Pàgines

dijous, 28 de juliol del 2022

L’apassionament de Georgina Regàs, la resiliència en l’aniversari de Boris Cyrulnik, la logoteràpia de Viktor Frankl i el testament de Gabriel García Márquez: la força de la vida amb sentit!

Avui, mentre llegia la Tribuna del diari El Punt AVUI (*1) m’ha agradat especialment el primer paràgraf  de l’escrit de Núria Esponellà, en  homenatge a Georgina Regàs morta fa pocs dies (Barcelona, 10 d’agost de 1932; 19 de juliol de 2022). Al diari llegia: “Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa. 



O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor. De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs no va tenir una infantesa fàcil: provenia d’una família exiliada durant el franquisme, va passar per un camp de concentració a França, va estar internada als Països Baixos i, en tornar a Barcelona va dependre del Tribunal Tutelar de Menors. Finalment l’àvia va agafar la pàtria potestat dels nets, i un oncle els va ajudar a tots. 

“Tot això, a nosaltres ens va donar molta força”, em va explicar Georgina Regàs en una conversa...”.  No continuo transcrivint l’escrit, per bé que conté més aspectes  suggerents en els que ens podríem esplaiar.  Us convido a que el cerqueu i el llegiu complet (*1). 

I remarco amb negreta uns factors que, en el camp de la Pediatria social en el que ens movem, són reveladors. I mostren que la capacitat de superació davant de les dificultats és immensa.

Aquesta evocació a la superació ens porta a Boris Cyrulnik (Burdeus, 26 de juliol de 1937 - 85 anys avui!) (*2), neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i etòleg francés, de família jueva, i que també passà una infància difícil durant la Segona Guerra Mundial, en la que els seus pares varen ser deportats i van morir. Ell passà per diversos amagatalls i dificultats, a la França durant la guerra. Un cop França alliberada va ser recollit per una tieta seva. Tot el que va viure el motivà a estudiar Medicina, i Psiquiatria més tard, per revaluar la pròpia experiència vital en la dificultat. Els seus treballs li han permès desenvolupar el concepte de resiliència  com a un renaixement des del sofriment..Però el més remarcable de la seva carrera és el seu compromís, i la seva dedicació a tractar infants traumatitzats. 


No volem, ara i ací, fer un tractat sobre la resiliència. Sí que apuntarem algunes de les seves frases que es mouen en els aspectes d’aquest  escrit.

Amb caps de llana biològics, afectius, psicològics i socials, passem la nostra vida teixint-nos a nosaltres mateixos”

“El que determina la qualitat de la seva resiliència és la qualitat de l'enllaç que han pogut teixir abans del trauma i immediatament després”.

“Mai no s'aconsegueixen liquidar els problemes, sempre queda una empremta, però podem donar-los una altra vida, una vida més suportable i de vegades fins i tot bella i amb sentit”. 

“La vida és una bogeria, no és cert? Per això és apassionant. Imaginin que som persones equilibrades amb una vida plàcida, no hi hauria ni èxit, ni crisi, ni trauma per superar, únicament rutina, res a recordar; ni tan sols seríem capaços de descobrir qui som. Si no hi ha esdeveniments no hi ha història, no hi ha identitat. No podríem dir: “Mira què em va passar, sé qui sóc perquè sé del que sóc capaç davant l’adversitat”. Els éssers humans són apassionants perquè la seva vida és una bogeria”

En comentar aquests temes hi ha una figura que excel·leix. El Dr Viktor Frankl i la seva obra “L’home a la recerca de sentit”(*3) on descriu la vida del presoner d'un camp de concentració des de la perspectiva d'un psiquiatre. En aquesta obra exposa que, fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. Sense ella es produeix un col·lapse interior que pot conduir l'home al buit existencial o bé a la mort


