Pàgines

divendres, 10 de febrer de 2023

La Maria, una de la colla, una de nosaltres, ens ha aplegat. Per què és trista la font que s’ha estroncat i el sol quan va a la posta? Saber viure mentre som vius.

Aquesta gran família de la Pediatria de Ponent va començar aquesta setmana amb un trasbals que ens ha deixat a totes i a tots aquella sensació de fragilitat que ens demana trobar-nos i compartir el mutu sentiment de tristesa i desconcert. I ens hem cercat per abraçar-nos, en silenci, ja que no sabíem quins mots calia dir. Ens ha fet trobadissos, la Maria. Hem estat munió les i els que hem volgut acompanyar la família en els durs moments de comiat. I en aquest acompanyar en el silenci la poesia ens és d’un gran ajut. 
I em venia, llavors aquell vers del nostre poeta de referència, en Màrius Torres: 


Per què és trista la font que s'ha estroncat
i el sol quan va a la posta?
És que més que el futur, Déu meu, em costa
rendir-te el meu passat?... 

I ens adonem de la intensitat dels dols en segona persona. I encara més si són tan aguts i tan  sobtats. Aquesta mateixa setmana hem fet el dol, potser més llunyà, de la munió de víctimes del terratrèmol de la zona de Turquia. Aquest dol més llunyà, en tercera persona, pel que hem vist i seguim escoltant, ha quedat, però, en un segon pla. Totes i tots nosaltres no ens sabíem avenir que l'encant generós de la Maria ens hagués deixat. I ens ha sotraguejat fortament. I aquest sotrac ha estat tan intens com intensa era l'estimació  que envers ella professàvem. I hem cercat l'aixopluc impossible en les companyes i companys de la Pediatria del nostre Ponent. I així , mútuament, apaivagàvem el nostre desconsol.
En Ferran Solans, ja fa anys, resumia aquesta sensació amb aquestes ratlles 

Si la pau del cel, Senyor,
ens l'oferiu ben completa,
per què ací tanta minsor
i una calma tan estreta? 


Diuen que els gira-sols s'encaren decididament cap al sol així que despunta a l'horitzó. I que l'acompanyen amb avidesa durant tot el dia per absorbir-ne tota la seva energia. Quan el sol no hi és, quan la boira ponentina l'amaga i senten el fred d'un dia inhòspit, fan allò que nosaltres hem fet en perdre la llum de la Maria. S'encaren els uns als altres per acompanyar-se davant l'aflicció.


I en abraçar-nos ens hem adonat de com en som, de trencadissos. I de com d’equivocats estem quan oblidem la nostra senzillesa, la nostra limitació. 

Si estem tots fets de reculls de petitesa

i ens costa viure en la més gran fragilitat,

d’on surt, Senyor, la meva mesquinesa,

el  cor eixut, esquerp, massa tibat?

On he reclòs la meva humilitat?

D’on beu, a glops, la meva vanitat?

I en recordar la Maria, aquella Maria generosa envers els altres, especialment els infants més vulnerables, en recordar la seva rialla, i també aquells moments de la Coca-cola 0% i la cigarreta de darrera hora, se’ns fa difícil acceptar que ens ha deixat, que hagi mort. I llavors trobem el vers de  Miquel Martí Pol

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa.

I et visc intensament sense tenir-te

...

És en  la mort on aprenem a viure,

bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,

sentint que ens incendia les entranyes

mentre ens revela tota la bellesa

d'aquell restar contra tots els designis. 

Gràcies, Maria, pel temps viscut i compartit, pel teu esforç per aconseguir la fita de ser una pediatra ponentina i per la teva implicació envers els petits grans pacients als que la Pediatria t'ha permès ajudar. Gràcies per haver-nos permès compartir amb tu el fet d'exercir la feina més noble del món: ajudar les famílies a fer créixer llurs infants.

I gràcies per aplegar-nos i fer-nos sentir com d'apreciada eres per tanta i tanta gent! Maria, t'estimem! 



Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 9 de febrer de 2023





dilluns, 9 de gener de 2023

De l’agror dels Abusos sexuals infantils a la sàvia interpretació de l’escultura dels tres Reis, tot passant pel missatge marià, esperançador i positiu, d’Àngela Volpini.

