Les medalles d’or a la dignitat, el plaer de la lectura de Gabriel García Márquez i la jovenesa vocacional pediàtrica.

 

“Quan s’acaba la partida, el rei i els peons acaben, junts, a la mateixa caixa”

En les darreres setmanes, en què ha semblat que la sola notícia interessant era la fatxenderia d'un personatge públic que no ha sabut estar a l'alçada del que la categoría del seu càrrec li demanava, he sentit vergonya aliena. No vull gastar jo més tinta parlant d'un impresentable. Sí que ho voldria per felicitar, d'entrada, a les veritables protagonistes, les jugadores que no han pogut celebrar, a pleret, un triomf certament històric per al futbol femení de casa nostra. I voldria anar encara més enllà, manllevant les paraules de la periodista Anna Caula i Paretas (1*). Felicitar, “per la seva posició de coherència i fidelitat al col·lectiu, a les jugadores de futbol que es van negar a anar al Mundial (Mapi León, Patri Guijarro, Clàudia Pina, i moltes altres). Jugadores que han tingut la valentia de rebel·lar-se, i que han canviat la medalla del mundial (una gran renúncia!) per la medalla de la dignitat. Els fets ocorreguts després els han donat la raó. I en en haver fet això, rebel·lar-se davant situacions d'humiliació i tracte vexatori, han esdevingut ja unes referents per a totes i tots els esportistes”. I per a tantes i tantes noies que tampoc volen arronsar-se davant dels prejudicis. Elles, les futbolistes rebels se’ns han mostrat, si ho volem veure, com a medallistes d’or de la dignitat. Moltes, moltes felicitats, campiones!

I en el camp de la cultura, ens podem felicitar 

pel premi d’arquitectura, al servei de la lectura:

Biblioteca de ruptura que a Sant Martí van posar! 

Anem-la tots a visitar!.(2*)

Un altre guardó, també d'or, ha rebut aquestes darreres setmanes la Biblioteca millor del món, segons la Federació Internacional d'Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA): la Biblioteca Gabriel García Márquez del Barri de Sant Martí, a Barcelona, especialitzada en literatura llatinoamericana (3*). L'Estudi SUMAArquitectura, que la va dissenyar, ja va rebre el premi Ciutat de Barcelona d'arquitectura de l'any passat. 

Ell, l'escriptor colombià, premi Nobel de Literatura, va viure a Barcelona entre el 1967 i el 1975, i té, en el seu “Testamento” un text que em té captivat. I que per encarar aquest ja proper començament del nou curs em sembla interessant de compartir.

“Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más. Entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.

Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.

Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo

Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles “lo siento”, “perdóname”, “por favor”, “gracias” … y todas las palabras de amor que conoces.

Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan”.

I si em demanéssiu quins mots del poema més em toquen, en aquesta fase vital, us diria que és aquest: “A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!’.

Que sempre la feina més noble del món que exercim ens segueixi enamorant i ens mantingui en la nostra perenne jovenesa vocacional! Que sigui per molts anys!

Companyes i companys, bona entrada al nou curs 2023-2024!

Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 28 d’agost de 2023

 

1* Anna Caula i Paretas. Tanta roba i tan poc sabó. El Punt AVUI. L’esportiu. Opinió. 25 d’agost de 2023

2* Biblioteca Gabriel García Márquez | Biblioteques de Barcelona | Ajuntament de Barcelona

3* L Llort. La biblioteca que podria ser la millor del món. El Puny AVUI Cultura. 20 d’agost de 2023, p20.