El doctor Frankl  (Viena, 26 de març de 1905; Viena2 de setembre de 1997), psiquiatre i escriptor, acostumava a preguntar als seus malalts: "¿I vostè, per què no se suïcida?"; sovint de les seves respostes extreia l'orientació per a la teràpia a què els sotmetria: a un, el que li dóna vida és el fill; a l'altre, un talent, una habilitat sense explotar; al de més enllà, només uns records que val la pena rescatar de l'oblit. “Recompondre els mil i un fragments d'aquestes vides esquinçades en una xarxa ferma, coherent, significativa i responsable” és l'objectiu de la logoteràpia. A “L'home a la recerca de sentit”, Victor Frankl explica l'experiència que el va portar a descobrir la logoteràpia. Presoner en els camps de concentració nazi, va patir en carn pròpia el que significava una existència nua. ¿Com va poder sobreviure? ¿Com va poder acceptar que valia la pena viure la vida després de patir la brutalitat, la humiliació i l'extermini dels camps?
Frankl va treure del Lager (camp de concentració) una gran lliçó existencial: ”El sofriment, en certa forma, deixa de ser sofriment quan se li troba un sentit..”.... “Els supervivents dels camps  encara recordem als homes que anaven de barracó en barracó a consolar als altres, donant-los la seva única molla de pa. Potser no van ser molts, però aquests pocs són una mostra irrefutable de que a l’home se li pot arrabassar tot tret d’una sola cosa: la llibertat humana – la lliure elecció de l’acció personal davant les circumstàncies- per escollir el propi camí”...” Justament aquesta llibertat interior, que ningú pot arrabassar, és la que dona a la vida intenció i sentit...Tots els aspectes de la vida són significatius; també el sofriment. L’experiència indica que el sofriment és part substancial de la vida, com el destí i la mort”. Els camps de concentració nazis donen fe de que els presoners més aptes per a la supervivència foren aquells que se sabien esperats per algun ésser estimat o bé que els constrenyia acabar una tasca o complir una missió.


Viktor Frankl apunta que Nietzsche afirmava: “Qui té un perquè per a viure gairebé pot suportar qualsevol com”. En aquesta cura mèdica de les ànimes, i també seguint a Nietzsche, anotava: Tot allò que no em destrueix em fa més fort” i “Cap poder de la terra podrà arrancar-te tot allò que has viscut”.

Sempre que es presentava una oportunitat calia infondre un perquè –un objectiu- a la seva vida, a la dels presoners, de cara a enfortir-los per suportar el terrible com de la seva existència. Aquest va ser la tasca que Viktor Frankl va decidir fer, la que va donar sentit al seu patiment. Hem d’aprendre nosaltres mateixos, i ensenyar al homes desesperats que, realment, no importa el que esperem de la vida, sinó que allò que importa és el que la vida espera de nosaltres”. Hem de deixar de preguntar-nos pel sentit de la vida i llavors adonar-nos que és la vida la que es planteja preguntes, cada dia i cada hora.

A la psicoanàlisi el pacient s’estira en un sofà i explica coses que no són agradables de dir. A la logoteràpia, contràriament, el pacient es manté assegut, ben ert, i ha d’escoltar coses que no són agradables d’escoltar. La logoteràpia, en relació a la psicoanàlisi, és un mètode menys introspectiu i menys retrospectiu. La logoteràpia es dirigeix al futur, o sigui, als valors i el sentit que el pacient vol projectar al futur. La logoteràpia és una psicoteràpia centrada en el sentit.

Després del ja escrit fins ara voldria cloure l’escrit amb algú que, des de la saviesa que donen els anys, ens ofereix un missatges valuós, positiu i encoratjador. L’“apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res”, la frase de Georgina Regàs, troba la germana bessona en el preciós missatge de Gabriel Garcia Márquez (Arataca, Colòmbia, 6 de març de 1927; Mèxic, 17 d’abril de 2014), a Testamento (*4,5):A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!.” 


Testamento, una carta de comiat feta per l’escriptor als seus amics, que es mereix que no n’escapci cap vers, atès que tot ell és saviesa i tendresa. Solament remarcaré amb negreta els versos en sintonia amb l’escrit de Núria Esponellà - que al cap i a la fi ha estat qui m’ha esperonat a escriure l’article - i deixaré que gaudim de tota la humanitat que desprèn, amb la llengua en què ell ho va escriure: 

“Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera”.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.

He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo.
Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles “lo siento”, “perdóname”, “por favor”, “gracias” … y todas las palabras de amor que conoces.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan”. 

No cal afegir res més, companyes i companys, oi que no?

No deixem mai d’enamorar-nos, d’apassionar-nos!!

Que tinguem un bon estiu!

