1000 primers dies de vida, quan el cervell creixi i canvia com mai més ho farà. I està clar que aquests 1000 primers dies comencen molt abans del moment del part: durant les setmanes del mig de la gestació i fins al final de  l’embaràs. L’estudi de Head Zauche et al. Publicat el 2017, citat per Ana Garach (2*),   comprova que a les 24 setmanes de gestació el fetus reacciona al so i que el procés d’aprenentatge intraúter comença a les 35 setmanes d’embaràs.  I això té importància atès que és durant la gestació que construïm els fonaments de l’edifici infantil. I que fora bo oferir aquestes paraules, cançons i xiuxiueigs ja en els mesos d’espera del bebè. I evitar, en aquesta fase prenatal aquelles activitats que poden perjudicar aquests mesos d’especial vulnerabilitat cerebral (evitar del tot l’alcohol, el tabac o altres drogues, per exemple). 

En néixer, el cervell encara no està preparat per llegir. Per a que l’infant aprengui a llegir cal ensenyar-li, per a que es creïn complexos circuits neuronals que connecten diferents àrees cerebrals (3*). I el convertir l’infant en un lector competent l’ajudarà a progressar a l’escola i a tenir una bona autoestima. Si de forma habitual llegim en veu alta als infants petits garantim que tots ells tinguin ja contacte amb el llenguatge escrit ja abans de començar l’escola en una època clau i en un ambient d’afecte.

L’Acadèmia Americana de Pediatria ja va remarcar fa deu anys (2014) la importància de la promoció de la lectura a la primera infància, i que la lectura en veu alta té nombrosos beneficis per al desenvolupament cognitiu, lingüístic i emocional. El grup PrevInfad de la AEPap s’ha sumat aquest 2024 a la promoció d’aquesta activitat.

Ana Garach (1*) enumera tot un seguit de raons per animar les mares i els pares a que llegeixin en veu alta amb llurs filles i fills:  

• Des dels primers dies els bebès gaudeixen d’estar en braços i escoltant la veu de la mare o el pare
• Aquesta pràctica, realitzada diàriament i mantinguda en el temps, permetrà que els infants tinguin una major riquesa de vocabulari i més capacitat per mantenir l’atenció i la concentració.
• Per bé que qualsevol moment és bo per practicar-ho, l’establir el ritual de lectura en veu alta abans d’allitar l’infant ajuda a relaxar-lo, especialment si escollim històries que calmen i que acaben clarament.
• Els llibres ofereixen una ampla varietat de temes, situacions i personatges que ajuden a que l’infant descobreixi el món
• La primera lectura d’un llibre estimula un tipus d’atenció centrada en la història i l’infant es concentra en la comprensió general. La relectura, a més de provocar el plaer de l’anticipació mental de la història coneguda, possibilita la descoberta de nous detalls
• Es llibres o contes poden descriure hàbits simples de cada dia. Les emocions apareixen a la nostra vida diària i podem parlar d’elles a partir dels contes.
• A més, les il·lustracions eduquen la mirada i la imaginació, i les imatges del llibre ens ajuden a contar la història. Podem assenyalar-les i preguntar l’infant sobre què hi veu i quins sentiments li provoquen.

Una altra font d’informació sobre la lectura en veu alta la trobareu a l’espai Bromera (4*)  https://llengua.bromera.com/blog/56/els-beneficis-de-la-lectura-en-veu-alta 

En un article sobre la lectura i el programa “Creixem llegint” de la Biblioteca Margarida de Montferrat, de Balaguer, l’any 2016 al Butlletí del Col·legi de Metges de Lleida (5*) ja apuntàvem que “allò que fem parla tan fort que no deixa escoltar allò que els diem”. Si els fills viuen i veuen que la mare i el pare llegeixen, que consulten els dubtes en els llibres i les enciclopèdies, que aprenen i s’actualitzen amb revistes i publicacions, que llegeixen uns articles i en rebutgen d’altres aprendran que la lectura és una font de saviesa i de creixement personal. I, sortosament, a les nostres comarques, no cal tenir una gran biblioteca a casa per exercitar-ho. La xarxa de biblioteques ens permet trobar un mica (o molt) de tot per a tots. Si fem nostre el missatge aquell dels mercats (“Al mercat hi ha de tot”) podem dir també a les mares i als pares que, a la biblioteca, trobareu llibres de tota mena i per a totes les edats. I, a més, trobareu les bibliotecàries i els bibliotecaris, unes persones (d’on treuen tanta dolcesa?) que us acolliran, us aconsellaran i us facilitaran el camí vers un món de descoberta i enriquiment.

I afegíem que l’alimentació adaptada i equilibrada, l’ambient sa i els factors emocionals positius constitueixen la tríada bàsica per a un desenvolupament òptim durant els tres primers anys de vida (durant els primers 1000 dies, i també després!). La veu dels pares –especialment la veu de la mare, que ja ha escoltat clarament mesos abans del part– és quelcom tranquil·litzador i relaxant per als nadons i lactants. I és un poderós estímul per potenciar el necessari vincle afectiu que a tots ens fa falta per assolir l’equilibri emocional, ja des del bressol. Que aquest estímul arribi, dolçament, en una història que enriqueix tant el petit que escolta com l’adult que conta em sembla d’una riquesa del tot remarcable. Com la riquesa que conté una cosa tan petita com la llavor que, a cada llegida, anem sembrant en la terra fèrtil dels nostres petits. Vinga, pares, si no podem oferir el regal de la llet materna, sí que podem obsequiar amb la nostra veu paterna!

