Falten metges o falten recursos?

Falten metges o falten recursos? Aquesta és una pregunta que es repeteix en el debat sanitari a Catalunya. Es parla sovint d'un dèficit de professionals, però quan es miren les dades amb perspectiva, la realitat esdevé més complexa. Les dades indiquen que el nombre de facultatius existents al nostre territori per mil habitants està per damunt de la mitjana europea. A Espanya, la ràtio de metges per cada 1.000 habitants és de 4,4, mentre que a Catalunya aquesta xifra se situa entre 5,0 i 5,5 (OECD/European Union, 2022). Així doncs, el problema no sembla tant la manca de metges, sinó com estan distribuïts i quina inversió es destina a cada nivell assistencial. 

Un dels factors que alimenten aquesta percepció de dèficit és el desequilibri territorial. Mentre que les grans ciutats, com Barcelona, concentren la major part dels professionals, moltes zones rurals viuen una escassetat crònica de facultatius (Salut, 2021). Aquesta desigualtat s'accentua en especialitats clau com la medicina familiar i la pediatria d’atenció primària, on cada vegada és més difícil cobrir les vacants. Els motius són coneguts: sobrecàrrega assistencial, condicions laborals precàries i excés de burocràcia. Aquestes dificultats fan que molts metges joves optin per altres especialitats o decideixin marxar a altres països amb millors condicions laborals. 

Però la distribució desigual no només afecta el territori. També hi ha un desequilibri entre l’atenció primària i l’hospitalària. Segons dades del Sistema Nacional de Salut, el 59,5% dels metges treballen en hospitals, mentre que només el 31% ho fan en atenció primària. La resta es reparteixen en altres àmbits, com l’atenció sociosanitària, urgències extrahospitalàries, recerca o gestió sanitària. Aquest desajust provoca una sobrecàrrega als centres de salut i una derivació innecessària de pacients als hospitals, incrementant la pressió sobre el sistema. 

Segons l’Informe Anual Sistema Nacional de Salut 2023 (2024), l’atenció primària a Espanya pateix una infrafinanciació mantinguda en el temps, representant només un 14,2% del pressupost sanitari, mentre que els serveis hospitalaris reben el 63,7%. A Catalunya, la tendència és similar, amb un 13,5% per a la primària i més del 64% per a hospitals. 

Aquesta manca de recursos provoca llistes d’espera llargues, falta de personal i una sobrecàrrega assistencial que limita l’accessibilitat. Actualment, només un 9,1% dels pacients poden ser atesos el mateix dia, amb una mitjana d’espera de 9,12 dies. 

Sembla evident creure que la desproporció en la distribució del pressupost afavoreix un model sanitari centrat en l’hospitalització, augmentant els costos i dificultant la prevenció. És per això que els experts recomanen elevar el finançament de l’atenció primària a un mínim del 25% per garantir un sistema més eficient i accessible.  

Un altre aspecte fonamental que justifica la necessitat d’enfortir l’atenció primària és la importància de la longitudinalitat assistencial, és a dir, la relació continuada entre el pacient i el seu professional de referència. L’evidència científica ha demostrat que aquest factor és un dels més influents en la millora de la salut de la població. Segons una revisió sistemàtica publicada el 2018, que analitza 22 estudis en 9 països, el contacte habitual amb el mateix metge durant més de dos anys es correlaciona amb una reducció significativa de la mortalitat (Pereira Gray et al., 2018). Aquesta relació estable també facilita una atenció més personalitzada, evitant el sobrediagnòstic i la medicalització innecessària.  