 

Francesc Domingo Salvany

Balaguer, 26 de juliol de 2022

(dia del 85è aniversari del Professor Boris Cyrulnik. Per molts anys, Professor!)






diumenge, 10 de juliol del 2022

La renuència de l’elefant, l’arxipèlag del embolics, la xarxa de Galatea, la Pediatria ponentina, i l’exitosa XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria 2022.

Temps era temps, conta la narració curta, un fill petit i el seu pare varen anar al circ, quan al circ encara es deixava actuar animals ensinistrats. L’infant, corprès per la grandària i la potència d’un elefant adult durant la funció, demanà al seu pare de veure de més a la vora el lloc on sojornava l’elefant quan ja no actuava.  Amb permís de l’encarregat del circ, en acabar la funció s’aproparen on estava l’elefant. Va ser llavors  que el fill, sorprès, va veure l’elefant fixat per una cadena prima a una petita estaca. I preguntà al seu pare: 



         Pare, com és que amb la potència que té l’elefant no és deslliga d’una estrebada i queda lliure” 

Llavors el pare s’ajupí, per tenir els ulls a l’alçada del seu fill, i li explicà:


       “Mira, fill. Quan ell era encara molt petit el van lligar amb aquest mateixa cadena a una estaca igual com la que veus. El petit elefant, llavors,  prou que s’esforçà, una i una altra vegada, per deslligar-se. Tantes vegades ho va intentar que es va cansar de provar-ho i es va conformar amb viure fixat a la prima cadena i a la petita estaca. Des de llavors té apresa la seva indefensió i assumida la seva situació. I així ha anat passant el temps, ell ha anat creixent, i la cadena i l’estaca continuen essent les mateixes. Ara viu en la limitada llibertat que ja té assumida, i que dicten els responsables del circ”.


En Psicologia, la indefensió apresa és la condició d'un ésser humà o animal que ha après a comportar-se passivament, evitant les circumstàncies desagradables o mitjançant l'obtenció de recompenses positives. L'individu es manté sense fer res, tot i que disposa d'oportunitats per a ajudar-se a si mateix. La teoria d'indefensió apresa es relaciona amb depressió clínica i altres malalties mentals resultants de la percepció d'absència de control sobre el resultat d'una situació (1,2).

Aquesta actitud de qui refusa o està poc disposat a fer una cosa, rep el nom de Renuència (3). Podríem dir que la indefensió apresa ens condueix a la renuència. O que el resultat final de la indefensió apresa és la renuència.
Nosaltres, inquiets i delerosos de saber, com aquell infant, segur que preguntaríem: com podem prevenir o sortir d'un estat d'indefensió apresa? La indefensió apresa és una condició que com el seu nom indica s'aprèn i, per tant, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència seran determinants per aconseguir-ho.
Parlar del circ m’ha fet pensar en si no és un veritable circ el món que vivim, i que  potser també ho és el sistema sanitari que tenim. De vegades la situació dels professionals del nostre sistema de salut podria ser similar a la indefensió apresa, i quedar en una renuència que ens priva de desenvolupar tot el nostre potencial. 



Ara fa quinze anys, el 2007, una carta al Director de Pediatria Catalana (4) ens contava una altra història, que no em sé estar de transcriure en bona part.

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà fet de diferents illes, una companyia naviliera que atenia la majoria de trajectes entre les ciutats. Cada quatre anys els illencs votaven els administradors que havien de dirigir i organitzar, entre moltes altres coses, el sistema de transport. I com passa a tot arreu, votaven tots els illencs tret dels que eren infants i joves (que no tenen, doncs, ni llavors ni ara,  ni veu ni vot per fer saber com volen fer els molts viatges que els cal fer)”.

Tot i que no és el tema d’avui, ens podríem preguntar també, com l’any 1991: Qui votarien els infants? (5). Tornem a la història. 

Així, cada quatre anys la companyia naviliera i els professionals que hi treballaven esperaven amb incertesa les decisions dels gerents i administradors de torn que les eleccions donarien. Després d’una llarga tongada en què els administradors varen anar renovant el càrrec semblava que les coses anaven prou bé. Durant aquells anys les negociacions entre la naviliera i els administradors havien fet créixer força la xarxa de trajectes entre ciutats que mai abans no havien tingut aquest servei. Fins i tot, en un moment d’il·lusió, els capitans varen demanar que els deixessin atendre trajectes més complexos i difícils, als quals no estaven acostumats.

