Pàgines

dilluns, 2 de maig de 2022

L’”economia dònut”, la rendibilitat social del nostre sou, Ucraïna i el infants en el mercat de la guerra.

 

L’ enginyer industrial Cesc Batlle, en el seu article a la Tribuna del diari El Punt Avui del 28 d’abril, amb el títol de ”L’economia dònut”, afirma encertadament que el relat de la nostra societat està dominat per l’economia  i pel seu paradigma de creixement constant. I que, a la vegada, aquest paradigma econòmic actual ens porta a una societat cada cop més desigual i a un món amb una crisi climàtica galopant. Ell parla de l’economista Kate Raworth i del seu llibre “Economia rosquilla” (de Paidós, 2018), en el  que planteja la necessitat d’una economia que ens dugui a poder viure d’una manera sostenible dins les capacitats del planeta. I això vol dir que no hem d’excedir  cap dels nou cicles vitals del nostre planeta, entre els quals la quantitat de CO2 a l’atmosfera i la quantitat de fòsfor i nitrogen  abocada a rius i mars. La mala notícia és que ja hem excedit cinc d’aquests límits i, per tant , no tan sols no podem continuar amb la trajectòria actual, sinó que ens cal tornar enrere, si volem que la vida per a la nostra civilització pugui ser possible de forma continuada. Aquests límits estableixen el límit exterior, el màxim amb què podem carregar el planeta.

Existeix també un altre límit, aquest un mínim: tots els éssers humans del planeta haurien de poder ser capaços de poder viure unes vides plenes , amb uns mínims d’alimentació, salut i serveis. Proveir aquests límits per a tots els humans ens planteja una càrrega mínima per al planeta per sota de la qual algú haurà de viure gana i/o malalties. Aquest càrrega mínima seria el límit interior per sota del qual no podem baixar. Per la definició d’aquest límits Raworth utilitza els objectius del Desenvolupament Sostenible  aprovats el 2015 per les Nacions Unides. I aquí, també, encara hi ha grans fraccions de la humanitat que viuen per sota d’aquests límits.

L’espai entre aquest dos límits, l’exterior - de les capacitats del planeta - i l’interior  - d’una vida digna per a tots els humans -, configura l’espai ecològicament  segur i socialment just per a la nostra espècie: és el nostre “espai dònut” . I l’economia que ens ha de permetre-hi arribar-hi és l’”economia dònut”. Raworth ofereix reflexions i propostes intel·ligents, i exemples reals que ja s’han posat en pràctica en alguns llocs. El lloc web on es poden trobar és Doughnuteconomics.org




La magnitud de canvis que cal dur a terme pot semblar inabastable i que això meni al desànim. Per una banda, però, ja hi ha qui ha obert camins i ens fa de guia, i per una altra banda, el sistema, en la seva configuració actual no té futur, motiu pel qual no tenim cap més remei que intentar reformar-lo. Per bé o per mal, el canvi és inevitable.

Això m’ha fet pensar en quina podria ser la nostra aportació, des de la nostra tasca col·lectiva i individual dins la Pediatria de Ponent. I he recordat una comunicació que ja vàrem presentar en forma de pòster l’any 2008 a la 15a Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria a Berga, amb el títol “Diners, rendibilitat social i consciència pediàtrica”. Ja llavors ens preguntàvem  si volíem anar més enllà de l’atenció concreta als infants i reflexionar si podíem fer quelcom més amb els diners que aquesta atenció ens permetia obtenir. Algunes conclusions d’aquella recerca sobre Pediatria i  Banca ètica foren que : a) els criteris que els pediatres triàvem a l’hora de trobar l’entitat bancària on rebre el sou de final de mes eren la seguretat de l’entitat, la xarxa d’oficines i la proximitat; b) dels seus diners, els pediatres cercàvem, primer, la rendibilitat econòmica i, després, la rendibilitat social; c) pocs pediatres coneixien i/o dipositaven el seu sou en entitats de Banca ètica-cívica; d) els guanys que l’exercici de la Pediatria en permet obtenir tenen un valor afegit si els confiem a entitats bancàries l’objectiu de les quals s’adiu amb el nostre interès social. No sé quin resultat donaria el repetir la recerca en aquest 2022, atès que moltes coses han canviat des de llavors.



