La renuència de l’elefant, l’arxipèlag del embolics, la xarxa de Galatea, la Pediatria ponentina, i l’exitosa XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria 2022.

Temps era temps, conta la narració curta, un fill petit i el seu pare varen anar al circ, quan al circ encara es deixava actuar animals ensinistrats. L’infant, corprès per la grandària i la potència d’un elefant adult durant la funció, demanà al seu pare de veure de més a la vora el lloc on sojornava l’elefant quan ja no actuava.  Amb permís de l’encarregat del circ, en acabar la funció s’aproparen on estava l’elefant. Va ser llavors  que el fill, sorprès, va veure l’elefant fixat per una cadena prima a una petita estaca. I preguntà al seu pare: 

         “Pare, com és que amb la potència que té l’elefant no és deslliga d’una estrebada i queda lliure” 

Llavors el pare s’ajupí, per tenir els ulls a l’alçada del seu fill, i li explicà:

       “Mira, fill. Quan ell era encara molt petit el van lligar amb aquest mateixa cadena a una estaca igual com la que veus. El petit elefant, llavors,  prou que s’esforçà, una i una altra vegada, per deslligar-se. Tantes vegades ho va intentar que es va cansar de provar-ho i es va conformar amb viure fixat a la prima cadena i a la petita estaca. Des de llavors té apresa la seva indefensió i assumida la seva situació. I així ha anat passant el temps, ell ha anat creixent, i la cadena i l’estaca continuen essent les mateixes. Ara viu en la limitada llibertat que ja té assumida, i que dicten els responsables del circ”.

En Psicologia, la indefensió apresa és la condició d'un ésser humà o animal que ha après a comportar-se passivament, evitant les circumstàncies desagradables o mitjançant l'obtenció de recompenses positives. L'individu es manté sense fer res, tot i que disposa d'oportunitats per a ajudar-se a si mateix. La teoria d'indefensió apresa es relaciona amb depressió clínica i altres malalties mentals resultants de la percepció d'absència de control sobre el resultat d'una situació (1,2).

Aquesta actitud de qui refusa o està poc disposat a fer una cosa, rep el nom de Renuència (3). Podríem dir que la indefensió apresa ens condueix a la renuència. O que el resultat final de la indefensió apresa és la renuència.

Nosaltres, inquiets i delerosos de saber, com aquell infant, segur que preguntaríem: com podem prevenir o sortir d'un estat d'indefensió apresa? La indefensió apresa és una condició que com el seu nom indica s'aprèn i, per tant, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència seran determinants per aconseguir-ho.

Parlar del circ m’ha fet pensar en si no és un veritable circ el món que vivim, i que  potser també ho és el sistema sanitari que tenim. De vegades la situació dels professionals del nostre sistema de salut podria ser similar a la indefensió apresa, i quedar en una renuència que ens priva de desenvolupar tot el nostre potencial. 

Ara fa quinze anys, el 2007, una carta al Director de Pediatria Catalana (4) ens contava una altra història, que no em sé estar de transcriure en bona part.

“Hi havia una vegada, en un país molt llunyà fet de diferents illes, una companyia naviliera que atenia la majoria de trajectes entre les ciutats. Cada quatre anys els illencs votaven els administradors que havien de dirigir i organitzar, entre moltes altres coses, el sistema de transport. I com passa a tot arreu, votaven tots els illencs tret dels que eren infants i joves (que no tenen, doncs, ni llavors ni ara,  ni veu ni vot per fer saber com volen fer els molts viatges que els cal fer)”.

Tot i que no és el tema d’avui, ens podríem preguntar també, com l’any 1991: Qui votarien els infants? (5). Tornem a la història. 

“Així, cada quatre anys la companyia naviliera i els professionals que hi treballaven esperaven amb incertesa les decisions dels gerents i administradors de torn que les eleccions donarien. Després d’una llarga tongada en què els administradors varen anar renovant el càrrec semblava que les coses anaven prou bé. Durant aquells anys les negociacions entre la naviliera i els administradors havien fet créixer força la xarxa de trajectes entre ciutats que mai abans no havien tingut aquest servei. Fins i tot, en un moment d’il·lusió, els capitans varen demanar que els deixessin atendre trajectes més complexos i difícils, als quals no estaven acostumats.