El respecte a la natura i el valor de l’amistat a “Dersu Uzala”, els indis Cree, la meva particular petjada ecològica i el retorn del sepulcre (clonat) d’Alvar II de Cabrera al Monestir de les Avellanes

Acabo de veure al canal Verdi Classics la reposició, i en català, una pel·lícula que ja va emocionar-me el primer cop que la vaig veure quan es va estrenar l’any 1975: “Dersu Uzala”, d’Akira Kurosawa. Una pel·lícula de més de dues hores, a partir del llibre original, amb el mateix títol, que és un cant de respecte a la natura i al valor de l’amistat. A l’amistat que neix entre Dersu Uzala, un caçador boscà nanai, i un capità de l’exèrcit, l’explorador  Vladimir Arsenyev, que ha de cartografiar una extensa regió allunyada del món habitat, a la Rússia oriental. I és també, aquest, un film de melangia per les petites, i grans, pèrdues que el pas del temps fa encarar als protagonistes, i ensems ens fa encarar a nosaltres. Avui l’he gaudida a pleret i no m’he privat d’emocionar-me novament amb els missatges, valuosos i certs, de posar al centre de l’univers la natura, i no pas a l’home.

I Dersu, que se sent vagarós i enyorat de “casa seva” quan el capità - en veure la seva pèrdua de visió i la incapacitat de seguir vivint de caçador al bosc - el convida a viure a ciutat, prefereix el retorn a la taiga, a la intempèrie i a la natura, tot i que això vol dir una opció sense retorn. I mor al bosc, casa seva, a mans de mala gent (un humà), i és enterrat amb tot el que ell hi ha vist viure: la bona gent que són el sol i la lluna, el riu i l’aigua, el vent i el fred, i els arbres i la fauna que viu al boscam. 

I aquest cant a la natura m’ha fet evocar aquella profecia del indis Cree de Nordamèrica adreçada a l’home blanc que afirma que:

 “Solament quan el darrer arbre hagi estat tallat,

solament quan el darrer riu hagi estat emmetzinat,

solament quan el darrer peix hagi estat pescat,

solament llavors us adonareu que els diners no poden ser menjats”

I a la vegada em fa (re)plantejar quina és la meva particular petjada ecològica en cadascuna de les activitats diàries de que soc protagonista. “Pensem en global, i actuem en local?”  No podem canviar el planeta, és cert. I és també una veritat que tots som responsables del metre quadrat de món que habitem. I també que, sense aquest meu particular metre quadrat, el planeta no estaria complet.

Ho escrivia l’insigne Joan Maragall quan deia:

“Estima el teu ofici, la teva vocació,

la teva estrella,

allò per al qual serveixes,

allò en el qual ets realment un entre els homes.

Esforçat en la teva tasca com

si de cada detall que penses,

de cada mot que dius,

de cada peça que hi poses,

de cada cop del teu martell,

en depengués la salvació de la humanitat.

Car en depèn, creu-me.

Si oblidat de tu mateix fas tot

el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que

regís automàticament els seus estats;

fas més que el qui inventa teories

universals només per satisfer la seva vanitat;

fas més que el polític,

que l’agitador, que el qui governa.

Pots negligir tot això i l’adobament del món.

El món s’arreglaria bé tot sol,

només que tothom fes el seu deure

amb amor a casa seva”

I a casa nostra, en el territori ampliat que són les Terres de Ponent, ara fa 6 dies, el 28 de juny 2023, es va fer un pas remarcable d'afirmació històrica, amb la col·locació del clon en 3D del sepulcre d'Àlvar II de Cabrera, Vescomte d’Àger, que es troba al Museu dels Claustres de Nova York, sepulcre que fou “ignominiosament” venut el 1906. Ara,117 anys més tard, torna al mateix lloc que ha restat buit fins fa una setmana, i d’on no hauria hagut d’haver sortit mai. 

Us convido a que hi feu una visita, i pugueu comprovar com, amb la bona entesa entre el Monestir de les Avellanes (en la persona del seu director Robert Porta) i el Museu dels Claustres de Nova York, i amb la tecnologia 3D de l’empresa 3D-Tècnics, de Begudà (Girona), una iniciativa que semblava un somni, ha pogut tenir un final feliç. S’ha fet realitat un regal cultural i històric que no sabien que era impossible de tenir.