I això ve a tomb pel ja conegut destí, poc clar quan es demana aquest informació a les entitats bancàries, de les inversions en  el negoci de les armes o en el de l’especulació en productes d’alimentació bàsica d’arreu del planeta d’alguns dels més coneguts bancs i caixes. El professor d’Economia aplicada de la Universitat de Barcelona Javier Manuel Romaní apunta, en un interessant article al setmanari L’Econòmic (leconomic.cat any 13/327. 10 d’abril 2022 – Cal incrementar el pressupost militar?) arran de la Guerra a Ucraïna que “des del punt de vista econòmic sempre serà pitjor gastar en armament que en sanitat, educació o infraestructures, però que caldrà calibrar els riscos de no fer-ho”.  Explica que la indústria militar espanyola ha aconseguit una certa posició internacional. I el seu principal client és el Ministeri de Defensa espanyol. “El mercat militar funciona diferent del mercat civil. Els militars sempre han estat partidaris de la idea d’autosuficiència en matèria de defensa, i per això des del govern es protegeix i es fomenta la indústria local. Es considera política d’estat i per això en les vistes oficials sempre hi ha empresaris del sector de la defensa, i el Ministre de Defensa de torn acaba fent d’ambaixador de la indústria local d’armament. Ara, amb la invasió d’Ucraïna, Europa s’ha adonat del risc i en planteja un increment de la despesa en defensa. És, diu, la famosa frase de “mantega o canons”. I fas una cosa o l’altra , però no les dues alhora. El govern ha d’establir les prioritats en funció de la percepció del risc. Quan aquest risc baixa pot optar per invertir en activitats que són socialment més importants i econòmicament més productives. Però si no valores bé els riscos el resultat pot ser catastròfic. Això va passar a Ucraïna el 2014, quan Rússia va aprofitar el desordre intern d’aquell país per ocupar Donetsk, Lugansk i Crimea, mercès al descuit de les forces armades ucraïnianes. Llavors Ucraïna va gastar en l’exèrcit i ara, quan Rússia ha intentat fer una invasió 2.0 s’ha trobat que les coses havien canviat molt. Va ser una bona decisió invertir en defensa? Si Rússia no hagués intentat la invasió, ara molts estaríem pensant que no, que millor carreteres”.

“Però quan decideixes augmentar la despesa militar forces l’altra part a fer el  mateix i s’entra en una escalada, i és molt difícil trencar aquesta dinàmica i desescalar. Tothom està d’acord que un món sense necessitat de forces armades seria un món millor. I als països econòmicament més rics l’increment en defensa té una importància relativa. En els països de baixa renda, ben al contrari, la disjuntiva és : invertim en tancs i que la gent es mori de gana o que la gent mengi i ens arrisquem que ens envaeixi el veí”

Al mateix setmanari de l’Econòmic citat més amunt, Jordi Calvo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, ens diu que “la idea d’incrementar la despesa en armament consuma un procés que es va iniciar fa molts anys liderat per la indústria militar dels Estat Units i d’Europa. Des d’un punt de vist militar la doctrina que hi ha al darrere és el de la dissuasió, que diu que mostrar poder militar persuadeix un altre país de començar una guerra. Hi ha, també, exemples que poden rebatre això: hi ha molts països al món que no tenen capacitat de dissuasió i no són ni envaïts ni atacats, perquè fan servis eines polítiques i diplomàtiques. I en la nostra realitat al sud de la Unió Europea, quin impacte pot tenir el fet d’augmentar les capacitats militars espanyoles? La meva opinió, afirma, és que s’aconsegueix el contrari del que es vol, ja que nosaltres ens signifiquen anant de bracet amb l’OTAN, i amb el seu líder, els Estat Units. I augmentarem la despesa militar perquè ho diuen els Estat Units, i en lloc de portar-nos a un lloc més segur ens mostra de cara al món com un enemic, ens posa en el punt de mira”.