Benvolgudes companyes i companys:

Durant aquests dies de tombant el 2022 per arribar  a aquest nou i (com tots els anys) incert 2023, he tingut l’oportunitat de visitar, a Barcelona, una exposició que, si esteu interessats en conèixer com l’opció artística esdevé una via de sanació important per a les víctimes dels Abusos sexuals infantils (ASI), us recomano que aneu a veure. L’exposició, amb el títol de Fragmenta, es mostra a la galeria Mr Toolip Art Gallery (*), al carrer Ausiàs Marc, 14 (cantonada Bruc) – Metro Urquinaona. Estarà exposada fins el dia 16 de gener 2023. L’artista Tess Dribbel (nom fictici per motius de seguretat) mostra les pintures creades durant els seus anys de teràpia per tractar els traumes causats pels abusos sexuals infantils que va patir durant “la major part de la seva vida inconscient”. 


“Una de les coses estranyes i incomprensibles quan se’t maltracta és la síndrome de dissociació pel qual la memòria es tanca per protegir-te. És només quan això s’allibera terapèuticament, i en el meu cas va ser anys després, que tot el passat es va revelant lentament. Per a mi va ser un viatge molt dolorós i emotiu que he i expressar a través del meu art”, ha afirmat la pintora.

No tenia ni idea del que m’havia passat realment fins que vaig buscar tractament per a malalties físiques  i reaccions emocionals i corporals que finalment es van identificar com a manifestacions psicosomàtiques del trauma. Aquest va ser l’inici d’anys de teràpia intensa i profunda que va revelar poc a poc els horrors intensos del meu passat”

“....El meu terapeuta em va animar a utilitzar els meus talents artístics per intentar expressar lliurement en imatges el que sentia després de cada sessió....” 


Corprèn la cruesa d’algunes de les pintures i es del tot il·lustrador el petit llibret en que es poden llegir cites de l’autora com les anteriors, i on es poden veure la majoria dels quadres (en blanc i negre) i una breu explicació de cadascun. Us aconsello que demaneu el llibretó en català al Sr Carles, responsable de la galeria. Ell us donarà valuoses informacions sobre aquesta exposició. I en el meu cas, en identificar-me com a pediatre interessat en temes socials, ha ofert la sala per si calgués fer alguna presentació sobre temes socials, com aquest dels ASI. Els que ho teniu a l’abast o bé sou a Barcelona aquest dies en que encara romandrà oberta l‘exposició, us recomano que hi feu una visita. A mi, mentre observava la mostra de quadres, se m’ha fet present el valuós recurs preventiu i sensibilitzador que el testimoniatge de les víctimes ens aporta. Amb l’autorització per part del responsable de la sala per fer algunes fotografies, n’adjunto alguna a aquest escrit. I en aquest dies del Natalici i els regals dels Reis m’ha tocat especialment el quadre “I wished Dad was dead”. 



També , com a petit gran present d’aquests dies (i ara per treure aquest gust amargant que ens deixa el copsar la cruesa dels ASI) he tingut el privilegi de l’intercanvi de missatges amb el Dr Toni Tribó, antic company de Facultat a la UAB d’aquells joves anys setanta. Ell m’avisà d’una xerrada col·loqui aquí, a Lleida mateix, per part d’Àngela Volpini, ara amb 82 anys, aquest passat dissabte, 7 de gener, al matí, a la sala Andrea de la Parròquia de Santa Maria Magdalena. Quan cerques a la xarxa hi ha un article de La Contra, de la Vanguàrdia de ja fa 10 anys (2*) en què, després del títol, manifestava, al periodista Victor-M Amela: “Tinc 72 anys. Vaig néixer en un poblet del nord d'Itàlia, i visc aquí. Dirigeixo el centre cultural Nova Canà. Estic casada i tinc un fill, l'Alex (37). Política? Progrés i desenvolupament. Sóc una catòlica crítica. Vaig veure la Verge i divulgo el seu missatge: Sigues tu mateix, estima i gaudeix de la vida!”I l’entrevista anava encapçalada amb el text "'Gaudiu de les meravelles del món!', em va dir la Verge". Tant a l’entrevista de fa 10 anys com en el seu testimoni, ahir a Lleida, ens diu que “la humanitat ja està realitzada en plenitud en cadascun/a de nosaltres”, i que la resposta coral que la humanitat cerca a la pregunta “Quin sentit té la vida?” ha de tenir, abans, una resposta individual i personal. Ens hem apuntat a la resposta estàndar i no ens hem aturat a saber quina era la nostra: què crec jo que és just?.

“No ens deixem endur per models externs que puguin limitar la pròpia resposta”. L’autocreació i la comunió de dues o més singularitats genera quelcom de gust diví. “No hem de seguir un camí! Nosaltres som el camí. Som possibilitat i som camí. ......A l’origen som amor, i no pecat i culpa”. La culpabilitat s’ha fet servir com a sistema de control. No hem llegit prou bé el missatge del Nou Testament i estem encara ancorats en el l’Antic (el pecat i la culpa)....  És en solitud que es troben les respostes veritables, entre l’amor i el poder”, continuava dient Àngela Volpini, ahir.