Hi ha una bona font d’informació als ja 21 temes que les bibliotecàries de Balaguer han anat preparant en el decurs dels anys, per atendre aquells processos o moments de dificultat que la vida en família genera. En trobareu tota la informació actualitzada al web de la Biblioteca en el programa “Creixem llegint”. Us n’anotem els temes ja treballats i editats, per als que trobareu contes per a les diferents edats i també llibres per als pares sobre cadascun d’ells (6*):

1. Gelosia   -    2. Separació    -    3. Estic malalt    -    4. La mort    - 5. Tinc un germà    -   6. La por    -    7. L'adopció    -    8. El son   - 9. Treure el bolquer  -  10. Deixar el xumet  - 9. Treure el bolquer   -11. Autoestima   -   12. L'aneguet lleig   -   13. Famílies   - 14.Quins trapelles!   -  15. No tinc gana!   -   16. Cultura LGTBI   -   17. Altres temes  -   18. La sexualitat  -  19. M'ha tocat  -   20. Sóc d'aquí i d'allà  -   25. El meu cos és meu 

I em plau cloure aquest article amb la referència, novament, a la importància que tenen, per al cervell humà, els primers mil dies de vida. Ho trec a tomb d’una deliciosa xerrada que va fer la pedagoga i poeta Mar Galceran sobre “Aprendre a estimar”, i que podeu recuperar i escoltar a l’enllaç bibliogràfic (7*). Del tot recomanable en aquests més laxes temps d’estiu. https://www.youtube.com/watch?v=vlwUJnbc4YY

En ella ens alliçonava en que a la llavor humana, l’infant concebut, per créixer, li cal la cura d’altres. Un infant no creix sense cura. I aquesta cura, aquest amor, és l’essència de la vida.  L’aprenentatge de l’estima es fa vivint i experimentant l’ajuda, la cura oferta. S’aprèn a estimar des de la interdependència.

Al ventre matern hem experimentat el silenci, la seguretat, la cura, l’escalfor i la confiança: l’experiència completa  (oceànica) de l’amor, la totalitat i amor fondant que tot nadó rep i viu abans de néixer. Al part, hi ha un trencament amb aquest experiència. I des de llavors, deia Mar Galceran, l’anhel que tots cerquem en la nostra vida és el reviure l’experiència oceànica d’aquella amorositat fondant dins l’úter matern. De ben segur que les lectures compartides, i en veu alta, per part de les persones vinculars, de les persones que tenen cura dels infants en els seus 1000, i també els següents, dies de vida, els ajudaran a ells, i ajudaran a llurs pares a donar tot el sentit que té el mot estimar. 

La poeta acaba un dels seus poemes, Estàs sostingut (8*), del llibre Diàlegs amb l’Etern, amb aquests versos de suport a tots aquells que tenen cura d’altri i que en un moment de desencant poden sentir-se defallir:

Tingues pau en el silenci,

abandó en la incertesa

i repòs en la dissort.

Hi ha claror. Sí.

Hi ha claror i llum, sempre,

en la boira més espessa.

Que tinguem un bon estiu, companyes i companys!

Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, 23 de juliol de 2024 

Bibliografia

1* Garach Gómez A. La importancia de crecer entre lecturas, palabras y cuentos. Rev Pediatr Aten Primaria.2024;26:123-5.

2* Garach A, Cortés O, Esparza MªJ, Galbe J, Gallego A,García L et al. Promoción de la lectura. Rev Pediatr Aten Primaria. 2024; 26: 201-8.

3* Cary Michelle Peyré de Ponce. Las ventanas de oportunidad del cerebro infantil. Kids Fashion. 19 de Julio 2016. https://www.lookmagazine.com/2016/07/19/25012/ (consultat el 23 de juliol 2024)

4* https://llengua.bromera.com/blog/56/els-beneficis-de-la-lectura-en-veu-alta

5* Arbós N, Capdevila M, Font E, Regué À, Solé S, Pique C, Domingo F.  “Creixem llegint”, prevenció del maltractament infantil a través de la lectura de contes”. Butlletí  Mèdic del Col·legi Oficial de Metges de Lleida. 2016;121: 26-31

6* https://www.balaguer.cat/portal/7/creixem_llegint.php (consultat el 23 de juliol 2024)

7* Mar Galceran. Aprendre a estimar. Conferència a IREL Lleida. 8 de febrer de 2024. https://www.youtube.com/watch?v=vlwUJnbc4YY (50’)

8* Mar Galceran. Estàs sostingut. Diàlegs amb l’Etern. Ed Claret. Barcelona 2019: pp 72-3. 

Els 125 anys del Col·legi de Metges de Lleida i la Pediatria ponentina: una bella història que, ara, amb la nova seu, es projecta encara més cap al futur.

El professor Robert Debré, primer director del Centre Internationale de l’Enfance (CIE), de París, inaugurat el 1949 , afirmava que “no hi ha feina més noble que ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”. El CIE va ser creat, a iniciativa del Govern Francès i amb l’acord de les Nacions Unides, arran de la tendència general del món a actuar en favor de la infància després de la Segona Guerra Mundial (1*). I s’ha esdevingut, des de llavors, “un lloc de síntesi dedicat als problemes mèdics , socials i psicològics del món dels infants, i també en un símbol del que pot arribar a aconseguir-se en el camp de la col·laboració internacional quan cadascú realitza el màxim esforç per millorar les condicions de vida de la infància”. Val la pena recordar que la Declaració Universal dels Drets Humans fou adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 10 de desembre de 1948. I que no fou fins el 20 de novembe de l’any 1989 que es signà la Convenció sobre els Drets de l’infant. 