“A Brussel·les hi ha l’avinguda dels lobbies, darrere el Parlament , i uns col·legues que estan allà et poden acompanyar a fer la ruta dels lobbies militars; cadascú té la seva oficina i els seus empleats. A Brussel·les hi ha prop d’un centenar de lobbistes treballant per la indústria militar. Nosaltres, dins el grup d’ONG que treballem críticament amb tot això, afirma Calvo, tenim una persona a mitja jornada.  Els lobbies han decidit que la Unió Europea gasti més en seguretat i defensa. I han creat també un fons europeu de suport a la pau, amb que s’han pagat les armes enviades a Ucraïna. A Espanya hem vist com recentment la ministra Margarita Robles va anunciar la compra de fragates a Navantia. Aquests anuncis se solen fer per apagar les protestes laborals i mantenir l’empresa en marxa quan no hi ha comandes de fora”.



Ja  la periodista Carme Vinyoles Casas, a la seva columna diària Raça humana a la contraportada del Punt Avui del dia 9 d’abril 2022, ho deixa clar en el títol: És un negoci maleït!. Hi llegim, arran de l’entrevista feta per  Sònia Cervià a un altre investigador del Centre Delàs per la Pau, l’activista Pere Ortega, amb el títol “La guerra d’Ucraïna és un mitjà per justificar la despesa militar i tenir exèrcits fortament armats”  que “hi ha raons per comprendre quins altres interessos opacs provoquen drames com els que pateix sobretot i cada vegada més la població civil, ara al centre d’Europa però també arreu del món. Una guerra és sempre un fracàs , no hi ha ideals ni heroïcitats que la salvin i em pregunto a què ve tanta insistència a repartir armes a la població civil en lloc de posar l’esforç en les vies cap a la distensió i la pau. Maleït negoci, el de la guerra i de l‘oblit!”

I aquesta situació que estem vivint sí que és un exemple clar del que defineix la Pediatria social: les causes són socials, però les conseqüències són pediàtriques. A la secció de Protagonistes del Punt Avui del dissabte 30 d’abril 2022 (pp 14-5) el sotsdirector de Càritas a Przemysl, la primera estació que trobes si viatges d’Ucraïna a Polònia en tren, Pawel Konieczny ens informa que, des de Càritas han preparat 2.500 places per a infants ucraïnesos que provenen d’orfenats i nens de famílies d’acollida. Seran suficients per a tots els que hi deuen arribar?. Quin risc estan corrent  les mares i els seus fills en la fugida de la guerra, quan no tenen cap destinació coneguda? 

La guerra a Ucraïna, ens diu l'informe d'Unicef, està tenint un impacte devastador als 7'5 milions de nens i nenes del país. Les necessitats humanitàries es multipliquen cada hora mentre continuen els atacs. Hi ha nens i nenes morts, ferits i profundament traumatitzats per la violència que els envolta. Les famílies estan commocionades, tenen por i busquen desesperadament seguretat i protecció. Els últims vuit anys de conflicte a Ucraïna han infligit un dany profund i durador als nens i nenes. Ara, les amenaces als nens i nenes d'Ucraïna només han augmentat. A la data del 21 d'abril, més de 5,1 milions de refugiats havien fugit d'Ucraïna, aproximadament la meitat nens i nenes. Així mateix, milions de persones han estat desplaçades internament. Desplaçaments tan grans podrien tenir conseqüències duradores per a les generacions futures. Els nens que fugen de la guerra d'Ucraïna corren, a més, un risc més gran de ser víctimes de la tracta i l'explotació. Un aspecte tan fosc com aquest genera malestar i rebuig ja solament en pensar-hi. Unes conseqüències pediàtriques que no s’expliquen massa en les valoracions que es fan de la guerra de Ucraïna, però també de totes les altres guerres a diversos llocs del planeta, que massa sovint ens són silenciades. 