Ni ells ni els administradors (segur que aquests darrers no parlaven un doble llenguatge i ens «estaven fent el llit»?) pensaven que la demanda es pogués disparar d’una manera exagerada en el futur. Tant els illencs com els professionals de naviliera estaven prou satisfets, per bé que la quantitat de trajectes que havien de fer posava en evidència la manca de capitans de navili suficients per assegurar la qualitat del servei a mitjà i llarg termini. Els vaixells, de fet, anaven ja molt sobrecarregats i els capitans, especialment en els trajectes de les grans ciutats, no donaven l’abast de tanta feina i no tenien ni un moment de repòs. Sovint se’ls podia sentir dient: «No puc més!». Molts dies acabaven la jornada sense poder dir ni piu. Però ells no renunciaven a continuar fent allò que els anys d’estudis, primer, i el temps de contacte amb les famílies del seu trajecte, després, els havia fet agradar tant. Estaven avesats als diferents i complexos problemes que els illencs de sempre els donaven. I feien mans i mànigues per sortir dels maldecaps que els nous illencs, els estrangers residents (que tant havien augmentat els darrers anys), els plantejaven. I s’estimaven la feina que feien, encara que solament fos per allò d’haver-hi dedicat tant de temps i tanta il·lusió. Sovint recordaven la guineu d’El petit príncep: «És el temps que has dedicat a la teva rosa el que l’ha feta tan important per a tu». I es deien que era una gran veritat. Quan de tant en tant algú els deia que estaven posant massa de la seva part deien, fluixet, que sí, que potser sí”

Un any, de sobte, per capricis del destí, els administradors van canviar. Els nous administradors eren passerells de la política de volada, però havien de lluir les seves noves gales, quedar bé amb aquells que els havien votat i fer-se propaganda per estar força anys al seu càrrec. El marge de maniobra, però, era ben minso. Calia, doncs, fer molt amb poc. Vendre duros a quatre pessetes, vaja! Quan el tema que demanà titulars de diari va ser el dels trajectes de navili s’adonaren que, per manca de previsió, s’havien precipitat: ja d’entrada havien fet jubilar a la força molts capitans que, als 65 anys, encara mantenien la il·lusió per la seva feina (i alguns feien prou bé la seva tasca en trajectes ben complexos); no s’havien preocupat pels complicats trajectes de la capital de l’illa i de les illes més despoblades, que estaven «fent aigües»; s’havien oblidat de crear noves places de capità de navili i, ateses les migrades condicions professionals que se’ls donava, no hi havia capitans de recanvi, ni autòctons ni forasters (i, a més, alguns dels d’aquí deixaven la companyia per cercar les millors oportunitats econòmiques d’altres contrades). Fins i tot alguns d’ells varen decidir demanar una excedència o anar-se’n a cercar feina a d’altres contrades properes o llunyanes.

Quina era la solució? Plantejar una aplicació de la llei per la qual els capitans fessin, a més del seu ja sobrecarregat trajecte, la complicada ruta de la capital de l’illa. I com atendrem el trajecte habitual mentre fan una altra feina? Doncs acumularem la feina a un altre capità o bé farem que el vaixell el porti un professional multiusos (que per això els capitans de família són comodins i saben fer de tot), encara que no sigui especialista en el trajecte a cobrir. O bé farem que les revisions del navili no les facin els capitans mecànics sinó els diplomats universitaris en mecànica i navilis.
I com acabà la història?”… ” I ara passa un gos i ara passa un gat, i conte contat, ja s’ha acabat?.” 

De fet, encara no s’ha acabat. Hi som al bell mig encara. Seguim, doncs, amb la nostra història. 



Potser algú es pregunta si té gaire importància allò que els pugui passar als illencs, avui que en cada noticiari els desastres que se’ns mostren són cada cop més impactants…. Però hem de ser conscients que, de vegades, els contes es fan realitat. I potser un dia, o potser un altre, a nosaltres i els nostres fills, o bé als nostres amics i els seus fills, els caldrà fer una de les rutes marítimes del conte. I de ben segur que a l’actual administrador de la naviliera i als seus fills (com també a nosaltres) els agradaria que el director del seu trajecte, i del seu vaixell, fos el capità de navili que s’ha format per això i que té l’experiència suficient per fer front a les dificultats que es puguin presentar en un trajecte que ja coneix”.