                                                                                                                                                                                       link

Quan apareix reflectida la Pediatria en la història del Col·legi de Metges de Lleida (COMLL)? Resseguint l’escrit del Dr. Lladonosa sobre l’evolució del Col·legi de Metges des dels seus inicis en el canvi de segle del XIX al XX  fins a l’any 1974 en que es publicà el llibre (2*), minsa va ser l’aparició de ressenyes d’activitats pediàtriques. I solament a les acaballes de l’escrit apareix, a l’any 1964, que “por su parte las Sociedades Catalanas de Pediatría, de Cirugía, etc, han celebrado repetidas sesiones en Lérida, con el patrocinio de la Asociación Médico Quirúrgica (AMQ) de Lérida y el Colegio de Médicos”. En aquells anys ja apareixen, a les Juntes del COMLL, pediatres que esdevingueren uns referents a Ponent, especialment a Lleida ciutat: els doctors Luis Calvo, Buenaventura Lladonosa, Jaime  Melcior, José Pifarré i Santiago Solsona. I fou en els anys 80 que es varen recuperar i es va donar continuïtat a la necessària Formació Continuada en Pediatria, tant en l’àmbit hospitalari com en l’extrahospitalari. Hi tornarem més endavant.

En el llibre citat (2*) podem llegir que l’any 1918, el COMLL “contenía 86 asociados” i el 1920 solament 140 dels més de 200 metges que exercien a la “provincia” estaven col·legiats, per bé que des del maig del 1917 es declarava obligatòria la col·legiació. Pel que fa al lligam amb la resta del Principat, el 1932 el COMLL es va adscriure al Col·legi Oficial de Metges de Catalunya. La Guerra civil va representar un gran trasbals arreu. També per a Lleida i el COMLL. El bombardeig de Lleida del 2 de novembre del 1937 va destruir totalment les oficines col·legials i va morir-hi el Secretari del COMLL, el Dr. Amalio Prim, que hi estava treballant en aquell moment. Tots els arxius desaparegueren sota les bombes. Calgué començar de nou.

Fins al març de 1939 no s’aconseguí un lloguer del segon pis d’un edifici de la Plaça Paeria com a seu col·legial, que es compartiria amb altres col·legis professionals. A la història d’aquells anys destaca la implantació del Seguro Social de Enfermedad, l’any 1944, i el renaixement de la vida científica i cultural del Col·legi, l’any 1946, amb l’aparició de la Asociación Médico Quirúrgica (AMQ) de Lérida. El mes de març del 1970 el COMLL decideix adquirir un local proper al Bisbat. Per als metges que ens col·legiàrem en els anys vuitanta el COMLL ha estat sempre a la Rambla d’Aragó. Fins ara. Però anem a pams.

L’any 1978 tingué lloc a Girona, el Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana. En una de les comunicacions (2*) que es presentaren s’apuntava que les “necessitats pediàtriques són el conjunt de dispositius personals i materials que calen per a l’assistència sanitària màximament eficaç per a tots els infants que viuen en un territori concret, independentment de la classe social a la qual pertanyen i del lloc de residència” (3*). Els autors confrontaven aquest lloable objectiu amb la dura realitat de l’assistència sanitària infantil que els infants rebien, tant al País Valencià com ací a Ponent i arreu de l’Estat. Pel que fa als aspectes qualitatius, l’assistència pediàtrica es limitava gairebé exclusivament a l’aspecte curatiu, amb una desatenció dels aspectes preventius. La gernació de pacients que el pediatre de l’ambulatori havia de veure en un temps fixat conduïa a una “dispensació de receptes” o  bé a derivar l’infant a l’hospital, al pediatre consultor. I pel que feia a l’atenció hospitalària es repetia el fenomen de la massificació, a la qual cosa s’afegia que no estava permesa l’estada de la mare a l’hospital amb el seu fill, fet que agreujava el trastorn psicològic de l’hospitalització. I pel que feia a la Pediatria privada, normalment corria a càrrec dels mateixos metges de la Seguretat social, i es nodria de les famílies de la classe econòmicament elevada i dels descontents de la Pediatra ambulatòria. A l’article citat es resumia que els pediatres es caracteritzaven, doncs, pel seu descontentament, la manca de temps, la falta d’estímuls i l’aïllament. I pel que feia als aspectes quantitatius aclarien també que el concepte de pediatre no suposava res més que el fet d’estar inscrit com a tal al Col·legi de Metges, sense necessitat de demostrar una formació regulada i específica. I no cal dir que d’infermeres pediàtriques solament n’hi havia als hospitals. 

                                       

En el mateix Congrés de Pediatres de Llengua Catalana hi trobem aportacions que plantegen una canvi de perspectiva pel que fa a l’atenció pediàtrica. A la Taula rodona sobre la Pediatria social, moderada pel Dr. Joaquim Ramis (4*), ell mateix citava al professor Robert Debré quan afirmava que “la pediatria social més que un programa d’estudi, és un esperit”, frase que obria la taula rodona. I n’estem convençuts. La Pediatria social, afegeix Ramis, “engloba les diferents tasques mèdiques que resulten de les relacions existents entre el nen o la societat”. I també: “tot pediatre, per complir bé la missió que li és encomanada ha de conèixer tant la vessant mèdica com la vessant social. I aquesta vessant social de la Pediatria ha d’omplir de tal manera la Pediatria clínica que s’hauran de capgirar molts conceptes en la prioritat d’accions a realitzar en el nostre país”.

Durant els anys 80 del segle passat les condicions d’atenció als infants, especialment de les contrades més rurals, va anar millorant força. Veníem de l’abandonament de l’atenció pediàtrica, amb solament migrades places de Pediatria ambulatòria (en règim de dues hores i mitja d’atenció a la consulta i de disponibilitat de les 9 del matí a les 5 de la tarda per als domicilis) en alguns cap de comarca, sense cap mena d’història clínica, ni en suport paper. I menys encara en cap mena de dispositiu digital. El canvi de model d’atenció pediàtrica extrahospitalària, amb la creació de les Àrees bàsiques de Salut, en els anys 90, significà un important pas endavant en l’atenció dels infants i les famílies de tot el Ponent, especialment  de les més allunyades de Lleida ciutat. I obrí camins significatius pel que feia a la prevenció i promoció de la salut dels infants ponentins, amb una il·lusionada implicació dels pediatres i, també,  de les “noves” infermeres pediàtriques. 