I avui se’m fa difícil cloure aquestes reflexions amb un missatge d’esperança. Hi ha qui sap donar-nos, amb encert, una ajuda per a seguir. La poesia de la Mar Galceran ens és  el regal de cloenda desitjat.


Francesc Domingo i Salvany. 
Balaguer, 1 de maig de 2022 (dia de la Mare)


divendres, 4 de març de 2022

L’ABUNDÀNCIA DE LA RARESA

Des del 2008, el darrer dia de febrer se celebra el Dia Mundial de les Malalties Rares (MR). És un dia per recordar les nombroses malalties que considerem rares per la seva baixa freqüència, tot i que, en conjunt, afecten a una gran quantitat de persones.

El concepte de Malaltia Rara va sorgir al mateix temps que el de “medicament orfe”1. I això té el seu sentit. OrphanDrug Act, en 1983, va definir com a MR aquella condició de pèrdua de salut en què les inversions econòmiques necessàries per a desenvolupar tractaments efectius no eren favorables a les empreses. 

Els criteris que s’utilitzen per a definir una malaltia com a rara o minoritària varien entre institucions i territoris. A Europa es considera que una malaltia és rara quan afecta a menys de 5 casos per cada 10.000 habitants. No obstant, no es pot ser taxatiu, doncs aquests criteris queden en entredit quan ens trobem amb malalties que tot i ser rares en una regió poden ser habituals en altra, i quan constatem que existeixen malalties comunes que poden tenir variants poc freqüents. D’altra banda, l’avenç en els sistemes diagnòstics fa que els valors de prevalença també puguin anar variant.

Per tant, quan parlem de MR ens enfrontem a un llistat de malalties que hauria de ser obert i susceptible de ser modificat periòdicament, essent necessari un conjunt mínim consensuat d’àmbit internacional que especifiqui quantes MR hi ha descrites i quines són.

Orphanet, que és un dels portals més importants sobre MR i Medicaments Orfes, recull un llistat de 6.172 MR, de les que un 71,9 % tenen una base genètica i un 69,9 % són d’inici pediàtric2. S’estima que un 6 - 8% de la població té o tindrà al llarg de la seva vida una MR; per tant, malgrat el baix risc individual de patir una MR concreta, que algú pugui patir alguna de les MR existents ja no és tan difícil.

No obstant, cal tenir en compte la dificultat de conèixer amb una certa seguretat el nombre de persones afectades que hi ha per cada MR ja que, en molts casos, no hi ha registres de pacients o els que existeixen són insuficients. Sembla evident que disposar d’uns bons registres resulta fonamental per avançar tant en l’atenció sanitària com en la generació de coneixement.

En 2009 es va aprovar a Espanya la Estrategia en Enfermedades Raras del Sistema Nacional de Salud amb la recomanació de desenvolupar registres autonòmics de MR (RAER) i un registre estatal. En 2015 es va implementar el Registro Estatal de Enfermedades Raras (ReeR) convertint-se en un dels primers sistemes de vigilància poblacional de malalties cròniques d’àmbit estatal. El manual de procediments del ReeR és el resultat del consens entre els RAER, el Ministerio de Sanidad, l' Instituto de Salud Carlos III i diferents associacions de pacients organitzats en un Grup de Treball (GT-ReeR)3.

La llista de MR de vigilància obligatòria per a tots els RAER és acordat pel GT-ReeR, es revisa anualment i s’amplia progressivament. El primer informe epidemiològic del ReeR és del 10 de setembre de 20214; en ell s’inclouen 22 patologies (Taula 1) escollides en base a l’experiència prèvia dels RAER i els resultats obtinguts fan referència als casos identificats fins 2018 i a la prevalença a 31 de desembre de 2018. El mateix informe reconeix l'heterogeneïtat en la comunicació dels casos, fet que comporta una limitació a l’hora de calcular indicadors a nivell nacional.