En el col·loqui se li preguntà per quina raó no hi ha els mateixos missatges en les diferents aparicions de la Verge Maria.”Solament es pot assumir una part, si s’interpreta una aparició mariana. Els intermediaris aprofitadors són els que en cerquen un benefici. Jo no he demanat mai una interpretació del que vaig viure”

És en un resum de la mateixa entrevista citada (2*) que hi podem llegir la seva coherència amb aquest missatge: 
“Mística. Dels 7 als 16 anys, Angela Volpini veia la Verge el dia 4 de cada mes. Visqué una experiència extàtica, mística, un arrabassament que l'insuflà l'experiència d'una connexió íntima i intensa amb la vida, i la dotà d'una presència d'ànim indestructible. No es va doblegar davant de la jerarquia eclesiàstica. I alguns van parlar que havia vist una "Virgen Roja". No va tenir vocació religiosa, es va casar, i el seu marit ("seràs el segon... després del món", li va advertir) la va recolzar per fundar el centre cultural Nova Caná, que ajuda gent des del seu poble ” (2*).
Jo em vaig atrevir a preguntar sobre quina raó li sembla que fa que les aparicions marianes siguin, en la gran majoria, aparicions a infants. En els intercanvis de correus amb en Toni Tribó he trobat, potser, la resposta. La poesia d’Unamuno Feliz Noche de Reyes (3*), que ell m’ha passat,  s’adiu del tot a una que em sembla prou vàlida: 



En la darrera pregunta que li feren ahir, Àngela Volpini  va concloure  :”Tinguem fe en nosaltres i en els altres. Cada dia podem començar de nou!”. La xerrada col·loqui es va cloure amb una deliciosa interpretació del “Cant dels ocells” per part de Rosa Vergés. 
Al seu espai web, el d’Angela Volpinies pot trobar molta més informació per conèixer més del seu pensament, el seu testimoniatge i el seu acolliment a Nova Cana..
I per fer-ho del tot rodó, en aquest temps d’Epifania,  la meva germana petita m’envià una preciosa escultura del Somni dels tres reis. I m’ha agradat molt el missatge i la interpretació que us passo traduides del francès. (Original)

« Le rêve des trois rois », sculpté par Gislebertus dans la cathédrale Saint-Lazare à Autun entre 1120 et 1130


“Els tres homes coronats representats a dalt, els Reis Mags, dormen embolcallats i protegits per una gran manta. Immediatament després de percebre el tacte suau i delicat de l'àngel, el primer dels tres reis es desperta, mentre que els altres dos romanen immersos en la calor del son. L'Àngel gira la seva mirada tranquil·litzadora cap als tres Homes, però amb el dit índex de la mà esquerra assenyala l’estel, que brilla per il·luminar-los el camí i guiar-los cap a la seva tasca terrenal i espiritual. Ens recorden els tres aspectes de nosaltres mateixos, és a dir, el cos, la ment i l'ànima. Perquè sovint la nostra ànima roman desperta i alerta, mentre l'esperit, la nostra personalitat encarnada, i el nostre cos físic continuen en el seu torpor. Els nostres propòsits d'Any Nou són el resultat d'un diàleg íntim amb la nostra ànima. Per posar en pràctica els canvis que hem decidit emprendre, és el moment de despertar les altres dues parts de nosaltres mateixos per treure-les de l'estat d'apatia en què de vegades les submergim. Per despertar el nostre esperit, la nostra personalitat, hem d'acceptar canviar els nostres vells hàbits, la nostra poca comoditat. Per despertar el cos, hem d'actuar, allà és on ens espera la vida....”

I reprenent el tema inicial d’aquest escrit, que aquest any que hem encetat ens ajudi a seguir actuant, ventilant habitacions tancades de fa massa i posant llum a les cambres fosques. Que aquest any sigui venturós per a la prevenció dels ASI! Passem a l’acció! 


Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 8 de gener de 2023.


Bibliografia: 








dijous, 28 de juliol de 2022

L’apassionament de Georgina Regàs, la resiliència en l’aniversari de Boris Cyrulnik, la logoteràpia de Viktor Frankl i el testament de Gabriel García Márquez: la força de la vida amb sentit!

Avui, mentre llegia la Tribuna del diari El Punt AVUI (*1) m’ha agradat especialment el primer paràgraf  de l’escrit de Núria Esponellà, en  homenatge a Georgina Regàs morta fa pocs dies (Barcelona, 10 d’agost de 1932; 19 de juliol de 2022). Al diari llegia: “Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa. 