I no em sé estar de cloure aquest escrit amb un breu brindis irlandès anònim:

“Que tingueu sempre paraules càlides

en els vespres freds,

la lluna plena gran en la nit fosca

i el camí de baixada fins a casa”.

 

Bon estiu, companyes i companys! 

Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, 4 de juliol 2023

Obituari

Aquest passat mes d’abril va morir a Barcelona el professor Manuel Cruz Hernández, Catedràtic de Pediatria de la Universitat de Barcelona.

Nascut a Málaga va ser Catedràtic de Pediatria de la Facultat de Medicina de Cádiz l´any 1954 a l´edat de 31 anys; l’any 1964 va guanyar per oposició la càtedra de Pediatria de la Universitat de Barcelona i Cap del Departament de Pediatria de l´Hospital Clínic i l´Escola Professional de Pediatria.

Autor del conegut Tratado de Pediatria M.Cruz de difusió nacional i internacional en països de parla hispana i de consulta i estudi de moltes generacions de pediatres, està considerat el millor tractat de Pediatria en llengua espanyola.

Ha estat director i autor d´una extensa  producció científica en llibres, articles científics, direcció de tesis doctorals, direcció de línies d´investigació científica en molts camps de la Pediatria com al·lergologia, hematologia, creixement i desenvolupament, Pediatria Social, Docència Pediàtrica, etc. El professor Cruz ha estat sens dubte un dels responsables del gran canvi que ha fet l´assistència pediàtrica en el nostre país.

Per tota la seva producció científica, docent i social va ser nomenat com Expert per la Societat Internacional de Pediatria i va rebre la medalla d´honor de l'Unicef entre moltes altres distincions nacionals i internacionals.

Aquí, a les Terres de Ponent, va tenir molts pediatres que es van formar en la seva escola de Pediatria. Els anys 80 va ajudar i orientar-nos en la creació de les assignatures de Pediatria i Clínica Pediàtrica a la Facultat de Medicina de la UdL.

Els que el vam conèixer personalment el recordem en les col·laboracions que vam tenir amb ell com una persona exigent des de el punt de vista científic i professional i a la vegada molt amable amb nosaltres que l’admiràvem com un mestre en la defensa dels nens i de la Pediatria.

Descansi en pau Professor Cruz.

Anton Robert Gomà Brufau

La Maria, una de la colla, una de nosaltres, ens ha aplegat. Per què és trista la font que s’ha estroncat i el sol quan va a la posta? Saber viure mentre som vius.

Aquesta gran família de la Pediatria de Ponent va començar aquesta setmana amb un trasbals que ens ha deixat a totes i a tots aquella sensació de fragilitat que ens demana trobar-nos i compartir el mutu sentiment de tristesa i desconcert. I ens hem cercat per abraçar-nos, en silenci, ja que no sabíem quins mots calia dir. Ens ha fet trobadissos, la Maria. Hem estat munió les i els que hem volgut acompanyar la família en els durs moments de comiat. I en aquest acompanyar en el silenci la poesia ens és d’un gran ajut. 
I em venia, llavors aquell vers del nostre poeta de referència, en Màrius Torres: 

Per què és trista la font que s'ha estroncat

i el sol quan va a la posta?
És que més que el futur, Déu meu, em costa
rendir-te el meu passat?... 

I ens adonem de la intensitat dels dols en segona persona. I encara més si són tan aguts i tan  sobtats. Aquesta mateixa setmana hem fet el dol, potser més llunyà, de la munió de víctimes del terratrèmol de la zona de Turquia. Aquest dol més llunyà, en tercera persona, pel que hem vist i seguim escoltant, ha quedat, però, en un segon pla. Totes i tots nosaltres no ens sabíem avenir que l'encant generós de la Maria ens hagués deixat. I ens ha sotraguejat fortament. I aquest sotrac ha estat tan intens com intensa era l'estimació  que envers ella professàvem. I hem cercat l'aixopluc impossible en les companyes i companys de la Pediatria del nostre Ponent. I així , mútuament, apaivagàvem el nostre desconsol.