Taula I

Malgrat les seves limitacions, aquest informe representa un important avenç en el coneixement de la situació epidemiològica de les MR al nostre país i un pas important per aconseguir un sistema de vigilància poblacional que permeti un millor coneixement sobre la prevalença i distribució de les MR a Espanya.

És també rellevant destacar que, el passat 16 de desembre de 2021, l'Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), va ratificar l’adopció de la resolució presentada per diferents països  referent a: “Abordar los retos de las personas que viven con una enfermedad rara y de sus familiares5 on s’afirma que abordar les necessitats de les persones amb MR és essencial per avançar en l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible, que inclou, entre altres qüestions, “el suport a la inclusió de les persones que viuen amb una MR”.

Sembla evident que per progressar en la línia de l'anterior resolució cal una sensibilització per part de tota la societat. Ningú hauria de resultar aliè a la necessitat de fer front als reptes que plantegen les MR. Aconseguir Registres acurats i amplis és un important primer pas de molts altres que han de seguir.


Margaret Creus

Pediatra


 1.- Vicente, Esther, Pruneda, Laura, & Ardanaz, Eva. (2020). Paradoja de la rareza: a propósito del porcentaje de población afectada por enfermedades raras. Gaceta Sanitaria, 34(6), 536-538. Disponible a: https://dx.doi.org/10.1016/j.gaceta.2020.02.012

 2.- Nguengang Wakap, S., Lambert, D.M., Olry, A. et al. Estimating cumulative point prevalence of rare diseases: analysis of the Orphanet database. Eur J Hum Genet 28, 165–173 (2020). Disponible a:

https://doi.org/10.1038/s41431-019-0508-0

 3.- Compés, Ardanaz Aicua, E., Caro, M. N., Benito Torres, C., Caffaro Rovira, M., Ramalle Gómara, E., Alonso Ferreira, V., Guardiola Vilarroig, S., Carrillo, P., Chalco Orrego, J. P., Mira, M. P., Soler, P., Mallol, C., Vicente Cemborain, E., Guinaldo, J. M., & Echevarría, L. J. (2021). Vigilancia de las enfermedades raras en España: El Registro Estatal de enfermedades raras (ReeR). Revista española de salud pública, 95. Disponible a: https://www.sanidad.gob.es/biblioPublic/publicaciones/recursos_propios/resp/revista_cdrom/VOL95/C_ESPECIALES/RS95C_202111186.pdf

 4) Ministerio de Sanidad. Informe ReeR 2021. Situación de las Enfermedades Raras en 2010 - 2018. Disponible a:

https://www.sanidad.gob.es/organizacion/sns/planCalidadSNS/pdf/excelencia/Informe_reer_reducido_2021.pdf

 5) Resolución de la Asamblea de las Naciones Unidas. 23 de febrero de 2022. Disponible a:

https://undocs.org/A/C.3/76/L.20/Rev.1

diumenge, 27 de febrer de 2022

El cant de Pau per Ucraïna, la solidaritat via coneixença de la Pediatria de Ponent, les orenetes i la florida primaveral.

En aquest dies, en que totes i tots ens sentim ucraïnesos amb la Viktoriya, l’Oksana i el Volodymyr, m’ha arribat un llibre de la Coral interreligiosa “Per la Pau”, de Barcelona, que porta per títol Cants d’esperança (1). Al Pròleg, Xavier Melloni escriu:

“Explica una llegenda que al principi, la paraula i la música anaven juntes, fins que va aparèixer la mentida. Quan tornem a cantar, la paraula recupera la seva innocència i la seva veritat. Per això necessitem el cant: per restaurar la força i la transparència de la Paraula original i originant, la que atorga als humans la capacitat d’expressar-se i comunicar-se amb autenticitat.  En cantar, el significat de les paraules creix per la ressonància del so i de la melodia que l’acompanyen. Quan cantem, tot el nostre cos vibra, i quan ho fem alhora, la vibració es multiplica. En el cant hi ha recollida tota la nostra vida. Hi ha cants de joia i de lamentació, cants de lloança i d’agraïment, cants de pèrdua i de retrobament... El cant calma en el dolor, enforteix en l’adversitat, acompanya en la solitud, esperona en la desesperança...Davant del soroll d’armes i crits de desesperació de tantes situacions humanes, tant de bo no deixem mai de cantar conjuntament per elevar la paraula humana vers la seva font...” 

