Un començament de curs del tot interessant i els entrebancs per posar en pràctica la necessària longitudinalitat en l’atenció als infants llurs famílies.

En aquest nou curs escolar, i també de la nostra Pediatria de Ponent i de la Societat Catalana de Pediatria, les reivindicacions dels professionals estan damunt la taula. Les més cridaneres son les dels mestres que, amb molta raó, reclamen “menys discursos i més recursos” i “més prioritat a la diversitat”, uns missatges que, de ben segur, també signaríem els pediatres de Ponent i molts professionals de la Medicina. 

I, com en tota vida, hi ha també fets lluminosos que ens alleugen el camí i ens esperonen a practicar la dita de que ens cal “aprendre sempre, com si la vida fos eterna, i viure intensament l’avui, com si no hi hagués demà”.

Aquest ha estat el sentiment que m’ha generat el començar a seguir una formació que, tan bon punt començada, m’ha permès sentir altra vegada el desig de saber-ne més i més. I especialment atès que la formació aprofundida sobre Puericultura i Neurologia pediàtrica no ha estat massa present, si més no en el meu cas, en la formació del pregrau i del postgrau.  I com que la vocació no es jubila, m’he engrescat en el Curs de Formació en Neurodesenvolupament Infantil organitzat pel Grup de Treball de Trastorns del Neurodesenvolupament i Aprenentatge de la Societat Catalana de Pediatria, coordinat per Anna Gatell, Alba Vergès, Anna Sans i Cristina Molina. Una docència de deu hores i mitja, en format virtual i asíncrona, que es pot completar durant els tres mesos que van del dia 1 de setembre a l’1 de desembre de 2026 a la Plataforma de formació Lúa Ediciones 3.0, i que està acreditada per Consell Català de la Formació Continuada de les Professions Sanitàries amb 2.30 crèdits. La inscripció és gratuïta i es pot formalitzar al web de la Societat Catalana de Pediatria, en l’apartat de Grups de treball de Trastorns del Neurodesenvolupament i Aprenentatge.

He arribat, de moment , al segon dels quatre blocs en que es presenta el curs i estic més que content  haver-m’hi apuntat. I algú dirà que encara no sé com serà la continuació, per ser tan optimista. La cura amb que es presenta el curs i la pedagogia emprada són garantia suficient, però, per a fer-vos el suggeriment de que aprofiteu una capacitació com aquesta. El saber que els Trastorns del NeuroDesenvolupament  (TND) afecten un 18% de la població pediàtrica, els transformen en un veritable problema de salut pública i que, per això, demanen una detecció, un diagnòstic i una intervenció precoç, com apunta Anna Gatell a la presentació de la docència. A més, la freqüent comorbilitat dels diferents trastorns fa que sigui complex saber què li passa realment al nostre pacient: Trastorns específics de l’aprenentatge (10-12%), Trastorns per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat - TDAH (5-7%), Trastorns del llenguatge (5%), Trastorns motors (3-5%), Discapacitat intel·lectual (1-1,5%) o Trastorns de l’Espectre Autista (1-1,2%)? O quin grau de coincidència entre ells?. I tot això en un marc d’alta heretabilitat i multifactorialitat que demanen un necessari abordatge interdisciplinari. Si, endemés, l’atenció pública d’aquestes patologies és de tot deficitària queda clar que aquesta és l’àrea de salut pediàtrica  amb més desigualtat social. I enmig d’eixa complexitat diagnòstica se’ns demana que el pediatre o la pediatra esdevinguin el pal de paller de l’obligat treball en xarxa.

Al final del primer mòdul, en què educa sobre els fonaments del neurodesenvolupament, els períodes crítics i les finestres d’oportunitat i els factors de risc  associats a aquests TND, Federica Guarino conclou que: 

• El neurodesenvolupament és un procés dinàmic en què s’adquireixen funcions i habilitats. En aquest camí cal tenir presents les dues cares de la moneda: neuroplasticitat i vulnerabilitat. 
• El neurodesenvolupament depèn de la maduració del sistema nerviós i de la interacció de l’infant amb l’entorn que l’envolta.  No podem intervenir sobre la majoria de factors que poden alterar un procés tan complex, però la detecció precoç pot canviar el resultat final. 
• És fonamental conèixer la normalitat i les seves variants, mantenir la perspectiva evolutiva i tenir en compte les variables qualitatives no puntuables (interès per l’entorn, vivesa de l’infant, capacitat de resposta, determinació,..) 