En Ferran Solans, ja fa anys, resumia aquesta sensació amb aquestes ratlles 

Si la pau del cel, Senyor,
ens l'oferiu ben completa,
per què ací tanta minsor
i una calma tan estreta? 

Diuen que els gira-sols s'encaren decididament cap al sol així que despunta a l'horitzó. I que l'acompanyen amb avidesa durant tot el dia per absorbir-ne tota la seva energia. Quan el sol no hi és, quan la boira ponentina l'amaga i senten el fred d'un dia inhòspit, fan allò que nosaltres hem fet en perdre la llum de la Maria. S'encaren els uns als altres per acompanyar-se davant l'aflicció.

I en abraçar-nos ens hem adonat de com en som, de trencadissos. I de com d’equivocats estem quan oblidem la nostra senzillesa, la nostra limitació. 

Si estem tots fets de reculls de petitesa

i ens costa viure en la més gran fragilitat,

d’on surt, Senyor, la meva mesquinesa,

el  cor eixut, esquerp, massa tibat?

On he reclòs la meva humilitat?

D’on beu, a glops, la meva vanitat?

I en recordar la Maria, aquella Maria generosa envers els altres, especialment els infants més vulnerables, en recordar la seva rialla, i també aquells moments de la Coca-cola 0% i la cigarreta de darrera hora, se’ns fa difícil acceptar que ens ha deixat, que hagi mort. I llavors trobem el vers de  Miquel Martí Pol: 

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa.

I et visc intensament sense tenir-te

...

És en  la mort on aprenem a viure,

bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,

sentint que ens incendia les entranyes

mentre ens revela tota la bellesa

d'aquell restar contra tots els designis. 

Gràcies, Maria, pel temps viscut i compartit, pel teu esforç per aconseguir la fita de ser una pediatra ponentina i per la teva implicació envers els petits grans pacients als que la Pediatria t'ha permès ajudar. Gràcies per haver-nos permès compartir amb tu el fet d'exercir la feina més noble del món: ajudar les famílies a fer créixer llurs infants.

I gràcies per aplegar-nos i fer-nos sentir com d'apreciada eres per tanta i tanta gent! Maria, t'estimem! 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 9 de febrer de 2023

De l’agror dels Abusos sexuals infantils a la sàvia interpretació de l’escultura dels tres Reis, tot passant pel missatge marià, esperançador i positiu, d’Àngela Volpini.

Benvolgudes companyes i companys:

Durant aquests dies de tombant el 2022 per arribar  a aquest nou i (com tots els anys) incert 2023, he tingut l’oportunitat de visitar, a Barcelona, una exposició que, si esteu interessats en conèixer com l’opció artística esdevé una via de sanació important per a les víctimes dels Abusos sexuals infantils (ASI), us recomano que aneu a veure. L’exposició, amb el títol de Fragmenta, es mostra a la galeria Mr Toolip Art Gallery (*), al carrer Ausiàs Marc, 14 (cantonada Bruc) – Metro Urquinaona. Estarà exposada fins el dia 16 de gener 2023. L’artista Tess Dribbel (nom fictici per motius de seguretat) mostra les pintures creades durant els seus anys de teràpia per tractar els traumes causats pels abusos sexuals infantils que va patir durant “la major part de la seva vida inconscient”. 

“Una de les coses estranyes i incomprensibles quan se’t maltracta és la síndrome de dissociació pel qual la memòria es tanca per protegir-te. És només quan això s’allibera terapèuticament, i en el meu cas va ser anys després, que tot el passat es va revelant lentament. Per a mi va ser un viatge molt dolorós i emotiu que he i expressar a través del meu art”, ha afirmat la pintora.