O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor. De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs no va tenir una infantesa fàcil: provenia d’una família exiliada durant el franquisme, va passar per un camp de concentració a França, va estar internada als Països Baixos i, en tornar a Barcelona va dependre del Tribunal Tutelar de Menors. Finalment l’àvia va agafar la pàtria potestat dels nets, i un oncle els va ajudar a tots. 

“Tot això, a nosaltres ens va donar molta força”, em va explicar Georgina Regàs en una conversa...”.  No continuo transcrivint l’escrit, per bé que conté més aspectes  suggerents en els que ens podríem esplaiar.  Us convido a que el cerqueu i el llegiu complet (*1). 

I remarco amb negreta uns factors que, en el camp de la Pediatria social en el que ens movem, són reveladors. I mostren que la capacitat de superació davant de les dificultats és immensa.

Aquesta evocació a la superació ens porta a Boris Cyrulnik (Burdeus, 26 de juliol de 1937 - 85 anys avui!) (*2), neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i etòleg francés, de família jueva, i que també passà una infància difícil durant la Segona Guerra Mundial, en la que els seus pares varen ser deportats i van morir. Ell passà per diversos amagatalls i dificultats, a la França durant la guerra. Un cop França alliberada va ser recollit per una tieta seva. Tot el que va viure el motivà a estudiar Medicina, i Psiquiatria més tard, per revaluar la pròpia experiència vital en la dificultat. Els seus treballs li han permès desenvolupar el concepte de resiliència  com a un renaixement des del sofriment..Però el més remarcable de la seva carrera és el seu compromís, i la seva dedicació a tractar infants traumatitzats. 


No volem, ara i ací, fer un tractat sobre la resiliència. Sí que apuntarem algunes de les seves frases que es mouen en els aspectes d’aquest  escrit.

Amb caps de llana biològics, afectius, psicològics i socials, passem la nostra vida teixint-nos a nosaltres mateixos”

“El que determina la qualitat de la seva resiliència és la qualitat de l'enllaç que han pogut teixir abans del trauma i immediatament després”.

“Mai no s'aconsegueixen liquidar els problemes, sempre queda una empremta, però podem donar-los una altra vida, una vida més suportable i de vegades fins i tot bella i amb sentit”. 

“La vida és una bogeria, no és cert? Per això és apassionant. Imaginin que som persones equilibrades amb una vida plàcida, no hi hauria ni èxit, ni crisi, ni trauma per superar, únicament rutina, res a recordar; ni tan sols seríem capaços de descobrir qui som. Si no hi ha esdeveniments no hi ha història, no hi ha identitat. No podríem dir: “Mira què em va passar, sé qui sóc perquè sé del que sóc capaç davant l’adversitat”. Els éssers humans són apassionants perquè la seva vida és una bogeria”

En comentar aquests temes hi ha una figura que excel·leix. El Dr Viktor Frankl i la seva obra “L’home a la recerca de sentit”(*3) on descriu la vida del presoner d'un camp de concentració des de la perspectiva d'un psiquiatre. En aquesta obra exposa que, fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. Sense ella es produeix un col·lapse interior que pot conduir l'home al buit existencial o bé a la mort


El doctor Frankl  (Viena, 26 de març de 1905; Viena2 de setembre de 1997), psiquiatre i escriptor, acostumava a preguntar als seus malalts: "¿I vostè, per què no se suïcida?"; sovint de les seves respostes extreia l'orientació per a la teràpia a què els sotmetria: a un, el que li dóna vida és el fill; a l'altre, un talent, una habilitat sense explotar; al de més enllà, només uns records que val la pena rescatar de l'oblit. “Recompondre els mil i un fragments d'aquestes vides esquinçades en una xarxa ferma, coherent, significativa i responsable” és l'objectiu de la logoteràpia. A “L'home a la recerca de sentit”, Victor Frankl explica l'experiència que el va portar a descobrir la logoteràpia. Presoner en els camps de concentració nazi, va patir en carn pròpia el que significava una existència nua. ¿Com va poder sobreviure? ¿Com va poder acceptar que valia la pena viure la vida després de patir la brutalitat, la humiliació i l'extermini dels camps?
Frankl va treure del Lager (camp de concentració) una gran lliçó existencial: ”El sofriment, en certa forma, deixa de ser sofriment quan se li troba un sentit..”.... “Els supervivents dels camps  encara recordem als homes que anaven de barracó en barracó a consolar als altres, donant-los la seva única molla de pa. Potser no van ser molts, però aquests pocs són una mostra irrefutable de que a l’home se li pot arrabassar tot tret d’una sola cosa: la llibertat humana – la lliure elecció de l’acció personal davant les circumstàncies- per escollir el propi camí”...” Justament aquesta llibertat interior, que ningú pot arrabassar, és la que dona a la vida intenció i sentit...Tots els aspectes de la vida són significatius; també el sofriment. L’experiència indica que el sofriment és part substancial de la vida, com el destí i la mort”. Els camps de concentració nazis donen fe de que els presoners més aptes per a la supervivència foren aquells que se sabien esperats per algun ésser estimat o bé que els constrenyia acabar una tasca o complir una missió.