Ni ells ni els administradors (segur que aquests darrers no parlaven un doble llenguatge i ens «estaven fent el llit»?) pensaven que la demanda es pogués disparar d’una manera exagerada en el futur. Tant els illencs com els professionals de naviliera estaven prou satisfets, per bé que la quantitat de trajectes que havien de fer posava en evidència la manca de capitans de navili suficients per assegurar la qualitat del servei a mitjà i llarg termini. Els vaixells, de fet, anaven ja molt sobrecarregats i els capitans, especialment en els trajectes de les grans ciutats, no donaven l’abast de tanta feina i no tenien ni un moment de repòs. Sovint se’ls podia sentir dient: «No puc més!». Molts dies acabaven la jornada sense poder dir ni piu. Però ells no renunciaven a continuar fent allò que els anys d’estudis, primer, i el temps de contacte amb les famílies del seu trajecte, després, els havia fet agradar tant. Estaven avesats als diferents i complexos problemes que els illencs de sempre els donaven. I feien mans i mànigues per sortir dels maldecaps que els nous illencs, els estrangers residents (que tant havien augmentat els darrers anys), els plantejaven. I s’estimaven la feina que feien, encara que solament fos per allò d’haver-hi dedicat tant de temps i tanta il·lusió. Sovint recordaven la guineu d’El petit príncep: «És el temps que has dedicat a la teva rosa el que l’ha feta tan important per a tu». I es deien que era una gran veritat. Quan de tant en tant algú els deia que estaven posant massa de la seva part deien, fluixet, que sí, que potser sí”

Un any, de sobte, per capricis del destí, els administradors van canviar. Els nous administradors eren passerells de la política de volada, però havien de lluir les seves noves gales, quedar bé amb aquells que els havien votat i fer-se propaganda per estar força anys al seu càrrec. El marge de maniobra, però, era ben minso. Calia, doncs, fer molt amb poc. Vendre duros a quatre pessetes, vaja! Quan el tema que demanà titulars de diari va ser el dels trajectes de navili s’adonaren que, per manca de previsió, s’havien precipitat: ja d’entrada havien fet jubilar a la força molts capitans que, als 65 anys, encara mantenien la il·lusió per la seva feina (i alguns feien prou bé la seva tasca en trajectes ben complexos); no s’havien preocupat pels complicats trajectes de la capital de l’illa i de les illes més despoblades, que estaven «fent aigües»; s’havien oblidat de crear noves places de capità de navili i, ateses les migrades condicions professionals que se’ls donava, no hi havia capitans de recanvi, ni autòctons ni forasters (i, a més, alguns dels d’aquí deixaven la companyia per cercar les millors oportunitats econòmiques d’altres contrades). Fins i tot alguns d’ells varen decidir demanar una excedència o anar-se’n a cercar feina a d’altres contrades properes o llunyanes.

Quina era la solució? Plantejar una aplicació de la llei per la qual els capitans fessin, a més del seu ja sobrecarregat trajecte, la complicada ruta de la capital de l’illa. I com atendrem el trajecte habitual mentre fan una altra feina? Doncs acumularem la feina a un altre capità o bé farem que el vaixell el porti un professional multiusos (que per això els capitans de família són comodins i saben fer de tot), encara que no sigui especialista en el trajecte a cobrir. O bé farem que les revisions del navili no les facin els capitans mecànics sinó els diplomats universitaris en mecànica i navilis.

I com acabà la història?”… ” I ara passa un gos i ara passa un gat, i conte contat, ja s’ha acabat?.” 

De fet, encara no s’ha acabat. Hi som al bell mig encara. Seguim, doncs, amb la nostra història. 

“Potser algú es pregunta si té gaire importància allò que els pugui passar als illencs, avui que en cada noticiari els desastres que se’ns mostren són cada cop més impactants…. Però hem de ser conscients que, de vegades, els contes es fan realitat. I potser un dia, o potser un altre, a nosaltres i els nostres fills, o bé als nostres amics i els seus fills, els caldrà fer una de les rutes marítimes del conte. I de ben segur que a l’actual administrador de la naviliera i als seus fills (com també a nosaltres) els agradaria que el director del seu trajecte, i del seu vaixell, fos el capità de navili que s’ha format per això i que té l’experiència suficient per fer front a les dificultats que es puguin presentar en un trajecte que ja coneix”.