“No tenia ni idea del que m’havia passat realment fins que vaig buscar tractament per a malalties físiques  i reaccions emocionals i corporals que finalment es van identificar com a manifestacions psicosomàtiques del trauma. Aquest va ser l’inici d’anys de teràpia intensa i profunda que va revelar poc a poc els horrors intensos del meu passat”

“....El meu terapeuta em va animar a utilitzar els meus talents artístics per intentar expressar lliurement en imatges el que sentia després de cada sessió....” 

Corprèn la cruesa d’algunes de les pintures i es del tot il·lustrador el petit llibret en que es poden llegir cites de l’autora com les anteriors, i on es poden veure la majoria dels quadres (en blanc i negre) i una breu explicació de cadascun. Us aconsello que demaneu el llibretó en català al Sr Carles, responsable de la galeria. Ell us donarà valuoses informacions sobre aquesta exposició. I en el meu cas, en identificar-me com a pediatre interessat en temes socials, ha ofert la sala per si calgués fer alguna presentació sobre temes socials, com aquest dels ASI. Els que ho teniu a l’abast o bé sou a Barcelona aquest dies en que encara romandrà oberta l‘exposició, us recomano que hi feu una visita. A mi, mentre observava la mostra de quadres, se m’ha fet present el valuós recurs preventiu i sensibilitzador que el testimoniatge de les víctimes ens aporta. Amb l’autorització per part del responsable de la sala per fer algunes fotografies, n’adjunto alguna a aquest escrit. I en aquest dies del Natalici i els regals dels Reis m’ha tocat especialment el quadre “I wished Dad was dead”. 

També , com a petit gran present d’aquests dies (i ara per treure aquest gust amargant que ens deixa el copsar la cruesa dels ASI) he tingut el privilegi de l’intercanvi de missatges amb el Dr Toni Tribó, antic company de Facultat a la UAB d’aquells joves anys setanta. Ell m’avisà d’una xerrada col·loqui aquí, a Lleida mateix, per part d’Àngela Volpini, ara amb 82 anys, aquest passat dissabte, 7 de gener, al matí, a la sala Andrea de la Parròquia de Santa Maria Magdalena. Quan cerques a la xarxa hi ha un article de La Contra, de la Vanguàrdia de ja fa 10 anys (2*) en què, després del títol, manifestava, al periodista Victor-M Amela: “Tinc 72 anys. Vaig néixer en un poblet del nord d'Itàlia, i visc aquí. Dirigeixo el centre cultural Nova Canà. Estic casada i tinc un fill, l'Alex (37). Política? Progrés i desenvolupament. Sóc una catòlica crítica. Vaig veure la Verge i divulgo el seu missatge: Sigues tu mateix, estima i gaudeix de la vida!”. I l’entrevista anava encapçalada amb el text "'Gaudiu de les meravelles del món!', em va dir la Verge". Tant a l’entrevista de fa 10 anys com en el seu testimoni, ahir a Lleida, ens diu que “la humanitat ja està realitzada en plenitud en cadascun/a de nosaltres”, i que la resposta coral que la humanitat cerca a la pregunta “Quin sentit té la vida?” ha de tenir, abans, una resposta individual i personal. Ens hem apuntat a la resposta estàndar i no ens hem aturat a saber quina era la nostra: què crec jo que és just?.

“No ens deixem endur per models externs que puguin limitar la pròpia resposta”. L’autocreació i la comunió de dues o més singularitats genera quelcom de gust diví. “No hem de seguir un camí! Nosaltres som el camí. Som possibilitat i som camí. ......A l’origen som amor, i no pecat i culpa”. La culpabilitat s’ha fet servir com a sistema de control. No hem llegit prou bé el missatge del Nou Testament i estem encara ancorats en el l’Antic (el pecat i la culpa)....  És en solitud que es troben les respostes veritables, entre l’amor i el poder”, continuava dient Àngela Volpini, ahir.