Ja en les darreries dels anys 80 el COMLL (de sempre a la Rambla d’Aragó, ens dèiem) va esdevenir un lloc de trobada dels pediatres hospitalaris i dels extrahospitalaris, amb l’objectiu de millorar la nostra formació i, qüestió gens menyspreable, el millorar el mutu coneixement i col·laboració entre els que treballaven a l’Hospital i els que ho féiem fora. El Dr. Gomà, cap de Pediatria de l’Hospital Arnau de Vilanova, fou un dels impulsors d’aquest apropament entre els uns i els altres, especialment en els enriquidors Cursos anuals de Formació Continuada en Pediatria, a càrrec dels veguers i vegueres de la Societat Catalana de Pediatria a Lleida i en les Trobades anuals dels Pediatres de Ponent a partir del  1987, la primera de les quals es va fer a La Seu d’Urgell l’any 1987. La coneixença mútua, que aquestes activitats va generar, facilità molt el treball en equip i també la pràctica individual de cadascun dels i de les pediatres ponentins. Un altre canvi que marcà un abans i un després de la Pediatria Ponent en els anys 80 fou la recuperació de la Facultat de Medicina a la Universitat de Lleida, i també , l’entrada de residents de Pediatria en la vida de l’Hospital Arnau de Vilanova. La creació de la Secció de Pediatria del COMLL  va arribar, llavors, de forma gairebé natural. 

                                     

Aquesta bona progressió en les darreries del segle passat, gràcies a que se sumaven els esforços pediàtrics individuals i col·lectius, sota l’aixopluc del COMLL, ens feia veure el futur amb ànim positiu. La manca de previsió de l’Administració (estatal i autonòmica) pel que feia a la necessitat de nous pediatres per poder cobrir totes les places dels Centres d’Assistència Primària quedava compensada, solament de forma parcial, amb les professionals que anaven acabant la seva residència ací a Lleida i coneixien tant l’àmbit hospitalari com l’extrahospitalari de Ponent. Les retallades en els pressupostos que hem viscut en aquest quart de segle XXI en que vivim i la manca de pediatres han deixat a mig fer la proposta il·lusionant de finals del segle XX. Ho escrivíem al Butlletí Mèdic del COMLL, l’any 2008 (5*): “En l’àmbit de la pediatria pública d’atenció primària actual, a casa nostra, la serenor i l’estabilitat no són pas els temes que més s’adiuen amb la percepció dels pediatres. Enmig de la sobrecàrrega assistencial, la sensació d’inseguretat i la manca de perspectives de futur clares, es fa difícil parlar dels avantatges i dels inconvenients de models en els que no hem estat formats i que ara se’ns vol imposar”. Malgrat tot, ens cal saber valorar les nostres fortaleses, com a Pediatria Ponentina, i no solament les dificultats. D’una banda el gran potencial que s’ha activat amb la connexió continuada entre els pediatres ponentins gràcies a la facilitat de comunicació inter nos  que les noves tecnologies ens han permès i ens permeten. I que tenen en el Dr. Ramon Capdevila el màxim exponent, com el gran facilitador que sempre està a punt per a donar un cop de mà. Ara també, el Dr. Capdevila, com a valuós representant de Ponent dins l’organigrama directiu  de la Societat Catalana de Pediatria. Ens sentim família, entre els i les pediatres ponentins. I tenim ganes de seguir fent créixer els lligams entre nosaltres i, el que és el més important i la conseqüència d’això, el millor tracte als infants de Ponent i llurs famílies. I d’altra banda, ara, i amb la celebració del 125è aniversari del COMLL, el regal que aquesta efemèride ens ofereix: la nova seu del Col·legi Oficial de Metges. La munió de possibilitats que aquesta nova casa ens ofereix ens ajudarà, de ben segur, a que aquest objectiu de poder tenir cura del principal recurs terapèutic de que disposem (nosaltres mateixos) es faci realitat i, també, que la Pediatria de Ponent  tingui un llarg i fruitós recorregut. 

                                                

Que la nostra vocació, la nostra devoció, ens permeti veure i viure, per molts anys, els camins que, des del nou Col·legi, segur que obrirem! Moltes felicitats i que sigui, com a mínim, per 125 anys més! 

                                       

Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, juny de 2024

Bibliografia

1*          Prandi F. El Centro Internacional de la Infancia. Anales de Medicina y Cirugía, 1957. Volum XXXVII, 140:117-127.

2*          Lladonosa Pujol J. El Colegio Oficial de Médicos de Lérida en su forma moderna. Al llibre: Noticia histórica sobre el desarrollo de la Medicina en Lérida. Colegio Oficial de Médicos de Lérida. 1974:353-391

3*          Asensi F, Albiach V, Rodríguez Bernabeu E: Necessitats pediàtriques al País Valencià. Projecte d’Àrees sanitàries. Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana – Segona Ponència. Comunicacions lliures. Girona, març 1978: 44-52.

4*          Ramis J.  Concepte i introducció a la Pediatria social. Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana – Segona Ponència. Comunicacions lliures. Girona, març 1978: 143-144.

5*          Domingo Salvany F. Una visió des de la Pediatria d’Atenció Primària. A Debat: Del model paternalista a un model basat en l’autonomia, esperances i amenaces. Col·legi Oficial de Metges de Lleida. Butlletí Mèdic n. 71, juliol de 2008:11-17.

La longitudinalitat de Carme Junyent (“el dret a nèixer, crèixer, viure i morir en català a Catalunya”), la trinxera de Pau Vidal i les parelles lingüístiques que s’ensenyen la llengua

A l’anterior escrit en aquest mateix blog de la Pediatria de Ponent (1*) concloia amb el record de la Sra Carme Junyent, “la dona sàvia que no es va rendir mai” (2*), una lingüista de primer ordre, estudiosa i defensora de les llengües minoritàries amenaçades, que va morir fa pocs mesos,  i que es mereixia que en parléssim amb més calma. Pocs dies abans de morir va escriure un article per a Vilaweb que duia per nom “Morir-se en català” (2*). Carme Junyent, a l’article, recorda al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l'administració hi té coses a dir i a fer. I  afirma que “durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres”. I hi continua dient: “Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament.

Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar… A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua…. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema….” A ella i a tots els altres ancians els devem aquest compromís “per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de concentració de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

“Així jo no vull morir, lluny del cel i les arbredes”.

La Coloma, que la sent, a poc a poc s’hi arrossega.

Diu, mentre l’estreny ben fort, dolços mots a cau d’orella.

De forma més incissiva i punyent, Pau Vidal, periodista de Vilaweb ens diu que estem en guerra per la llengua i que som a la darrera trinxera (3*): “La consigna és: prou de queixar-se. Hem estat dos anys explicant el cataclisme, i qui l’ha volgut veure l’ha vist. Ara toca decidir: o abaixar els braços o baixar al fang. Perquè una guerra que no es combat és una guerra perduda. Quina realitat tenim? Els titulars de política, per exemple, reiteren dia rere dia que les grans dinàmiques globals esclafen les dimensions micro sense pietat: per al turisme, l’hostaleria, el negoci immobiliari, les corporacions, en resum, per al capital, les llengües petites com la nostra són una nosa i les arraconen sense contemplacions.”

I per la seva banda, “les notícies de societat demostren que la substitució ètnica no afluixa: la baixa natalitat (comuna a tot Occident) i la immigració inassumible (la més alta del planeta) han reduït la tribu a poc més d’un terç de la població. Perquè aquesta immigració, que teòricament hauria d’engendrar els catalans del futur, mentre la tractem de la manera que la tractem no crea sinó ciutadans espanyols. D’identitat i d’idioma”.

Simplificat: “incorporar-se a la modernitat sense abandonar la llengua de la tribu comporta unes dificultats i un sobreesforç que gairebé ningú està disposat a assumir. Ho voleu més cru? Un altre indicador: les queixes en augment. Si n’hi ha, senyal que hi ha agressions. I si hi ha agressions és que hi ha conflicte, per més que la cantarella oficial s’encaboti a negar-ho. El que ens mostra aquest increment és el desengany creixent d’una part de la població autòctona per una situació que no para d’empitjorar”.

“Contractarem més mà d’obra barata i es repetiran les dinàmiques que ja es van produir amb les tres onades d’immigració espanyola: guetos, pobresa, impermeabilitat a la cultura autòctona. Els nouvinguts es continuaran integrant en castellà i adscrivint-se a la identitat espanyola; amb la diferència que ara, sumant totes les immigracions, ja constitueixen la majoria de la població. La supervivència de la llengua, per tant, va indissociablement lligada a canviar aquest model econòmic suicida”.

Però alerta, segueix Vidal, ”que no tots els mals vénen de fora. Nosaltres hi contribuïm amb entusiasme. El bonisme, la cursileria i la porugueria genètics dels catalans també són molt responsables del segon element de l’equació: la salut de la llengua. El parlant pensa en llengua i només veu mots i expressions, que sempre es poden reaprendre i restaurar, però hi ha altres aspectes bàsics que no tenen tan bona cura i que s’estan deteriorant a tota velocitat; la fonètica, sobretot, i també la sintaxi. Que són el motor, els engranatges que no es veuen però fan que el sistema funcioni. La generació TikTok està tan acastellanada, tan empeltada d’estructures, mecanismes i pronúncies forasteres (en augment, ara ja sí, també els de l’anglès), que va irremissiblement de cap a la dissolució, a la patuesització. Cal no voler-ho veure, per no adonar-se’n: parar l’orella a la sortida d’una escola és un exercici de masoquisme… Quin penós català de plàstic, tants mitjans… I quanta poca consciència de la responsabilitat lingüística que tenen. Els pocs parlants de qualitat de què encara disposem, els que conserven filagarses de llengua natural, expressiva, i que haurien de ser el patró per a la regeneració, s’estan deixant corcar per una pinça mortal: d’una banda, un estàndard encarcarat i empobridor que és presentat com a únic model vàlid i, de l’altra, l’ultrancisme somiatruites que corregeix el que no s’ha de corregir i mata tot besllum de creativitat.

“Que tot plegat us desanima? Més desanimat estic jo, no et fot”, ens diu Vidal. “Per això us dic que teniu dues opcions: continuar-vos aferrant als llocs comuns anestèsics que us subministra el poder (“Quina sort que tenim de ser bilingües”, “el català no havia estat mai tan bé ni havia tingut tants parlants”,…) o acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència. Una guerra que necessita generals valents, sí, i no com els que tenim; però també una tropa disposada a combatre… S’ha acabat el temps de la (suposada) bona educació. Ara toca enfangar-se” 

I entre els pocs parlants de qualitat de què encara disposem volia destacar el d’un company, metge de família, canetenc i ganxó d’adopció, el doctor Antoni Beltran. Ell, que fou company nostre en els primers cursos de Medicina al Sant Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys setanta del segle passat, ens mostra que podem fer front al pessimisme malaltís amb iniciatives engrescadores. El seu llibre “Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, les malalties i els remeis” (4*) vol ser una eina  per recuperar un vocabulari popular i col·loquial que fins fa poc era viu, explícit i completament natural. I com podem llegir a la contraportada, “si els nostres avantpassats, que no van poder estudiar en català, van conservar els mots, seria una trista paradoxa que els joves d’avui els perdessin”.