Amb el ben entès de que, tota l’estona, estem parlant del sistema sanitari públic. No seria gens estimulant, ni ètic, que tornéssim a situacions dels anys 80 del segle passat. Llavors, quan l’autor arribà a Ponent, i trets d’honorables excepcions,  la Pediatria pública era gairebé exclusiva de Lleida ciutat. Qui podia pagar-se una mutualitat o bé directament el pediatre privat “estava ben servit”. La resta de població estaba a mercè del metge de capçalera i de la beneficència. Fora molt trist que la història de l’arxipèlag dels embolics acabés així, especialment per als professionals que s’il·lusionaren llavors per aconseguir per a les famílies de Ponent les millors condicions d’atenció pediàtrica possibles.

La Pediatria de Ponent, ha maldat des dels finals dels segle passat, per oferir un tracte cada cop millor als infants i les famílies ponentines. Al tombant de segle era il·lusionant l’engrescament que ens va fer créixer. La bona entesa entre els professionals  de la Pediatria hospitalària i la Pediatria extrahospitalària ha estat una carta guanyadora, a Ponent.

En els darrers anys, però, i contràriament, les condicions d’exercici professional han fet minvar la corba de la qualitat d’atenció. I tot i somiar una situación idealitzada comprovem que la realitat de l’exercici és ben bé una altra (6 ). 

I volem mantenir la nostra il·lusió tot i els entrebancs que vivim. No ens podem permetre defallir. No podem ser víctimes d’una desatenció apresa envers les famílies ni esdevenir renuents. La indefensió apresa, dèiem, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència seran determinants per aconseguir-ho. Ens cal, sobretot, perseverança i paciència. Perquè defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients.  I solament evitarem cremar-nos si podem gaudir de la nostra feina (7). 

Ara i aquí és un bon moment per compartir una realitat que ens vetlla. Parlant del circ, com hem fet, seria com parlar de la xarxa que les i els trapezistes tenen a sota per quan l’error no permet completar el vol impossible.  I em plau saber que una part dels diners que ingressem al Col·legi de Metges va destinat a un programa que ens atén quan ens hem “assecat”, o quan hem caigut a la xarxa mentre intentàvem el vol impossible del dia a dia a la feina. I vull, també ara i aquí, tenir un reconeixement i agraïment, de cor, a les i els professionals que m’han sabut atendre, de forma excel·lent,  quan la meva salut mental més ho ha necessitat.  Moltes gràcies, programa PAIMM! Moltes gràcies, Fundació Galatea!

I també ens ajudarà, a reprendre el camí amb forces renovades, la il·lusió compartida envers les nostres estimades contrades ponentines. La complicitat de totes i tots els professionals de la Pediatria ponentina viscuda a la recent XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria ens mostra que ho podem aconseguir. És en el moment més fosc de la nit quan comença l’aurora! Com ens diu , poèticament, la Mar Galceran: som aquí per ser albada!

Endavant, companyes i companys de llum! 

Una abraçada...i bon estiu!

1. https://www.psiko.es/blog/2021/02/08/cuando-dejamos-de-luchar-la-indefension-aprendida/
2. https://ca.wikipedia.org/wiki/Indefensió_apresa
3. https://es.thefreedictionary.com/renuencia
4. Francesc Domingo Salvany. Els capitans de vaixell a l’arxipèlag dels embolics o el difícil manteniment per evitar que el cor (i la il·lusió) se’ns geli. Cartes al Director. Pediatria Catalana 2007/2:1-6
5. Francesc Domingo Salvany. Qui votarien els infants?. Editorial. Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria, 1991;51:87-88.
6. ACIM: Atenció, fràgil!. ACIM. Balaguer, 1990. 
7. Fidel Delgado. En el campo de la Salud, o maduras, o te secas. Jornades ACIM Terres de Ponent, 1999.

Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, 9 de juliol de 2022