En el col·loqui se li preguntà per quina raó no hi ha els mateixos missatges en les diferents aparicions de la Verge Maria.”Solament es pot assumir una part, si s’interpreta una aparició mariana. Els intermediaris aprofitadors són els que en cerquen un benefici. Jo no he demanat mai una interpretació del que vaig viure”

És en un resum de la mateixa entrevista citada (2*) que hi podem llegir la seva coherència amb aquest missatge: 

“Mística. Dels 7 als 16 anys, Angela Volpini veia la Verge el dia 4 de cada mes. Visqué una experiència extàtica, mística, un arrabassament que l'insuflà l'experiència d'una connexió íntima i intensa amb la vida, i la dotà d'una presència d'ànim indestructible. No es va doblegar davant de la jerarquia eclesiàstica. I alguns van parlar que havia vist una "Virgen Roja". No va tenir vocació religiosa, es va casar, i el seu marit ("seràs el segon... després del món", li va advertir) la va recolzar per fundar el centre cultural Nova Caná, que ajuda gent des del seu poble ” (2*).

Jo em vaig atrevir a preguntar sobre quina raó li sembla que fa que les aparicions marianes siguin, en la gran majoria, aparicions a infants. En els intercanvis de correus amb en Toni Tribó he trobat, potser, la resposta. La poesia d’Unamuno Feliz Noche de Reyes (3*), que ell m’ha passat,  s’adiu del tot a una que em sembla prou vàlida: 

En la darrera pregunta que li feren ahir, Àngela Volpini  va concloure  :”Tinguem fe en nosaltres i en els altres. Cada dia podem començar de nou!”. La xerrada col·loqui es va cloure amb una deliciosa interpretació del “Cant dels ocells” per part de Rosa Vergés. 

Al seu espai web, el d’Angela Volpini, es pot trobar molta més informació per conèixer més del seu pensament, el seu testimoniatge i el seu acolliment a Nova Cana..

I per fer-ho del tot rodó, en aquest temps d’Epifania,  la meva germana petita m’envià una preciosa escultura del Somni dels tres reis. I m’ha agradat molt el missatge i la interpretació que us passo traduides del francès. (Original)

« Le rêve des trois rois », sculpté par Gislebertus dans la cathédrale Saint-Lazare à Autun entre 1120 et 1130

“Els tres homes coronats representats a dalt, els Reis Mags, dormen embolcallats i protegits per una gran manta. Immediatament després de percebre el tacte suau i delicat de l'àngel, el primer dels tres reis es desperta, mentre que els altres dos romanen immersos en la calor del son. L'Àngel gira la seva mirada tranquil·litzadora cap als tres Homes, però amb el dit índex de la mà esquerra assenyala l’estel, que brilla per il·luminar-los el camí i guiar-los cap a la seva tasca terrenal i espiritual. Ens recorden els tres aspectes de nosaltres mateixos, és a dir, el cos, la ment i l'ànima. Perquè sovint la nostra ànima roman desperta i alerta, mentre l'esperit, la nostra personalitat encarnada, i el nostre cos físic continuen en el seu torpor. Els nostres propòsits d'Any Nou són el resultat d'un diàleg íntim amb la nostra ànima. Per posar en pràctica els canvis que hem decidit emprendre, és el moment de despertar les altres dues parts de nosaltres mateixos per treure-les de l'estat d'apatia en què de vegades les submergim. Per despertar el nostre esperit, la nostra personalitat, hem d'acceptar canviar els nostres vells hàbits, la nostra poca comoditat. Per despertar el cos, hem d'actuar, allà és on ens espera la vida....”

I reprenent el tema inicial d’aquest escrit, que aquest any que hem encetat ens ajudi a seguir actuant, ventilant habitacions tancades de fa massa i posant llum a les cambres fosques. Que aquest any sigui venturós per a la prevenció dels ASI! Passem a l’acció! 

Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, 8 de gener de 2023.

Bibliografia: 

• www.mrstoolipartgallery.com 
• www.lavanguardia.com/lacontra/20120625/54316788592/la-contra-angela-volpini.html 
• Feliz Noche de Reyes