Infància a la intempèrie: la desinversió pediàtrica com a violència institucional.

Els professionals que treballem a l’atenció primària sabem que la precarietat no és una novetat. Però quan aquesta precarietat afecta els infants —els pacients més dependents i menys visibles del sistema—, el dany adquireix una altra dimensió.

En els últims anys, la pediatria d’AP s’ha anat desmantellant de manera silenciosa però sostinguda. No és només que falti personal. És que el sistema ja no garanteix una cobertura estable ni reconeix la importància del vincle assistencial amb la infància. Segons dades oficials, cap comunitat autònoma destina més del 17 % del pressupost sanitari a l’atenció primària, mentre que els hospitals absorbeixen més del 60 %. I entre 2021 i 2023, el nombre de pediatres a l’AP ha baixat un 4,5 %, mentre que a l’atenció especialitzada ha crescut un 12,7 %.

Aquest no és només un problema de repartiment de recursos. És un model de sistema que deixa enrere els infants. Durant una baixa mèdica meva de sis mesos, la cobertura pediàtrica real al meu centre va ser d’un 25%. La resta de dies, els nens i nenes no van tenir pediatre assignat. L’administració va optar pel silenci. No es va oferir cap resposta clara, cap planificació alternativa, ni cap mesura estructurada per garantir la continuïtat assistencial. Davant la manca de cobertura, l’atenció va recaure, de manera fragmentada i aleatòria, sobre altres membres de l’equip, sovint sense formació específica en pediatria. Això no només genera inseguretat clínica i desprotecció per als infants, sinó també una sobrecàrrega emocional i ètica per als professionals que intenten suplir una absència que no els pertocaria assumir.

Aquest silenci institucional és una forma de negligència. Quan davant una situació sostinguda de desatenció no hi ha ni resposta ni responsabilitat assumida, el sistema deixa de ser garant de drets per esdevenir part del problema.

Les criatures no poden defensar-se soles, ni posar una reclamació, ni protestar. Depenen de nosaltres, professionals i institucions. Quan fallem, les deixem soles. I això no és un problema tècnic: és una qüestió ètica i política. Alguns filòsofs han descrit aquesta situació com a vulnerabilitat estructural: no només perquè els infants són físicament fràgils, sinó perquè el sistema els deixa exposats. I aquesta exposició no pot recaure només en la bona voluntat de les famílies o els equips sanitaris.

Finalment, cal dir-ho clar: queixar-se no és queixar-se per vici. És fer visible allò que es vol silenciar. Quan els professionals alcem la veu, no estem buscant privilegis, sinó defensant drets. Parlar d’aquesta crisi és un acte de responsabilitat.

La infància ha de ser una prioritat real en el sistema de salut. I això no es resol amb declaracions institucionals ni amb plans que mai s’executen. Es resol amb decisions polítiques valentes, amb recursos concrets i amb responsabilitat assumida. Quan l’administració opta pel silenci davant la desatenció infantil, quan delega la solució en equips sovint invisibilitzats i històricament infravalorats, i en professionals no pediàtrics que han d’assumir responsabilitats fora del seu àmbit competencial, no només incompleix el seu deure, sinó que contribueix activament a una forma de violència institucional que deixa els infants exposats i desemparats.

Revertir aquesta situació no és una qüestió tècnica. És una qüestió de justícia democràtica. I com a professionals, tenim no només el dret, sinó també el deure de fer-ho visible.

Margaret Creus
Pediatra AP
Delegada MC