Viktor Frankl apunta que Nietzsche afirmava: “Qui té un perquè per a viure gairebé pot suportar qualsevol com”. En aquesta cura mèdica de les ànimes, i també seguint a Nietzsche, anotava: Tot allò que no em destrueix em fa més fort” i “Cap poder de la terra podrà arrancar-te tot allò que has viscut”.

Sempre que es presentava una oportunitat calia infondre un perquè –un objectiu- a la seva vida, a la dels presoners, de cara a enfortir-los per suportar el terrible com de la seva existència. Aquest va ser la tasca que Viktor Frankl va decidir fer, la que va donar sentit al seu patiment. Hem d’aprendre nosaltres mateixos, i ensenyar al homes desesperats que, realment, no importa el que esperem de la vida, sinó que allò que importa és el que la vida espera de nosaltres”. Hem de deixar de preguntar-nos pel sentit de la vida i llavors adonar-nos que és la vida la que es planteja preguntes, cada dia i cada hora.

A la psicoanàlisi el pacient s’estira en un sofà i explica coses que no són agradables de dir. A la logoteràpia, contràriament, el pacient es manté assegut, ben ert, i ha d’escoltar coses que no són agradables d’escoltar. La logoteràpia, en relació a la psicoanàlisi, és un mètode menys introspectiu i menys retrospectiu. La logoteràpia es dirigeix al futur, o sigui, als valors i el sentit que el pacient vol projectar al futur. La logoteràpia és una psicoteràpia centrada en el sentit.

Després del ja escrit fins ara voldria cloure l’escrit amb algú que, des de la saviesa que donen els anys, ens ofereix un missatges valuós, positiu i encoratjador. L’“apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res”, la frase de Georgina Regàs, troba la germana bessona en el preciós missatge de Gabriel Garcia Márquez (Arataca, Colòmbia, 6 de març de 1927; Mèxic, 17 d’abril de 2014), a Testamento (*4,5):A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!.” 


Testamento, una carta de comiat feta per l’escriptor als seus amics, que es mereix que no n’escapci cap vers, atès que tot ell és saviesa i tendresa. Solament remarcaré amb negreta els versos en sintonia amb l’escrit de Núria Esponellà - que al cap i a la fi ha estat qui m’ha esperonat a escriure l’article - i deixaré que gaudim de tota la humanitat que desprèn, amb la llengua en què ell ho va escriure: 

“Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera”.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.

He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo.
Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles “lo siento”, “perdóname”, “por favor”, “gracias” … y todas las palabras de amor que conoces.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan”. 

No cal afegir res més, companyes i companys, oi que no?

No deixem mai d’enamorar-nos, d’apassionar-nos!!

Que tinguem un bon estiu!

 

Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 26 de juliol de 2022

(dia del 85è aniversari del Professor Boris Cyrulnik. Per molts anys, Professor!)






diumenge, 10 de juliol de 2022

La renuència de l’elefant, l’arxipèlag del embolics, la xarxa de Galatea, la Pediatria ponentina, i l’exitosa XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria 2022.

Temps era temps, conta la narració curta, un fill petit i el seu pare varen anar al circ, quan al circ encara es deixava actuar animals ensinistrats. L’infant, corprès per la grandària i la potència d’un elefant adult durant la funció, demanà al seu pare de veure de més a la vora el lloc on sojornava l’elefant quan ja no actuava.  Amb permís de l’encarregat del circ, en acabar la funció s’aproparen on estava l’elefant. Va ser llavors  que el fill, sorprès, va veure l’elefant fixat per una cadena prima a una petita estaca. I preguntà al seu pare: 



         Pare, com és que amb la potència que té l’elefant no és deslliga d’una estrebada i queda lliure” 

Llavors el pare s’ajupí, per tenir els ulls a l’alçada del seu fill, i li explicà:


       “Mira, fill. Quan ell era encara molt petit el van lligar amb aquest mateixa cadena a una estaca igual com la que veus. El petit elefant, llavors,  prou que s’esforçà, una i una altra vegada, per deslligar-se. Tantes vegades ho va intentar que es va cansar de provar-ho i es va conformar amb viure fixat a la prima cadena i a la petita estaca. Des de llavors té apresa la seva indefensió i assumida la seva situació. I així ha anat passant el temps, ell ha anat creixent, i la cadena i l’estaca continuen essent les mateixes. Ara viu en la limitada llibertat que ja té assumida, i que dicten els responsables del circ”.


