El maltractament institucional i la victimització secundària dels infants i adolescents més vulnerables: Qui els protegeix dels protectors? I una mirada a persones referents per refer-nos de massa desencant.

En aquest nostre món en què, com ho defineix JM Casasús (1*),“la fascinació del mal” sembla impregnar-ho tot, la cultura reaccionària que cada cop ocupa més plataformes digitals, cinema i televisió no és sinó el reflex de la ideologia dominant en l’espai polític i social. Com apunta Vicent Partal, quan parla de la DGAIA i de Mazón (2*), “neguem-nos a oblidar que la política ha de ser una altra cosa, i no en el mercat de futurs en que els únics actius que es negocien són les lleialtats humanes....Un espai sense arestes morals on tot, absolutament tot, té un preu...perquè la política ja no aspira  a transformar la realitat, sinó a gestionar-ne el repartiment. No pretén crear valor, sinó redistribuir-lo entre els afins; no cercar la justícia, sinó l’equilibri entre complicitats, i col·loca els interessos particulars al centre de cada decisió”. I afegeix: “el poder s’ha transformat ell mateix en una gran corrupció administrada amb pulcritud  burocràtica, i serà difícil que trobem l’espai per a l’esperança col·lectiva en les institucions que hem deixat que arriben a ser això que són. L’hem de cercar en la capacitat humana per la indignació”.

A casa nostra, Núria Freixa ha escrit (3*), que “la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) s’ha guanyat a pols la seva reputació de manca de transparència i obscurantisme”. I afirma que “les retirades de custòdia executades per aquesta institució de la Generalitat, separant fills dels seus pares, no sempre comptaven amb ordre judicial. També sabien que les ajudes als extutelats eren discrecionals i que les contractacions milionàries es feien sense transparència. Però mai no es van preocupar per esbrinar a quines entitats anaven a parar aquests fons, com s’utilitzaven, quant cobraven els directius, ni per què els tècnics socials que atenen els menors rebien salaris baixos i precaris. Ara, aquests mateixos mitjans esclaten d’indignació davant el cas d’una nena de 12 anys violada entre el 2020 i el 2021 per una xarxa d’explotació sexual de menors, sense que ningú a la DGAIA ni a la Generalitat se n’adonés. Només la investigació judicial ha tret a la llum l’escàndol, i ara «correm-hi tots»…. El que passa és massa greu: una corrupció econòmica sistèmica a gran escala i violència sexual sota tutela pública. Massa greu perquè no afecti els que han governat”.

L’Editorial del Punt AVUI de fa uns dies (4*) abundava en aquest tema i evidenciava la necessitat de fer net a la DGAIA: “Senzillament atroç. No hi ha adjectiu més suau possible per catalogar el cas d’aquesta noia de 12 anys...L’extrema gravetat dels fets denunciats fa més que peremptori investigar-los fins a les últimes conseqüències penals, polítiques i institucionals, atès que estem parlant d’un servei públic que es dedica a la protecció i acollida de menors que es troben en una situació vulnerable, i més després que un primer informe de la Sindicatura de Greuges fet públic l’abril del 2024 ja posés al descobert indicis de presumptes irregularitats en la manera de fer d’aquest organisme entre els anys 2016 i 2020... Potser el que cal és repensar de dalt a baix un servei que, per definició, ha de ser un pilar de les polítiques de protecció i aixopluc als infants vulnerables, i no un motiu de rubor col·lectiu”.

Per als que fa temps ens interessem pel tema del maltractament i la violència sexual infantil el que està passant té un nom específic, que molts polítics defugen: Maltractament institucional i victimització secundària. El Protocol d’actuació davant de maltractaments en la infància i l’adolescència en l’àmbit de la salut de març de 2019 (5*) , actualment en revisió, defineix “el maltractament institucional com aquell provocat per qualsevol legislació, programa, servei, actuació o procediment que provingui de poders públics o privats i de les seves actuacions, quan vulneren els drets bàsics dels infants o adolescents. La victimització secundària fa referència a la mala atenció o atenció inadequada que rep la víctima per part del sistema penal, i institucions de la salut, policia, entre d’altres, per les repetides situacions per les quals ha de passar després d’haver estat afectada per maltractament, fet que la perjudica psicològicament i emocionalment de manera més profunda i traumática”. Que la mala atenció o atenció inadequada arribi de part de la Direcció General d’Atenció a la Infància és un sense sentit que ens descoratja.