“La coral és un perfecte exemple de l’autèntic diàleg, i actua com un microcosmos que ens recorda que tots els que formem part de l’univers estem interrelacionats i som interdependents”, apunta Montse Castellà, president d’AUDIR, a la Salutació del llibre (1). 

Ara i aquí, a més de parlar del cant coral, què podem fer davant la dura realitat de la invasió russa d‘Ucraïna? Potser ens ajudarà mirar de conèixer millor el país, els seus habitants i llurs costums, per sentir-nos-els més propers. És el temps que dediquem a les nostres roses, a conèixer-les, el que les fa tan importants per a nosaltres, llegim al Petit Príncep. I ara ens pot ser útil aprendre de com és, per exemple, l’esclat de la primavera a Ucraïna.

Quins són cinc events de la primavera a Ucraïna? (2): la desfilada de tulipes al Jardí Botànic Nikitsky, a Crimea, del mes de març al maig; el Festival Humorina, a Odessa, el primer d’abril; el Festival dels Ous de Pasqua, a Lviv, el mes d’abril; la florida dels cirerers japonesos a Uzhgorod a finals d’abril i el Festival ‘Rus de Kyiv del segle XIII al XVI, a Kopache, el mes de maig. 

I és amb la música coral que voldria, també, apropar-me i apropar-vos una mica a la cultura ucraïnesa amb una de les seves cançons més emblemàtiques:  La cançó tradicional ucraïnesa Shchedryk (3), que podria traduïr-se com a “Pròdiga o generosa”, i que s'ha estès pel món com la popular nadala Carol of the Bells. Va ser Mykola Leontovych, compositor ucraïnès, qui va fer els arranjaments per a coral. 


La història d’aquesta cançó es compta en segles i és gairebé impossible avui dia conèixer els seus orígens amb certesa. Neix a les misterioses capes arcaiques de la cultura ucraïnesa. La lletra original que es repeteix rítmicament, tracta d'una cançó de la primavera on una oreneta havia aparegut, en temps precristians, quan el llenguatge de la natura servia de base per al llenguatge humà. Aleshores, els avantpassats agricultors dels ucraïnesos moderns, començaven el seu any nou a la primavera (el primer dia, 1 de març, o el dia de l'equinocci de primavera, el 21 de març). Per aquesta raó, els cants rituals retraten canvis en arribar la primavera i la joia per la bellesa de la natura, que els ocells són els primers a anunciar. 

Com podeu comprovar, és en aquest dies, propers al dia primer de març, que el foc i la guerra han esclatat. Tant de bo un necessari diàleg faci possible, ben aviat, l’acord que aturi els canons i les morts, i que permeti que les orenetes retrobin, a Ucraïna, els arbres florits i, novament, també als ucraïnesos i a les ucraïneses cantant el retorn d’una veritable primavera, el retorn a casa sense el malson i la cerca de refugi que la guerra els ha portat. 


Viktoriya, Oksana i Volodymyr, em sembla que totes i tos els vostres companys ponentins (oi que sí, companyia?) us fem arribar una tendra abraçada d’escalf i germanor. Estem al vostre costat! 


Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 26 de febrer de 2022 

1. Coral interreligiosa “Per la Pau” d’AUDIR. Cants d’esperança. Barcelona, 2020.

2. https://discover-ukraine.info/es/articles/all/all/1529

3. http://ambitointernacional.com/origen-del-villancico-navideno/


dijous, 17 de febrer de 2022

Acompanyar. No victimitzar ni avergonyir.