Ja en el segon mòdul, sobre detecció precoç i eines específiques, Montse Guitet, fa evident que el pediatre ha de tenir un coneixement global i transversal del desenvolupament (ben al contrari de la superespecialització) i que les seves funcions davant d’aquests TND inclouen reconèixer factors de risc, identificar senyals d’alerta i decidir si cal seguiment proper o derivació. I en aquest mateix mòdul ens ofereix consells sobre què hem de valorar, com ho hem de fer, quan preocupar-nos, quins errors evitar, els senyals d’alerta del TND segons el períodes d’edat, quan cal derivar, com comunicar-ho a la família i què poden fer els pares per afavorir el neurodesenvolupament.

D’entre les idees a retenir de la primera part del segon mòdul em plau destacar:

• Es imprescindible conèixer el desenvolupament normal. 
• La qualitat és tan important com l’assoliment. 
• El cervell no es desenvolupa perquè passa el temps, sinó perquè viu experiències. El principal aliment del cervell és la interacció amb l’entorn. 
• El diagnòstic s’ha d’interpretar en context. 
• Les eines de cribratge ajuden però no substitueixen el criteri clínic. 
• El diagnòstic és evolutiu. Així, doncs, el seguiment longitudinal és fonamental.

Confio que aquestes pinzellades, sobre els mòduls ja estudiats per part meva d’aquesta Formació en Neurodesenvolupament Infantil, us animin a aprofitar aquest començament de curs i enriquiu el vostre bagatge sobre un tema del tot necessari que se’ns ofereix tan generosament.

De les idees a retenir voldria incidir especialment en l’apartat del seguiment longitudinal. Laura Oliva, en un article al Diari de la Sanitat de  novembre de 2022, hi insistia a pleret: Longitudinalitat, la base de l’atenció primària. “La longitudinalitat fa referència a la continuïtat assistencial que s’estableix entre el/la professional i el pacient al llarg de la vida (en el nostre cas la infància i l’adolescència), en la mesura que aquest es fa responsable del seu seguiment i cura. L’evidència científica que avala i defensa la longitudinalitat és constant i present en els diversos sistemes sanitaris europeus. És ben sabut que aquesta permet evitar derivacions als serveis d’urgències, la sobremedicació, el sobrediagnòstic i redueix la mortalitat. Qui no vol que la infermera o metge (en el nostre cas l’equip pediàtric) de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé. Per això sabem que la longitudinalitat és un pilar fonamental de l’atenció primària i que per res ha de caure. Defensar-la és defensar la vida, és defensar la promoció de la salut. És defensar un model centrat en la persona des de totes les esferes que puguin afectar-la. És acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després. Fa temps que la decadència del sistema és existent, i, la Covid-19 ha posat en evidència les arestes d’una sanitat malmesa per anys de retallades, de manca de cura del personal, de condicions laborals indignes i d’una fuita de professionals a l’estranger. Cuidar a qui cuida és quelcom molt fàcil de dir, molt políticament correcte, però difícil de fer i complir. Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes, estabilitat i permanència als llocs de treball per poder exercir de forma eficient i amb qualitat. Com es pot vetllar per la cura de la persona quan la càrrega assistencial t’atrapa? Els sanitaris estan cansats i el sentiment d’abandonament es fa palès en la majoria d’ells. Caldria cuidar-los allà on estiguessin i que els polítics els escoltessin sempre. La sanitat no hauria de ser quelcom d’ús recurrent per a la politització dels debats ni per finalitats electoralistes sinó la priorització dels càrrecs electes, des del criteri i posant-la per sobre dels interessos econòmics. Caldria deixar-se de romanços i bones paraules i enfocar-se en l’important: posar els professionals i els pacients al centre, desjerarquitzar i democratitzar el sistema tot fent-lo participatiu i transparent. Cal que les decisions es prenguin des de la consciència de la realitat i no des dels despatxos. Cal que les decisions es prenguin amb la màxima que la vocació no sigui una exigència per al compliment d’objectius irrealitzables. Amb la màxima de dignificar un dret inalienable, un dret de tots i per tots”. 

Com podem, com a pediatres, valorar els símptomes d’un infant o adolescent que no hem pogut atendre en les diferents fases de normalitat a les visites de Crèixer amb salut? Com podem acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després, si no sabem com ha estat el seu procés, el de l’infant i la família que ens consulta?.

Segurament no se’ns faria estranya la reivindicació dels mestres quan demanen, com dèiem en començar, “menys discursos i més recursos!”. Al que les famílies i llurs infants afegirien: “Menys publicitat i més longitudinalitat!”

Que tinguem un bon curs 2026-2027, companyes i companys!

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 8 de setembre de 2026