El contagi, la por i el vincle: som humans o fem d’humans?
Ja fa temps en una de les Contres de la Vanguardia (1), C Puchalski afirmava que “progressem com a humans quan ens acompanyem els uns als altres en arribar i en deixar aquesta vida“. I afirmava, amb raó, que els altres ens permeten sobreviure quan neixem. Els humans necessitem els altres per sobreviure en els nostres primers passos, per viure després, i també necessitem els altres per morir acompanyats. Si el vincle sa demana la presència dels referents segurs i es crea a poc a poc, també els vincles que es trenquen amb la mort haurien de ser acompanyats, amb temps suficient, en benefici dels que se’n van i també per als que es queden de dol. De vegades comento amb algún@s company@s que de les poques coses principals que ens cal fer en aquesta vida una és saber acompanyar els nostres pares en el procés de morir. I el que ens toca viure i veure aquestes setmanes ens angoixa. I si a nosaltres, pediatres, ens angoixa, què no deu ser el que experimenten tots els professional...