En aquest escenari, la situació de la pediatria d’atenció primària és especialment preocupant. Segons la Societat Catalana de Pediatria (SCP, 2023), aproximadament el 30% de les places de pediatria en l’atenció primària a Catalunya estan ocupades per facultatius sense l’especialització en pediatria, exercint sense un procés de certificació que avali les seves competències específiques. Aquesta situació s’agreuja amb dades del Departament de Salut, que eleva aquest percentatge fins al 37%. A escala estatal, la Asociación Española de Pediatría de Atención Primaria (AEPap, 2023) destaca que prop del 25% de les places de pediatria en l’atenció primària romanen vacants o són cobertes per metges sense l’especialització corresponent, fet que impacta negativament en la qualitat assistencial (Peix, 2018). Aquesta manca de pediatres a les àrees bàsiques de salut fragmenta l’atenció i dificulta el seguiment adequat dels pacients pediàtrics. 

Afegir també que, segons l’Informe de necessitat de metges especialistes a Espanya 2023- 2035 (2024), tot i que entre 2021 i 2023 el nombre de pediatres al Sistema Nacional de Salut (SNS) va augmentar un 3,3%, aquest creixement no ha estat equitatiu: els efectius en atenció primària han caigut un 4,5%, mentre que en atenció especialitzada han augmentat un 12,7%. Aquesta tendència reforça la concentració de pediatres a l’àmbit hospitalari, agreujant el dèficit en atenció primària.

Aquesta dinàmica contribueix a un model assistencial fragmentat i menys eficient. Una part important dels infants acaben sent atesos en urgències hospitalàries per afeccions que podrien haver-se resolt als centres de salut, generant una sobrecàrrega innecessària als hospitals, allargant els temps d’espera i perjudicant la qualitat assistencial dels casos més greus. A més, aquest ús inadequat dels recursos incrementa la despesa sanitària, ja que moltes patologies lleus es podrien tractar de manera més ràpida i eficaç en l’atenció primària.

A més de l’impacte en l’eficiència del sistema, el debilitament de la pediatria d’atenció primària compromet l’accessibilitat i la capacitat resolutiva del sistema sanitari. Això posa en risc un model assistencial més proper i preventiu. Sense pediatres suficients, es complica el seguiment de la salut infantil, així com la detecció precoç de problemes mèdics i sociofamiliars. Un sistema d’atenció primària insuficient augmenta la probabilitat de diagnòstics tardans i tractaments menys efectius, amb repercussions greus en la morbiditat i la mortalitat infantil.

També cal afegir que la manca de pediatres a l’atenció primària genera desigualtats en salut. Les famílies amb menys recursos tenen més dificultats per accedir a serveis privats, cosa que crea un cercle viciós en què les poblacions més vulnerables es veuen més afectades per la manca de recursos. A llarg termini, això impacta negativament en la salut global de la població infantil.

Davant d’aquest escenari, l’Informe CAIROS, impulsat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, posa sobre la taula la necessitat de reformar l’organització sanitària per garantir-ne la sostenibilitat (Generalitat de Catalunya, 2025). Aquest document aposta pel reforç de l’atenció primària i una redistribució de recursos per reduir la dependència hospitalària. Tot i això, entitats professionals han expressat dubtes sobre la viabilitat real d’aquestes mesures, alertant que sense un finançament adequat i una planificació a llarg termini, la reforma podria acabar sent una simple declaració d’intencions (Metges de Catalunya, 2024). 

Revertir la situació descrita no és només una qüestió de gestió sanitària, sinó una decisió política i social que determinarà el futur del nostre sistema de salut. No podem permetre que l’atenció primària continuï sent el nivell assistencial més desatès, mentre els hospitals assumeixen un volum de pacients que mai haurien d’haver arribat a aquest punt. Necessitem una aposta ferma per la salut comunitària, per un model assistencial que posi les persones al centre, on cada infant tingui un pediatre de referència i cada família pugui confiar en un sistema de salut accessible, proper i resolutiu.

El col·lapse de l’atenció primària no és una fatalitat inevitable, sinó el resultat de decisions polítiques i econòmiques que han afavorit la centralització hospitalària i la precarització dels serveis bàsics. Canviar aquesta tendència depèn de nosaltres, com a societat. Exigir una atenció primària forta és defensar un sistema sanitari just, eficient i capaç de garantir drets fonamentals. El futur de la nostra salut comença aquí i ara: és hora de passar de les paraules als fets.