Al Proemi del llibre, escrit pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, llegim que “ entendre’s és fonamental i la llengua és un instrument bàsic de comunicació… Quan el pacient es pot expresar i és tractat en el seu idioma millora la seguretat clínica. Per tant, conèixer i emprar la llengua dels pacients és una obligació ética”… El doctor Beltran, metge amb un vessant humanista i una enorme estima per la llengua catalana, rescata expressions que es fan servir arreu del país, del tot útils quan hem d’acompanyar i consolar. Reblant el clau, al pròleg, Màrius Serra ens diu que “aquesta és una obra única i molt oportuna, sobretot en un moment en què s’incorporen al nostre sistema sanitari molts professionals que no tenen el català com a llengua materna, i que es poden trobar amb pacients que expressen els seus mals amb paraules de baixa  freqüència d’aparició en els escrits mèdics que coneixen”, i clou dient que “res més saludable que mantenir obertes vies de comunicació amb les paraules que els nostres avantpassats van trobar per dir com es trobaven”. A la introducció, el doctor Beltran ens diu que no es tracta d’imposar un català pagerol i arcaic, sinó de tenir la delicadesa i la ferma voluntat de no desterrar formes absolutament genuïnes que formen part del nucli i del nervi de la nostra llengua…Serà una manera de preservar un patrimoni tan immaterial i fràgil com és la llengua, que es manté viva entre altres motius per la voluntat explícita dels propis parlants”.

El Col·legi de Metges de Lleida (COMLL), i com un dels primers actes de celebració del 125è aniversari de la Fundació del COMLL que es clourà el proper mes d’abril de 2024, amb la inauguració del nou edifici col·legial, va realizar, el 14 de setembre de 2023 una Jornada internacional amb la participació de metges provinents de diferents països, que explicaren com vivien el procés d’integració a la societat lleidatana. I en el decurs de la sessió es plantejà què podíem fer, tots plegats, per millorar-lo (5*). Les xifres? Un 11% dels col·legiats són de nacionalitat estrangera, amb una mitjana d’edat de 40 anys, la meitat dones. El 64% procedeixen de Sud-amèrica, el 23% d’Europa, el 9% de Centreamèrica, el 3% d’Àfrica i l’1% d’Amèrica del Nord. Una de les qüestions que va aparéixer en aquella jornada era la de la importància de conèixer el català per poder atendre els pacients en la seva llengua materna. Una de les iniciatives que s’apuntà fou la de crear “parelles lingüístiques mèdiques”, en què un metge català del COMLL oferís una o dues hores setmanals a acompanyar un metge estranger a aprendre el català i a fer-li conèixer la nostra cultura.

Des d’aquella sessió s’han organitzat diverses parelles lingüístiques mèdiques, una de les quals explicà la seva experiència en el decurs d’una Taula rodona (Fotografia) en la que ens presentà el seu llibre el doctor Beltran. I se’n lliurà un exemplar als col·legiats que s’oferiren per ser parelles lingüístiques. En acabar l’acte, el passat dia 8 de març 2024, algunes de les persones que varen intervenir-hi es varen fer una fotografia, com a record de la darrera sessió científica que es feia a la Sala d’Actes de l’edifici del COMLL a la Rambla d’Aragó. El següent acte del Col·legi es farà ja a la nova Seu del COMLL, el mes d’abril proper. 

Aquestes darreres ratlles han volgut ser un contrapunt a posicions de desencís, atès que si ens cal pensar en global i actuar en local, tots i cadascun de nosaltres pot fer quelcom per allò que ens identifica com a catalans: la llengua i la cultura. I iniciatives de companys com el doctor Beltran o els integrants de les parelles lingüístiques mèdiques del COMLL ens fan pensar que sí, que cal que ens enfanguem, i que siguem responsables de la nostra llengua, en el nostre metre quadrat d’existència.

Ja ens ho deia Joan Coromines, amb la frase que tanca el llibre del doctor Beltran: “Un idioma no és un magatzem de mots, sinó un vehicle expressiu i inequívoc de les idees d’una nació”.

No tinguem, doncs, vergonya, i ensenyem la llengua!

Francesc Domingo Salvany.

Balaguer, 12 de març de 2024

Bibliografia

1. Francesc Domingo i Salvany.   La continuïtat i la longitudinalitat a la catalana en l’accessibilitat pediàtrica: un sinapisme per salvar els mobles (i també els pediatres)? . A http://pediatresdeponent.blogspot.com/2024 (11 de febrer de 2024).

2.  https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/ 3 de setembre de 2023. Consultat el dia 11 de març de 2024

3. https://www.vilaweb.cat/noticies/a-la-trinxera-opinio-pau-vidal/ 6 de gener de 2024. Consultat el dia 11 de març de 2024.

4. Beltran, Antoni. Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, les malalties i els remeis”. Editorial Gavarres. Cassa de la Selva, novembre de 2023.

5. https:// www.comll.cat butlleti-medic-143-2024-01. Jornada internacional del COMLL. 125è aniversari de la Fundació del COMLL. 14 de setembre de 2023

Continuïtat i longitudinalitat a la catalana en l’accessibilitat pediàtrica: un sinapisme per salvar els mobles (i també els pediatres)?

En un recent article al Diari de la Sanitat (1*), els doctors Segura i Zurro ens diuen que “la iniciativa del Departament de Sanitat –oficialment Conselleria de Salut– per concentrar l'atenció pediàtrica ambulatòria en 79 centres, és a dir en un 20% de la xarxa de centres d'atenció primària…es pot qualificar com un sinapisme  (una cataplasma) amb què pal·liar la mancança real de pediatres a la xarxa pública d'Atenció Primària i Comunitària (APiC), una deficiència quantitativa que qui més qui menys anhela corregir”.

