Acabo de veure al canal Verdi Classics la reposició, i en català, una pel·lícula que ja va emocionar-me el primer cop que la vaig veure quan es va estrenar l’any 1975: “Dersu Uzala”, d’Akira Kurosawa. Una pel·lícula de més de dues hores, a partir del llibre original, amb el mateix títol, que és un cant de respecte a la natura i al valor de l’amistat. A l’amistat que neix entre Dersu Uzala, un caçador boscà nanai, i un capità de l’exèrcit, l’explorador Vladimir Arsenyev, que ha de cartografiar una extensa regió allunyada del món habitat, a la Rússia oriental. I és també, aquest, un film de melangia per les petites, i grans, pèrdues que el pas del temps fa encarar als protagonistes, i ensems ens fa encarar a nosaltres. Avui l’he gaudida a pleret i no m’he privat d’emocionar-me novament amb els missatges, valuosos i certs, de posar al centre de l’univers la natura, i no pas a l’home.
I Dersu, que se sent vagarós i enyorat de “casa seva” quan el capità - en veure la seva pèrdua de visió i la incapacitat de seguir vivint de caçador al bosc - el convida a viure a ciutat, prefereix el retorn a la taiga, a la intempèrie i a la natura, tot i que això vol dir una opció sense retorn. I mor al bosc, casa seva, a mans de mala gent (un humà), i és enterrat amb tot el que ell hi ha vist viure: la bona gent que són el sol i la lluna, el riu i l’aigua, el vent i el fred, i els arbres i la fauna que viu al boscam.
I aquest cant a la natura m’ha fet evocar aquella profecia del indis Cree de Nordamèrica adreçada a l’home blanc que afirma que:
“Solament quan el
darrer arbre hagi estat tallat,
solament quan el darrer riu hagi estat emmetzinat,
solament quan el darrer peix hagi estat pescat,
solament llavors us adonareu que els diners no poden ser
menjats”
I a la vegada em fa (re)plantejar quina és la meva
particular petjada ecològica en cadascuna de les activitats diàries de que soc
protagonista. “Pensem en global, i actuem en local?” No podem canviar el planeta, és cert. I és també una veritat
que tots som responsables del metre quadrat de món que habitem. I també que, sense
aquest meu particular metre quadrat, el planeta no estaria complet.
Ho escrivia l’insigne Joan Maragall quan deia:
“Estima el teu ofici, la teva vocació,
la teva estrella,
allò per al qual serveixes,
allò en el qual ets realment un entre els homes.
Esforçat en la teva tasca com
si de cada detall que penses,
de cada mot que dius,
de cada peça que hi poses,
de cada cop del teu martell,
en depengués la salvació de la humanitat.
Car en depèn, creu-me.
Si oblidat de tu mateix fas tot
el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que
regís automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories
universals només per satisfer la seva vanitat;
fas més que el polític,
que l’agitador, que el qui governa.
Pots negligir tot això i l’adobament del món.
El món s’arreglaria bé tot sol,
només que tothom fes el seu deure
amb amor a casa seva”
I a casa nostra, en el territori ampliat que són les
Terres de Ponent, ara fa 6 dies, el 28 de juny 2023, es va fer un pas remarcable
d'afirmació històrica, amb la col·locació del clon en 3D del sepulcre d'Àlvar
II de Cabrera, Vescomte d’Àger, que es troba al Museu dels Claustres de Nova
York, sepulcre que fou “ignominiosament” venut el 1906. Ara,117 anys més tard,
torna al mateix lloc que ha restat buit fins fa una setmana, i d’on no hauria
hagut d’haver sortit mai.
Us convido a que hi feu una visita, i pugueu comprovar com, amb la bona entesa entre el Monestir de les Avellanes (en la persona del seu director Robert Porta) i el Museu dels Claustres de Nova York, i amb la tecnologia 3D de l’empresa 3D-Tècnics, de Begudà (Girona), una iniciativa que semblava un somni, ha pogut tenir un final feliç. S’ha fet realitat un regal cultural i històric que no sabien que era impossible de tenir.
I no em sé estar de cloure aquest escrit amb un breu brindis irlandès anònim:
“Que tingueu
sempre paraules càlides
en els
vespres freds,
la lluna plena
gran en la nit fosca
i el camí de
baixada fins a casa”.
Bon estiu, companyes i companys!
