Pediatriadeponent

El proper dia 20 de novembre, el 20N, té diferents significats segons les diverses persones a qui preguntem. Per a nosaltres, la  gent de la Pediatria, és la commemoració, any rere any, de la Declaració del Drets dels Infants. I cal que, com a advocats dels que no tenen dret a veu ni a vot, ens fem ressò d’aquelles iniciatives i actes que ajudin a sensibilitzar la població i a augmentar el nostre compromís envers el bon tracte als infants. I nosaltres, els professionals sanitaris, no podem defugir d’implicar-nos-hi. La nova Ley Orgánica 8/2021, de4 de junio, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a laviolencia (1) torna a insistir en que no podem mirar cap a una altra banda. Potser ens fa una mica de por ja que anem a terrenys inexplorats, a mars desconeguts, i és un tema del que hem rebut poca (in)formació. I se m’acut ara un escrit de Khalil Gibran, que, ens evoca al que estem plantejant. “Diuen que abans d’entrar al mar, el riu tremola de por… Mira enr...

Fer de pediatra és una sort. Cada cop que un infant entra a la consulta i et mira, amb aquells ulls encesos i aquell somriure, passa com quan mires el mar, no te'n cansaries mai, i et sorprèn, com si fos la primera vegada que veus la cara d'una criatura. Els i les pediatres tenim la finestra perfecta per observar els infants en el seu camí per la infància. En aquest procés hi ha factors immodificables, però a la vegada sabem de la importància de l'entorn. És un camí on les experiències vitals, els aprenentatges, l'estructuració del pensament i la conducta així com les emocions hi tindran un paper clau. Un infant mai es construeix sol.  A finals de la dècada de 1950, Jerome Bruner introdueix la teoria de la bastida. Va utilitzar aquest terme per descriure l'adquisició del llenguatge oral dels nens petits. Aquesta teoria s'inspira en el concepte d'un expert que ajuda un novell o un aprenent. Les bastides han d'anar canviant el nivell de suport per adaptar...

Després de 40 anys de fer de pediatra, ara em jubilo. No sóc una pediatra vocacional. Vaig estudiar Medicina, triant-la per sobre d’Arquitectura i Belles Arts (les altres candidates) per seguir la tradició familiar i possiblement com un tribut al meu pare. Una anàlisi immadura de prioritats em va portar cap a la pediatria.  He gaudit de la meva professió en totes les seves vessants, el MIR a un hospital terciari, quan la vida d’un MIR encara era molt dura, la consulta generalista de l’Atenció Primària, en centres rurals i urbans a tres comunitats autònomes, els càrrecs de gestió, les comissions i grups de treball, etc. Des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones que heu compartit amb mi aquests anys de vida professional que sense cap dubte m’han enriquit intel·lectual i emocionalment. 40 anys i moltes experiències (la darrera, l’adaptació del nostre món a la pandèmia de Covid19) donen perspectiva i potser em permeten formular algunes preguntes per encarar el f...

  Diuen que la   mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música. I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida. Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) ...