En Psicologia, la indefensió apresa és la condició d'un ésser humà o animal que ha après a comportar-se passivament, evitant les circumstàncies desagradables o mitjançant l'obtenció de recompenses positives. L'individu es manté sense fer res, tot i que disposa d'oportunitats per a ajudar-se a si mateix. La teoria d'indefensió apresa es relaciona amb depressió clínica i altres malalties mentals resultants de la percepció d'absència de control sobre el resultat d'una situació (1,2).

Aquesta actitud de qui refusa o està poc disposat a fer una cosa, rep el nom de Renuència (3). Podríem dir que la indefensió apresa ens condueix a la renuència. O que el resultat final de la indefensió apresa és la renuència.
Nosaltres, inquiets i delerosos de saber, com aquell infant, segur que preguntaríem: com podem prevenir o sortir d'un estat d'indefensió apresa? La indefensió apresa és una condició que com el seu nom indica s'aprèn i, per tant, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència seran determinants per aconseguir-ho.
Parlar del circ m’ha fet pensar en si no és un veritable circ el món que vivim, i que  potser també ho és el sistema sanitari que tenim. De vegades la situació dels professionals del nostre sistema de salut podria ser similar a la indefensió apresa, i quedar en una renuència que ens priva de desenvolupar tot el nostre potencial. 



Ara fa quinze anys, el 2007, una carta al Director de Pediatria Catalana (4) ens contava una altra història, que no em sé estar de transcriure en bona part.

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà fet de diferents illes, una companyia naviliera que atenia la majoria de trajectes entre les ciutats. Cada quatre anys els illencs votaven els administradors que havien de dirigir i organitzar, entre moltes altres coses, el sistema de transport. I com passa a tot arreu, votaven tots els illencs tret dels que eren infants i joves (que no tenen, doncs, ni llavors ni ara,  ni veu ni vot per fer saber com volen fer els molts viatges que els cal fer)”.

Tot i que no és el tema d’avui, ens podríem preguntar també, com l’any 1991: Qui votarien els infants? (5). Tornem a la història. 

Així, cada quatre anys la companyia naviliera i els professionals que hi treballaven esperaven amb incertesa les decisions dels gerents i administradors de torn que les eleccions donarien. Després d’una llarga tongada en què els administradors varen anar renovant el càrrec semblava que les coses anaven prou bé. Durant aquells anys les negociacions entre la naviliera i els administradors havien fet créixer força la xarxa de trajectes entre ciutats que mai abans no havien tingut aquest servei. Fins i tot, en un moment d’il·lusió, els capitans varen demanar que els deixessin atendre trajectes més complexos i difícils, als quals no estaven acostumats.

Ni ells ni els administradors (segur que aquests darrers no parlaven un doble llenguatge i ens «estaven fent el llit»?) pensaven que la demanda es pogués disparar d’una manera exagerada en el futur. Tant els illencs com els professionals de naviliera estaven prou satisfets, per bé que la quantitat de trajectes que havien de fer posava en evidència la manca de capitans de navili suficients per assegurar la qualitat del servei a mitjà i llarg termini. Els vaixells, de fet, anaven ja molt sobrecarregats i els capitans, especialment en els trajectes de les grans ciutats, no donaven l’abast de tanta feina i no tenien ni un moment de repòs. Sovint se’ls podia sentir dient: «No puc més!». Molts dies acabaven la jornada sense poder dir ni piu. Però ells no renunciaven a continuar fent allò que els anys d’estudis, primer, i el temps de contacte amb les famílies del seu trajecte, després, els havia fet agradar tant. Estaven avesats als diferents i complexos problemes que els illencs de sempre els donaven. I feien mans i mànigues per sortir dels maldecaps que els nous illencs, els estrangers residents (que tant havien augmentat els darrers anys), els plantejaven. I s’estimaven la feina que feien, encara que solament fos per allò d’haver-hi dedicat tant de temps i tanta il·lusió. Sovint recordaven la guineu d’El petit príncep: «És el temps que has dedicat a la teva rosa el que l’ha feta tan important per a tu». I es deien que era una gran veritat. Quan de tant en tant algú els deia que estaven posant massa de la seva part deien, fluixet, que sí, que potser sí”