Fa uns dies vam rebre una demanda de consell de salut, feta per la mare d’una nena escolaritzada a nivell de P3, en relació al control d’esfínters de l’alumna i la resposta que el centre va donar a la família.

Volem exposar la nostra opinió. 

D’entrada us transcrivim la informació que la mare ens va fer arribar (resposta per part del centre educatiu):  


“Que en el document NOFC (Normes d’Organització i Funcionament del Centre) es recull la gestió dels controls d'esfínters a l’escola en el Títol VI. Col·laboració i participació dels sectors de la comunitat educativa. Capítol 2: Informació a les famílies, aprovat pel Consell Escolar on es concreten les següents actuacions: 


Control d'esfínters: Per tal de progressar en l’assoliment de les capacitats que ens marca el currículum d’educació infantil:

-Assolir progressivament seguretat afectiva i emocional, i anar-se formant una imatge positiva d’ell mateix i dels altres. 

-Adquirir progressivament hàbits bàsics d’autonomia en accions quotidianes amb seguretat i eficacia.

És necessària la col·laboració i el compromís de les famílies en el progrés i assoliment del control d’esfínters per part dels infants. Els nens i nenes majoritàriament, a partir dels 2 anys estan preparats madurativament i a nivell neuromuscular per deixar els bolquers; és per tant una etapa que s’inicia abans de l’entrada a P3, en col·laboració amb les escoles bressol i/o en l’àmbit familiar. 


Com a pauta general, es recomana que quan es retira el bolquer ha de ser de forma definitiva i no s’ha de tornar a posar, ja que pot causar confusió a l’infant.


Les aules d’educació infantil de les escoles no disposen d’un/a tècnic/a d’educació infantil que pugui donar suport al professorat en situacions que facin necessari el canvi de roba d’un infant, com a conseqüència de la manca de control d’esfínters. 

Aquest fet dificulta que el el/la tutor/a pugui atendre adequadament la resta d’alumnat de l’aula quan un/s alumne/s no controla els esfínters de manera regular. 


Per aquest motiu acordem que, en cas que un infant mostri manca de control d'esfínters, el professorat del centre el/la canviarà de roba un màxim de 2 cops al dia (menjador inclòs) sempre que les condicions generals del grup aula ho facin possible. Si es produeixen més situacions de manca de control d'esfínters al llarg de l’estada de l’infant a l’escola, o bé les característiques del grup aula ho fan inviable, el centre escolar es posarà en contacte telefònic amb la família per tal que pugui anar a l’escola a canviar l’infant. 


I en el cas de l’alumnat de primària, si l'alumne/a no és capaç de netejar-se sense ajuda, s’avisarà a les famílies”




El col·lectiu Pediatria de Ponent en conéixer la situació, i donat que ens trobem en la nostra pràctica diaria amb altres situacions simil·lars, férem una carta als Serveis Territorials d’Educació a Lleida per donar la nostra opinió sobre el tema del control d’esfínters, i vàrem publicar al  nostre blog una entrada per aclarir conceptes sobre aquest tema: 





El passat 14 de febrer vam rebre la resposta des de la Secretaria dels Serveis Territorials d’Educació a Lleida:


“En relació al vostre correu referent a la resposta de l’Escola …….. a una família referent al control d’esfínters, us informo que les Normes d’Organització i Funcionament de Centre contenen elements relacionats amb l'estructura organitzativa del centre i criteris i mecanismes pedagògics que constitueixen un marc general de funcionament del centre. Això no vol dir que no siguin igualment ateses les necessitats especials d’infants que poden tenir alguna dificultat física de desenvolupament o de conducta addicionals que poden retardar aquest aprenentatge sempre que estiguin justificades mitjançant el corresponent informe mèdic”. 

