Que ella sempre hi sia!
“Tot allò que l’arbre té de flor i de fruit, viu del que té soterrat: la constància, la convicció i la fe” L’arrel que somia ser font d’alegria sap que, cada dia, la saba que nia al tronc fa sa via. A l’hivern, dormia, amb la melangia: de sol es delia. Després, quan venia el brot, l’energia, que tendre anuncia l’esclat del migdia, de feina es fonia: el verd ja naixia, la branca lluïa. I quan més calia, quins bells dons: l’ombria i els fruits que ens daria! Més tard, vella tria de grocs la vestia, i dels torrats vivia el bosc en sinfonia. I el terra es cobria de nova energia: saó i vigoria, adob, profecia d’una Epifania! Qui no cantaria la rel que servia, que a tots obsequia i que sempre voldria ser doll d’harmonia? Foto extreta de naturalbloc Francesc Domingo i Salvany Balaguer, Nadal de 2017