Els autors també afirmen que “hi ha prou estudis que mostren que, allà on el metge i la infermera d'Atenció Familiar i Comunitària atén inicialment a tota la població, amb independència de la seva edat, i els pediatres actuen com a consultors dels centres i equips d'Atenció Primària i Comunitària no s'observa cap disminució de la qualitat o de la seguretat de l'assistència prestada”. Aquest darrera afirmació no és pas la mateixa que, ja fa anys, el Dr. Francesc Prandi i tota la Secció de Pediatria de Atenció Primària de l’AEP, a nivell estatal i també europeu, apuntava (2*). I ho feia arran d'un estudi comparatiu, entre diferents estats europeus, de la qualitat de l'atenció pediàtrica segons que els pediatres treballessin a primera línia o solament com a consultors dels metges i infermeres de família i de salut comunitària. Ja era llavors evident que els indicadors de salut infantil eren millors allà on la pediatria d'atenció primària era una realitat, en comparació amb els sistemes de salut en què solament hi havia pediatres, consultors, al segon nivel d'atenció (3*). I això ens empenyia a insistir, ja en aquells anys 80, en que volíem per als infants de l'àmbit rural, com també pels de ciutat, la millor atenció possible. És d'aquells anys un article que rebutjava el fet de tenir catalanets de cinc categories (4*). Des d'aquells anys, i especialment a partir dels 90, la xarxa de Centres d’Atenció Primària es va anar estenent arreu del territori, amb una important implicació personal per part de pediatres i infermeres de Pediatria d’Atenció Primària, la qual cosa va permetre anar fent realitat el somni d'un accés a l'atenció pediátrica a les famílies de totes les comarques, també a les més allunyades. Des dels anys 80 fins ara han passat 40 anys, durant els quals no s’han posat en pràctica les mesures necessàries per assegurar, a mitjà i llarg termini, una disponibilitat de pediatres i infermeres pediàtriques formats, més extensament i intensament, en els continguts que la Pediatria de capçalera d’Atenció Primària demanda. I hi ha hagut poc interés oficial a generar suficients places de formació de pediatres pel sistema MIR, massa orientat encara en els aspectes hospitalaris i de superespecialitat, i no tant en la perspectiva d’una sortida professional a l’Atenció primària. I aquesta manca de formació repercuteix clarament en les perspectives que els i les pediatres acabats de sortir del programa MIR es plantegen. 

Aquesta manca de previsió (afavorida pels partidaris del model anglès, el de pediatres a segon nivell?) anà conduint a una reducció progressiva de l'accés i la qualitat d'atenció que al tombant de segle era, al meu humil criteri, encara prou bona, a les Àrees Bàsiques de Salut. El 2005 i 2007, per exemple, ja escrivíem que els pediatres ploràvem (5*) i que volíem “evitar que el cor i la il·lusió se'ns gelés” (6*), en veure que la implicació dels decissors sanitaris anava desapareixent.

Ara i ací, la situació de la Pediatria Pública d’Atenció Pediàtrica s'assembla cada cop menys  a la que podíem oferir en els anys del canvi de segle. Llavors, ingenus de nosaltres, reclamaven millores encara més grans en l’Atenció primària pública de Salut per als infants de les nostres comarques  de Ponent (7*). Sense saber que, ja llavors, hi havia qui preparava el terreny per una dràstica reducció dels drets sanitaris a que els infants de les nostres terres (i d'arreu del país) tenen dret, mitjançant polítiques de privatització i de desviació dels diners envers el benefici d'uns pocs, ben connectats amb els recaptadors d'impostos dels senyors feudals que ens governen realment. Se'ns diu, per part dels dirigents sanitaris de la Catalunya nostra, que no tenim la ràtio de les grans ciutats i que som deficitaris, els de Ponent. Com si això solament fos culpa del PP o del PSOE i de l'espoli fiscal que ara ens venen com a origen de tot. I amb la política de la independència i la trampa de l'autogestió com a bandera ens varen dividir en parcel·les i afebliren, a poc a poc, un sistema que anava (ara ho veiem més clar), prou bé. Les polítiques destinades a seguir amb la concentració d'encara més diners i poder en els ja privilegiats, amb la reducció despietada de les classes mitjanes i amb un 30% de pobresa infantil són injustícies properes que, com a pediatres, hem de denunciar. També, ara, a casa nostra, hi ha famílies que tenen dificultats serioses no per poder viure senzillament, sinó per, senzillament, viure. Per sobreviure (8*). 

“Per a molts infants és més important el codi postal que el codi genètic”

I això, sobreviure, també és el que hem estat fent, darrerament, moltes companyes i companys, que no volem desistir en fer allò que sabem i volem fer: atendre el millor possible  els infants, el bé social més preuat de que disposem. Ja fa un temps afirmàvem que defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients. Que la millor manera d'ajudar un nadó és ajudar els seus pares. I que la millor manera d'ajudar les famílies que demanen atenció pediàtrica és ajudar i fer costat als professionals que n'han de tenir cura. I dèiem llavors, ara fa 10 anys, el febrer del 2014, que esperàvem que no ens faltés ni l'atenta vetlla dels pescadors que dirigeixen la nostra barca sanitària de terra endins ni el seu suport per no perdre la il·lusió en la tasca (agradable encara) que assumíem (8*) .

I ara torno a l'article dels doctors Segura i Martín Zurro. En ell podem llegir que (1*) “El problema de la pediatria és un problema del conjunt de la sanitat. Que cal que es prenguin seriosament els compromisos de continuïtat i de longitudinalitat que són les característiques més genuïnes de l’atenció que han de proporcionar els equips d’atenció primària i comunitària i per la qual cosa cal procurar unes condicions laborals que ho permetin”. D’acord amb aquest plantejament, la solució, ara, ha estat la de tornar altre cop a practicar el sinapisme de concentrar els pediatres en uns pocs centres tot i que això ens fa recular en l’accessibilitat als serveis de Pediatria i infermeria pediàtrica amb la “continuïtat i longitudinalitat” que la població tenia. I a cada bugada anem perdent llençols. Per alguns companys i companyes, que es trobaven sobrecarregats de feina i treballant aïllats, aquesta opció ha permès, de ben segur, poder exercir amb menys pressió i amb marcada reducció de l’estrés ètic en que es trobaven. I això segur que els permet oferir una millor atenció. I me n’alegro, de cor, per elles i ells.