Un any, de sobte, per capricis del destí, els administradors van canviar. Els nous administradors eren passerells de la política de volada, però havien de lluir les seves noves gales, quedar bé amb aquells que els havien votat i fer-se propaganda per estar força anys al seu càrrec. El marge de maniobra, però, era ben minso. Calia, doncs, fer molt amb poc. Vendre duros a quatre pessetes, vaja! Quan el tema que demanà titulars de diari va ser el dels trajectes de navili s’adonaren que, per manca de previsió, s’havien precipitat: ja d’entrada havien fet jubilar a la força molts capitans que, als 65 anys, encara mantenien la il·lusió per la seva feina (i alguns feien prou bé la seva tasca en trajectes ben complexos); no s’havien preocupat pels complicats trajectes de la capital de l’illa i de les illes més despoblades, que estaven «fent aigües»; s’havien oblidat de crear noves places de capità de navili i, ateses les migrades condicions professionals que se’ls donava, no hi havia capitans de recanvi, ni autòctons ni forasters (i, a més, alguns dels d’aquí deixaven la companyia per cercar les millors oportunitats econòmiques d’altres contrades). Fins i tot alguns d’ells varen decidir demanar una excedència o anar-se’n a cercar feina a d’altres contrades properes o llunyanes.

Quina era la solució? Plantejar una aplicació de la llei per la qual els capitans fessin, a més del seu ja sobrecarregat trajecte, la complicada ruta de la capital de l’illa. I com atendrem el trajecte habitual mentre fan una altra feina? Doncs acumularem la feina a un altre capità o bé farem que el vaixell el porti un professional multiusos (que per això els capitans de família són comodins i saben fer de tot), encara que no sigui especialista en el trajecte a cobrir. O bé farem que les revisions del navili no les facin els capitans mecànics sinó els diplomats universitaris en mecànica i navilis.
I com acabà la història?”… ” I ara passa un gos i ara passa un gat, i conte contat, ja s’ha acabat?.” 

De fet, encara no s’ha acabat. Hi som al bell mig encara. Seguim, doncs, amb la nostra història. 



Potser algú es pregunta si té gaire importància allò que els pugui passar als illencs, avui que en cada noticiari els desastres que se’ns mostren són cada cop més impactants…. Però hem de ser conscients que, de vegades, els contes es fan realitat. I potser un dia, o potser un altre, a nosaltres i els nostres fills, o bé als nostres amics i els seus fills, els caldrà fer una de les rutes marítimes del conte. I de ben segur que a l’actual administrador de la naviliera i als seus fills (com també a nosaltres) els agradaria que el director del seu trajecte, i del seu vaixell, fos el capità de navili que s’ha format per això i que té l’experiència suficient per fer front a les dificultats que es puguin presentar en un trajecte que ja coneix”.

Amb el ben entès de que, tota l’estona, estem parlant del sistema sanitari públic. No seria gens estimulant, ni ètic, que tornéssim a situacions dels anys 80 del segle passat. Llavors, quan l’autor arribà a Ponent, i trets d’honorables excepcions,  la Pediatria pública era gairebé exclusiva de Lleida ciutat. Qui podia pagar-se una mutualitat o bé directament el pediatre privat “estava ben servit”. La resta de població estaba a mercè del metge de capçalera i de la beneficència. Fora molt trist que la història de l’arxipèlag dels embolics acabés així, especialment per als professionals que s’il·lusionaren llavors per aconseguir per a les famílies de Ponent les millors condicions d’atenció pediàtrica possibles.
La Pediatria de Ponent, ha maldat des dels finals dels segle passat, per oferir un tracte cada cop millor als infants i les famílies ponentines. Al tombant de segle era il·lusionant l’engrescament que ens va fer créixer. La bona entesa entre els professionals  de la Pediatria hospitalària i la Pediatria extrahospitalària ha estat una carta guanyadora, a Ponent.
En els darrers anys, però, i contràriament, les condicions d’exercici professional han fet minvar la corba de la qualitat d’atenció. I tot i somiar una situación idealitzada comprovem que la realitat de l’exercici és ben bé una altra (6 ). 


I volem mantenir la nostra il·lusió tot i els entrebancs que vivim. No ens podem permetre defallir. No podem ser víctimes d’una desatenció apresa envers les famílies ni esdevenir renuents. La indefensió apresa, dèiem, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència seran determinants per aconseguir-ho. Ens cal, sobretot, perseverança i paciència. Perquè defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients.  I solament evitarem cremar-nos si podem gaudir de la nostra feina (7). 