Referències bibliogràfiques:

 

1.     OECD/European Union. (2022). Health at a Glance: Europe 2022. OECD Publishing. Disponible a: https://www.oecd.org/en/publications/health-at-a- glance-europe-2022_507433b0-en.html 

2.     Generalitat de Catalunya, Departament de Salut. Pla de Salut de Catalunya 2021-2025. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2021. Disponible a: https://scientiasalut.gencat.cat/bitstream/handle/11351/7948/pla_salut_catalu%20nya_2021_2025_2021.pdf?isAllowed=y&sequence=1&utm_source=chatgpt.%20com  

3.     Barber Pérez, P., & González López-Valcárcel, B. (2024). Actualización: Informe de necesidad de médicos especialistas en España 2023-2035. EcoSalud, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria. Disponible a: https://www.sanidad.gob.es/areas/profesionesSanitarias/profesiones/necesidadEspecialistas/docs/Oferta_y_necesidad_de_medicos_especialistas_en_Espa na_2023-2035.pdf

     4.     Peix, M. (2018). Models d’atenció pediàtrica a Europa. Ponència presentada a les XXI Jornades ACEBA. Disponible a: https://www.aceba.cat/files/doc547/models-atencio-pediatrica-europa-ma- peix-xxijornadesaceba.pdf?utm_source=chatgpt.com

5.     Societat Catalana de Pediatria. (2023). Proposta sobre el model d'Atenció Pediàtrica a l’Atenció Primària a Catalunya. Disponible a: https://pediatresap.cat/wp-content/uploads/bsk-pdf-manager/2022/06/Prop- model-At-pediatrica-AP_01-06-2022.pdf

6.     Generalitat de Catalunya, Departament de Salut. (2023). Model d’atenció pediàtrica a l’àmbit d’atenció primària i comunitària. Direcció General de Planificació i Recerca en Salut. Disponible a: https://scientiasalut.gencat.cat/bitstream/handle/11351/10697/model_atencio_pediatrica_ambit_atencio_primaria_comunitaria_2023.pdf 

7.     Associació Espanyola de Pediatria d'Atenció Primària. (2023). Nota de prensa: AEPap denuncia que más de 523.000 menores en España continuan sin pediatra de Atención Primaria ni otro médico. Disponible a: https://www.aepap.org/sites/default/files/noticia/archivos- adjuntos/np_presentacion_congreso_aepap_2023.pdf

8.     Ministerio de Sanidad. (2023). Informe Anual del Sistema Nacional de Salud 2023. Ministerio de Sanidad, Gobierno de España. Disponible a: https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasE stadisticas/InfAnualSNS2023/INFORME_ANUAL_2023.pdf 

9.     Pereira Gray DJ, Sidaway-Lee K, White E, et al. (2018) Continuity of care with doctors—a matter of life and death? A systematic review of continuity of care and mortality. BMJ Open. 8(6), e021161. Disponible a: https://bmjopen.bmj.com/content/8/6/e021161  

10.  Generalitat de Catalunya. (2025). El Departament de Salut desplegarà 10 línies d’acció i 25 mesures per reformar el sistema sanitari. Govern de Catalunya. Recuperat el 11 de febrer de 2025, de https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/667802/departament-salut- desplegara-10-linies-daccio-25-mesures-reformar-sistema-sanitari 

11.  Metges de Catalunya. (2024). Les propostes del CAIROS generen dubtes sobre la seva implementació efectiva. Disponible a: 

https://metgesdecatalunya.cat/ca/actualitat/noticies/mc-les-propostes-del- cairos-generen-moltes-incognites-i-abunden-en-solucions-que-no-redueixen- la-sobrecarrega-dels-professionals

Margaret Creus Verni

Pediatra. 

Agramunt, 12 de febrer de 2025