La Dra Noemí Pereda, investigadora en victimització infantil i adolescent, el setembre passat en una entrevista a La Directa (6*), ja ens parlava de la realitat de l’Explotació sexual de la infància i adolescència tutelada: “Conèixer l'explotació de nois i noies tutelades incomoda molt perquè demana replantejar el sistema de protección”. “La violència sexual contra infants i adolescents és una realitat permanent, el que varia és el perfil de les víctimes i dels agressors i el context en què es produeix. Mallorca, a causa de l’escàndol probablement, és el territori que més s’ha implicat a l’hora d’aplicar mesures per intervenir davant l’explotació d’adolescents tutelades. A Catalunya tenim centres residencials molt grans, amb moltes places per a infants i adolescents sota tutela de l’administració, i això és un factor de risc. Si arriben al sistema de protecció, ha de ser un pare o mare d’acollida o un professional qui pugui assumir el vincle estable amb l’adolescent. Les xarxes d’explotació el que fan és oferir-los aquesta figura. De manera perversa, estan oferint al noi o la noia del sistema de protecció allò que justament no tenen, el concepte de pertànyer a una familia. Estudis de Suïssa, Suècia, Noruega i el Regne Unit parlen d’entre un 1 i un 2,5% d’explotació sexual en població jove general. Nosaltres hem detectat un 2,6% a escala espanyola”. I Pereda remarca que l’abast de la violència sexual contra la infància i l’adolescència no és menys preocupant avui que en dècades passades, i lamenta que encara no s’hagi apostat per desinflar-la garantint a la població el punxó bàsic per fer-ho: educació sexoafectiva de qualitat com a part de l’educació universal. “Evita violències, i això no és ideologia, és evidència científica”, reclama.

Ara podríem continuar fent molts retrets i moltes queixes, la qual cosa ens faria sentir encara més decebuts. No ho faré. Perquè si a un infant la loteria biològica familiar no li ha estat favorable no podem permetre que el comportament de la tribu també li sigui desfavorable. I giraré, doncs, la mirada envers algunes persones que són un exemple dels valors que ens agrada cultivar.

En les darreres setmanes han mort dos personatges llatinoamericans  de referència, amb certs aspectes que han compartit i que els han fet diferencials: l’un, argentí, el Papa Francesc (Buenos Aires, 17 de desembre de 1936 – Ciutat del Vaticà, 21 d’abril de 2025) i l’altre, uruguaià, el polític José Mujica (Montevideo, 20 de maig de 1935 – Montevideo, 13 de maig de 2025). Els dos han mort als 89 anys. Els dos varen renunciar a viure als edificis preeminents que els corresponia quan arribaren al seu càrrec. El primer, com a Papa, renuncià al Palau Apostòlic del Vaticà per allotjar-se a Casa Santa Marta; el segon, quan decidí, en arribar a la presidència de la República de l’Uruguai, no ocupar el Palau presidencial de Montevideo, destinar el 90% del seu sou a causes solidàries i seguir vivint a la seva granja dels afores del seu Montevideo estimat. Les seves biografies no deixen indiferent.  

Francesc (7*) nascut com a Jorge Mario Bergoglio, fou el 266è papa de l’Església Catòlica, el primer no europeu des de la mort del papa Gregori III l’any 741, i el primer amb el castellà com a primera llengua. Va resultar elegit el 13 de març de 2013, després de la renúncia al càrrec de Benet XVI, pels cardenals que van votar en el conclave. És el primer pontífex procedent del continent americà. Anteriorment, i després de la mort del Papa Joan Pau II el 2 d’abril de 2005, havia estat considerat un dels candidats a Summe Pontífex, moment en què va ser escollit Benet XVI. Exercia d’arquebisbe de Buenos Aires des del 1998, i fou ordenat cardenal el 2001. Escollí el seu nom papal en honor de Francesc d’Assís  

El mes de gener del 2021, Daniel Palau, de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, fou entrevistat arran de la publicació del llibre  Francesc, pastor i teòleg, del que en fou autor (8*). En l’entrevista afirmava que el Papa Francesc esdevingué una figura internacional perquè “és una persona valenta que afronta les gran dificultats de la humanitat i les dificultats d’ordre internacional fent una proposta en què sobresurt el diàleg... Penso que juga fort perquè juga net i va a fons perquè només tenim una vida, i fa el que creu que s’ha de fer”. Palau afirma que “aquest és el papa de l’Església en sortida, que va a les perifèries, i que proposa afrontar amb valentia el diàleg i el repte de trobar-nos amb els diferents, amb el desig de no menysprear ningú, de no viure tancats en una bombolla”. El mateix Papa Francesc, a la Carta Encíclica Fratelli tutti (Germans tots) (9*) escrigué: “El món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat. Les diferències de color, religió, capacitats, lloc de naixement, lloc de residència i tantes altres no poden anteposar-se o utilitzar-se per a justificar els privilegis dels uns sobre els drets de tots. Per consegüent, com a comunitat som comminats a garantir que cada persona visqui amb dignitat i tingui oportunitats adequades al seu desenvolupament integral”