Ara i aquí és un bon moment per compartir una realitat que ens vetlla. Parlant del circ, com hem fet, seria com parlar de la xarxa que les i els trapezistes tenen a sota per quan l’error no permet completar el vol impossible.  I em plau saber que una part dels diners que ingressem al Col·legi de Metges va destinat a un programa que ens atén quan ens hem “assecat”, o quan hem caigut a la xarxa mentre intentàvem el vol impossible del dia a dia a la feina. I vull, també ara i aquí, tenir un reconeixement i agraïment, de cor, a les i els professionals que m’han sabut atendre, de forma excel·lent,  quan la meva salut mental més ho ha necessitat.  Moltes gràcies, programa PAIMM! Moltes gràcies, Fundació Galatea!


I també ens ajudarà, a reprendre el camí amb forces renovades, la il·lusió compartida envers les nostres estimades contrades ponentines. La complicitat de totes i tots els professionals de la Pediatria ponentina viscuda a la recent XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria ens mostra que ho podem aconseguir. És en el moment més fosc de la nit quan comença l’aurora! Com ens diu , poèticament, la Mar Galceran: som aquí per ser albada!




Endavant, companyes i companys de llum! 



Una abraçada...i bon estiu!


  1. https://www.psiko.es/blog/2021/02/08/cuando-dejamos-de-luchar-la-indefension-aprendida/
  2. https://ca.wikipedia.org/wiki/Indefensió_apresa
  3. https://es.thefreedictionary.com/renuencia
  4. Francesc Domingo Salvany. Els capitans de vaixell a l’arxipèlag dels embolics o el difícil manteniment per evitar que el cor (i la il·lusió) se’ns geli. Cartes al Director. Pediatria Catalana 2007/2:1-6
  5. Francesc Domingo Salvany. Qui votarien els infants?. Editorial. Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria, 1991;51:87-88.
  6. ACIM: Atenció, fràgil!. ACIM. Balaguer, 1990. 
  7. Fidel Delgado. En el campo de la Salud, o maduras, o te secas. Jornades ACIM Terres de Ponent, 1999.



Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, 9 de juliol de 2022






dijous, 2 de juny de 2022

Llavors de Vincle: nova gegantona visibilitzadora de l’alletament matern.

Del 27 al 29 de maig s’ha celebrat l'Enre9. El primer festival d’arts escèniques a la zona 9 de Lleida. Això vol dir als barris de La Mariola, Turó de gardeny i blocs Joan Carles. Algunes de les zones més estigmatitzades i amb més problemàtica social de Lleida. 

L’objectiu ha estat, per una banda, apropar la cultura i dinamitzar el barri i, per altra banda, atreure la gent per a que conegui zones de Lleida més "desconegudes" i el seu veïnat.

Una de les propostes més esperades i reivindicatives va tenir lloc el diumenge 29. Vam assistir a la Trobada Gegantera organitzada pel grup de criança conscient Llavors de Vincle. La protagonista d’aquesta trobada als jardins Primer de Maig va ser la nova gegantona DonaPopa, amb la qual l’entitat vol normalitzar la lactància i visibilitzar l’alletament matern. 


La figura, de dos metres i 30 centímetres, va ser creada pel mestre geganter de les Borges Blanques Jordi Arnau Espuga i representa una mare donant el pit al seu nadó. La gegantona va tenir unes padrines de bateig molt especials: la geganta Spluc de l’Espluga de Francolí, que representa una dona neolítica alletant el seu fill, la geganta Dra. Martina Castells del Col·lectiu Cultural Cappont, i l’Associació pro-alletament matern Alleta. La gegantona va estar acompanyada a la seva presentació per altres figures de colles geganteres de Lleida i rodalies. 




Com no podia ser d’altra manera, el fil musical del bateig de DonaPopa va ser la cançó AY MAMÁ de Rigoberta Bandini, que va fer ballar totes les persones assistents.

Va ser una jornada del tot emotiva. Hi havia moltíssimes famílies i també representació de la Pediatria de Ponent donant tot el suport a aquestes fantàstiques iniciatives per visibilitzar la lactància natural i el vincle mare-nadó. 


Des de Pediatria de Ponent volem agrair la feina incansable i la il·lusió de la Dra. Mireia Biosca per compartir i difondre tanta informació sobre pediatria, especialment adreçada a les famílies. 


Per a més informació consulteu www.llavorsdevincle.org o envieu un correu electrònic a info@llavorsdevincle.org 

Mireia Biosca Pàmies
Lleida, 2 de juny de 2022