Amb el ben entès de que, tota l’estona, estem parlant del sistema sanitari públic. No seria gens estimulant, ni ètic, que tornéssim a situacions dels anys 80 del segle passat. Llavors, quan l’autor arribà a Ponent, i trets d’honorables excepcions,  la Pediatria pública era gairebé exclusiva de Lleida ciutat. Qui podia pagar-se una mutualitat o bé directament el pediatre privat “estava ben servit”. La resta de població estaba a mercè del metge de capçalera i de la beneficència. Fora molt trist que la història de l’arxipèlag dels embolics acabés així, especialment per als professionals que s’il·lusionaren llavors per aconseguir per a les famílies de Ponent les millors condicions d’atenció pediàtrica possibles.
La Pediatria de Ponent, ha maldat des dels finals dels segle passat, per oferir un tracte cada cop millor als infants i les famílies ponentines. Al tombant de segle era il·lusionant l’engrescament que ens va fer créixer. La bona entesa entre els professionals  de la Pediatria hospitalària i la Pediatria extrahospitalària ha estat una carta guanyadora, a Ponent.
En els darrers anys, però, i contràriament, les condicions d’exercici professional han fet minvar la corba de la qualitat d’atenció. I tot i somiar una situación idealitzada comprovem que la realitat de l’exercici és ben bé una altra (6 ). 


I volem mantenir la nostra il·lusió tot i els entrebancs que vivim. No ens podem permetre defallir. No podem ser víctimes d’una desatenció apresa envers les famílies ni esdevenir renuents. La indefensió apresa, dèiem, també es pot desaprendre. El temps, la perseverança i la paciència seran determinants per aconseguir-ho. Ens cal, sobretot, perseverança i paciència. Perquè defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients.  I solament evitarem cremar-nos si podem gaudir de la nostra feina (7). 


Ara i aquí és un bon moment per compartir una realitat que ens vetlla. Parlant del circ, com hem fet, seria com parlar de la xarxa que les i els trapezistes tenen a sota per quan l’error no permet completar el vol impossible.  I em plau saber que una part dels diners que ingressem al Col·legi de Metges va destinat a un programa que ens atén quan ens hem “assecat”, o quan hem caigut a la xarxa mentre intentàvem el vol impossible del dia a dia a la feina. I vull, també ara i aquí, tenir un reconeixement i agraïment, de cor, a les i els professionals que m’han sabut atendre, de forma excel·lent,  quan la meva salut mental més ho ha necessitat.  Moltes gràcies, programa PAIMM! Moltes gràcies, Fundació Galatea!


I també ens ajudarà, a reprendre el camí amb forces renovades, la il·lusió compartida envers les nostres estimades contrades ponentines. La complicitat de totes i tots els professionals de la Pediatria ponentina viscuda a la recent XXVI Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria ens mostra que ho podem aconseguir. És en el moment més fosc de la nit quan comença l’aurora! Com ens diu , poèticament, la Mar Galceran: som aquí per ser albada!




Endavant, companyes i companys de llum! 



Una abraçada...i bon estiu!


  1. https://www.psiko.es/blog/2021/02/08/cuando-dejamos-de-luchar-la-indefension-aprendida/
  2. https://ca.wikipedia.org/wiki/Indefensió_apresa
  3. https://es.thefreedictionary.com/renuencia
  4. Francesc Domingo Salvany. Els capitans de vaixell a l’arxipèlag dels embolics o el difícil manteniment per evitar que el cor (i la il·lusió) se’ns geli. Cartes al Director. Pediatria Catalana 2007/2:1-6
  5. Francesc Domingo Salvany. Qui votarien els infants?. Editorial. Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria, 1991;51:87-88.
  6. ACIM: Atenció, fràgil!. ACIM. Balaguer, 1990. 
  7. Fidel Delgado. En el campo de la Salud, o maduras, o te secas. Jornades ACIM Terres de Ponent, 1999.



Francesc Domingo Salvany. 

Balaguer, 9 de juliol de 2022