 

Com a professionals de Pediatria de Ponent estem totalment en desacord en catalogar com a retard d’aprenentatge una situació que pot ser del tot normal. Un/a nen/a que a P3 encara no ha assolit el control d’esfínters i no presenta alguna “dificultat física de desenvolupament o de conducta addicionals” és probable que sigui un/a nen/a normal. És per això que en el nostre bloc vam remarcar que l’acompanyament dels menors en aquesta etapa ha d’estar lliure de victimització i d’avergonyiment cap a l’infant o la família (“I en el cas de l’alumnat de primària, si l'alumne/a no és capaç de netejar-se sense ajuda, s’avisarà a les famílies”) i que el suport a les famílies és tan important des de tots els àmbits que treballen per la infància. 


Finalment, si el problema rau en la manca de recursos humans o d’infraestructura, demananem a les institucions responsables que treballin per garantir les necessitats educatives i de salut dels infants.



Mireia Biosca Pàmies

Ramon Capdevila Bert

Pediatres


dilluns, 31 de gener de 2022

La retirada del bolquer. Un pas més en la maduració dels nostres fills i filles.

En el context de la pandèmia per Sars-CoV-2 i les mesures de confinament i canvis en l’atenció a la població pediàtrica que ha comportat, moltes famílies han vist modificada la possibilitat d’accés fàcil als recursos de salut i d’educació de fills i filles.  


Des de les consultes de Pediatria d’Atenció Primària i Hospitalària hem observat un increment de la patologia emocional i trastorns d’adaptació de bona part de la població pediàtrica en totes les seves franges d’edat. Diferents estudis ho corroboren, entre ells un estudi fet al territori durant l’any 2020 (1).  


Una de les preocupacions de bona part de les famílies amb nadons de 2 a 3 anys és el pas de la utilització de bolquers al control d’esfínters. Aquest acompanyament a les famílies i els nens i nenes en aquesta edat es fa a les consultes d’AP en el marc del Programa Infància amb Salut (2).

En aquest sentit hem observat un augment en la demanda de consell de com enfrontar aquest canvi maduratiu, especialment en aquest període de pandèmia. També hem rebut inputs des del col·lectiu de professionals de les Llars d’Infants fent-nos notar que observen un endarreriment en aquest procés. 


Per això voldríem fer un petit recordatori sobre aquest canvi maduratiu posant èmfasi en: 


  • El control d'esfínters, procés pel qual els infants deixen el bolquer i fan miccions i deposicions a l’orinal o inodor, sol produir-se entre els 2 i 4 anys de vida. 

 

  • Alguns infants tenen desafiaments físics de desenvolupament o de conducta addicionals que poden retardar aquest aprenentatge. Inclús alguns que ja havien assolit aquest control poden tenir retrocessos o “accidents” ocasionals. 


  • L’edat d’un infant no determina, per si sola, si està preparat per controlar els esfínters. El fet d’iniciar l’escolarització no hauria de ser un motiu per la retirada el bolquer i tampoc el fet de portar encara bolquer no hauria de ser motiu d’exclusió escolar. No es pot discriminar alumnes per un suposat retard en qualsevol aprenentatge. 






  • Els mètodes per ajudar a assolir el control d’esfínters varien molt entre les diferents cultures. 


  • Es recomana un enfocament centrat en l'infant per afavorir que el procés es desenvolupi naturalment, un cop l’infant estigui preparat. El millor moment per començar amb el control d’esfínters és quan el nen està mentalment, emocionalment i físicament preparat. No és convenient forçar, és preferible desistir i intentar-ho de nou quan l’infant estigui més preparat. 


  • Si un infant no està preparat pel control d'esfínters és preferible que continuï portant bolquer o calceta d’aprenentatge. Es pot animar l’infant a que avisi quan necessiti anar al lavabo i felicitar-lo si ho fa. En cap cas es pot castigar ni amenaçar amb un càstig. Les mostres de suport i els reforços positius motivaran l’infant a seguir-ho intentant i donar el següent pas. 


Creiem molt important que tots els professionals que treballem amb infants i les seves famílies (tant des de l’àmbit de la salut com de l’educació) donem el mateix missatge per no confondre a les famílies i ajudar-les en el procés.



Mireia Biosca Pàmies
Pediatra.