Això no treu que deixem de veure l’altra banda. Es tracta de canviar de model, i de tornar-nos anglesos, atès que, durant molts anys, no s’han fet els deures de potenciar de forma suficient l’Atenció Primària i de dotar-la de prou recursos personals i materials?. Quina continuïtat i longitudinalitat poden tenir els infants i les famílies si cada cop anem reculant en l’accessibilitat? És aquesta concentració de pediatres en pocs centres de Lleida ciutat, per exemple, el primer pas de tornar a ser pediatres consultors de segon nivel assistencial solament?

La infografia de l’Observatori de les Desigualtats en Salut  “Desigualtats socioeconòmiques en la salut de la infància: malalties rellevants i la seva distribució a Catalunya” (9*) ens ajuda a pensar quina hauria de ser la funció de l’assistència pediátrica pública si hom pretén reduir les desigualtats. Els infants i les famílies es mereixen tenir una infermera pediàtrica i un/a pediatre/a de referència, preparats i disposats, i amb el temps suficient per atendre infants i famílies, si es vol donar continuïtat i longitudinalitat en el tracte i esdevenir factors de re-equilibri i equitat. Pot un pediatre valorar correctament la patologia d’un infant o de les dificultats de la família si no els ha conegut en condicions de manca de malaltia a les revisions de programa del nen sa? 

Enllaç

I pel que fa al tema de l’equitat, des de l’Observatori de les Desigualtats en Salut  es fan unes recomanacions  que em sembla que cal enumerar (9*):

* Reduir les desigualtats en salut en la infància és una obligació ètica i de justícia social, i és l’aposta més eficient i segura per construir el pilar del futur de la nostra societat. 

* S’ha determinat un gradient socioeconòmic sistemàtic en una gran varietat de patologies de la població infantil. És a dir: un infant en un entorn més desafavorit econòmicament té més probabilitats de patir una malaltia que un infant en un entorn més favorable.

* Si tota la població infantil gaudís d’un estat de salut com el dels infants amb un nivell socioeconòmic mitjà, podrien evitar-se 141.104 processos patològics (un 7,5 % de la càrrega patològica estudiada). 

* Les polítiques estructurals centrades en el suport de l’entorn més pròxim de l’infant (principalment la família) i en l’etapa de desenvolupament en els primers anys de vida són clau per reduir les inequitats en la salut de la infància.

* Cal conscienciar tots els actors socials i incloure sistemàticament com a objectiu la reducció de les desigualtats en salut en totes les polítiques públiques que afecten la infància.

Podríem allargar-nos encara més en aquests temes, especialment en el de la longitudinalitat, però ho deixaré per un proper escrit. Una lingüista de primer ordre, estudiosa i defensora de les llengües minoritàries amenaçades, la Sra Carme Junyent, que va morir fa pocs mesos,  es mereix que en parlem amb calma. Gairebé en tinc el títol: “La longitudinalitat de Carme Junyent. El dret a nèixer, crèixer, viure i morir en català” (10*)

M’agrada acabar amb les encertades paraules d’una referent per a mi, la pedagoga Mar Galceran, que ha escrit, fa pocs dies aquesta reflexió sobre “aquest hivern que s’allargassa”:

“Ja m’arriba el perfum de la tendresa i de la vida que es renova.

Diré adéu a aquest hivern que s’allargassa.

No pas per oblidar-lo o ignorar-lo. El seu rastre m’acompanya.

Però és més dolça i bella la primavera que ara em crida” 

Francesc Domingo Salvany.

Balaguer, 11 de febrer de 2024 

Bibliografia

1* Segura A, Martín Zurro E A. Pediatria i Atenció Primària i Comunitària: un problema no resolt. Diari de la Sanitat, 7 de febrer de 2024. https://diarisanitat.cat/pediatria-i-atencio-primaria-i-comunitaria-un-problema-no-resolt/.

Sinapisme: https://ca.wiktionary.org/wiki/sinapisme.  Consultat el 9 de febrer 2024

2* Prandi F. La nueva Pediatría Extrahospitalaria. El Médico. Opinión. 30 de Mayo de 1986:p 8-9.

3* Francesc Domingo a Balaguer. Experiències viscudes. A: L’Atenció Pediàtrica a Catalunya. 90 anys de la Societat Catalana de Pediatria. Xavier Demestre (editor). Fundació Catalana de Pediatria. Barcelona, 2016.pp 202-5. https://issuu.com/academiacienciesmediques/docs/wllibre90anys

4* Domingo Salvany, F. La Pediatria Pública a les comarques o com tenir catalanets de cinc categories. Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria,1989:49,1:7-8

5* Domingo Salvany, F. Pediatres que ploren, gestors que fan la viu-viu i la vida continua: Qui dia passa anys empeny? Pediatria Catalana 2005,65:194-202

6* Domingo Salvany, F. Els capitans de vaixell a l’arxipèlag dels embolics o el difícil manteniment per evitar que el cor (i la il·lusió) se’ns geli. Pediatria Catalana 2007,67:64-5

7* Domingo Salvany, F. Família que plora, professionals al límit i disgust per a tots: Ho estem fent bé? Rutlla, la nostra xarxa? Pediatria Catalana 2002;62:73-80.

8* Domingo Salvany, F. L’abusament sexual infantil, la mutilació genital femenina i la supervivència en l’Atenció pediàtrica a Ponent. A http://pediatresdeponen.blogspot.com/2014/(2 de febrer de 2014)

9* Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya. Infografia Desigualtats socioeconòmiques en la salut de la infància: malalties rellevants i la seva distribució a Catalunya.Barcelona, 2020.  https://observatorisalut.gencat.cat/ca/observatori-desigualtats-salut/index.html

10* https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/