José Mujica (10*) va ser una figura destacada contra l’opressió militar en temps de la dictadura militar (1973-1985). Més endavant, va ser diputat, ministre d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (2005-2008) i, finalment, president. En la seva joventut va ser membre de la guerrilla dels Tupamaros, motiu pel qual va passar quinze anys a la presó on va ser torturat. El 1971 va protagonitzar al costat del líder i fundador de Tupamaros, Raúl Sendic, i nombrosos militants, una espectacular fugida de la presó de Punta Carretes, recreada en la pel·lícula La noche de 12 años d’Álvaro Brechner. Durant el mandat de Mujica, l’Uruguai va tenir una activa participació en els nous organismes regionals d’Amèrica Llatina i el Carib de les primeres dècades del segle xxi, en la qual van coincidir en el poder més governs de tall progressista que mai en la història de la regió.

La figura del president Mujica va despertar l’interès mundial per la seva autenticitat, el seu estil de vida sobri i auster, per haver renunciat a la residència presidencial i al seu sou presidencial, i destinar el 90% del seu salari a causes solidàries. Conegut popularment com el «president més pobre del món», Mujica ha estat una figura d’inspiració per a altres polítics de l’àmbit internacional. Durant el seu mandat, va millorar l’economia i es va reduir la desigualtat. Les seves mesures de legalització del matrimoni igualitari, la despenalització de l’avortament, la legalització del consum i la producció regulada per l’estat de cànnabis i l’acolliment de convictes del centre de detenció de Guantánamo no van passar desapercebudes i alguns mitjans de comunicació com The Economist van nomenar l’Uruguai com el «país de l’any 2013».  Mujica sempre va viure juntament amb la seva companya Lucía Topolansky a la seva humil chacra de vint hectàrees al Rincón del Cerro als afores de Montevideo, fins i tot quan va ser president, on treballava la terra amb el seu tractor i després venia els seus productes. La parella va decidir que quan morissin els dos, la terra passaria a mans del Moviment de Participació Popular.

Deixo aquí algunes imatges amb les seves paraules més reveladores.

Les seves paraules “No soy pobre, soy sobrio, liviano de equipaje, vivo con lo justo para que las cosas no me roben la libertad”  m’han transportat a un altre referent.  Als versos d’Antonio Machado a la seva tomba a Colliure: “Y cuando llegue el día del último viaje / y esté a partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis a bordo ligero de equipaje, /casi desnudo, como los hijos de la mar”.

Francesc Domingo Salvany.
Balaguer, 23 de maig de 2025.

Bibliografia

1* Josep Maria Casasús. La fascinació del mal. Tribuna. El Punt AVUI, 28 d’abril de 2025: p19.

2* Vicent Partal. DGAIA, Mazón: neguem-nos a oblidar que la política ha de ser una altra cosa. L’Editorial VilaWeb. Dimarts, 20 de maig 2025.

3* Núria Freixa. L’escàndol de la DGAIA: Què passa amb els abusos sexuals a menors a Catalunya?. Converses a Catalunya. Punts clau del dia. Consultat del 21 de maig 2025.     https://conversesacatalunya.cat/que-passa-amb-els-abusos-sexuals-a-menors-a-catalunya/

4*Editorial. La necessitat de fer net a la DGAIA. El Punt AVUI, dilluns 19 de maig de 2025:p14. https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/7-editorials/2538929-la-necessitat-de-fer-net-a-la-dgaia.html

5* Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Protocol d’actuació davant de maltractaments en la infància i l’adolescència en l’àmbit de la salut. Maltractament institucional i victimització secundària. Barcelona, març de 2019:p18

6* Meritxell Rigol i Roser Gamonal. Noemí Pereda:"Conèixer l'explotació de nois i noies tutelades incomoda molt perquè demana replantejar el sistema de protecció". Entrevista. Directa.cat. 16 de setembre de 2024. https://directa.cat/coneixer-lexplotacio-de-nois-i-noies-tutelades-incomoda-molt-perque-demana-replantejar-el-sistema-de-proteccio/ Consultat el 23 de maig 2025

7* https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_(papa)

8* Mireia Rourera. Daniel Palau: La gran proposta del papa és viure l’alegria. Protagonistes. El Punt AVUI, 24 de gener de 2021: p18

 

9* Papa Francesc. Fratelli tutti. Germans tots. Carta Encíclica. Conferència Episcopal Tarraconense, Col·lecció Documents de Magisteri, 71: p80 (118)

10* https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mujica