dimecres, 13 d’agost de 2014

Compartir informació mèdica

Acabo de llegir l'article de Debat del darrer número del Butlletí mèdic del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL). Amb el títol "Com compartir la història clínica informatitzada" es fa una anàlisi des del punt de vista ètic, el punt de vista tecnològic i el punt de vista legal. 
Entenc les aportacions que els diferents professionals que han redactat l'article fan al respecte. És d'agrair la quantitat d'informació legal i tècnica que adjunten. Des de la Comissió de Deontologia del COMLL es fan reflexions sobre la base de la relació metge-malalt: confiança, confidencialitat i secret (pilars de l'acte mèdic que sovint semblen quedar desdibuixats en algunes de les "visites" que rebem a la consulta). 
Allò que m'ha sobtat però és que tota la discussió sobre la seguretat de la confidencialitat de la Història Clínica (HC) (Compartida o no) sembla recaure en el professional que introdueix les dades durant l'acte mèdic. O dels professionals de la salut que poden/podran consultar aquesta història clínica. 
Com molt bé es diu a l'article, la HC neix en el moment en que un professional de la salut "decideix anotar en un full de paper o en una fitxa de cartolina les dades més importants en relació amb la malaltia i el tractament de les persones malaltes que li han confiat la cura i atenció de la seva salut". Fins aquí era evident la responsabilitat única del professional de la salut a l'hora de mantenir la confidencialitat i secret. Però en aquesta era digital la possibilitat d'accés a les dades de salut personals s'amplia a qualsevol gestor d'informació dels serveis de salut. Fins i tot a usuaris amb coneixements avançats sobre sistemes informàtics, aliens als serveis de salut.


Hom pressuposa que amb la recollida i redacció de tota la informació que creu rellevant per a la salut d'un malalt està afavorint la interpretació del diagnòstic i tractament que recomani al pacient. Que aquesta informació, acurada, servirà per a fer-ne un seguiment o una revaloració per part d'un altre o altres professionals si és el cas. Fins aquí la tasca a l'hora de generar informació per part del professional sanitari. A partir d'aquest punt correspon a altres professionals, majoritàriament no de l'àmbit de les ciències de la salut, garantir que aquestes dades es mantinguin segures i siguin accessibles a tothom que ho precisi. Al meu parer, doncs, la major part de la responsabilitat a l'hora de mantenir la confidencialitat de la història d'un malalt recau en tota l'estructura informàtica que emmagatzema les dades i en els seus gestors. 
Aquesta última afirmació em serveix per a posar de manifest que quan es parla d'inversió en salut no hem de pensar tan sols en personal facultatiu, infermeria i personal auxiliar, personal de gestió i serveis, en laboratoris, aparells de diagnosi per la imatge o de medicina nuclear, etc... sinó que la inversió en serveis de gestió de la informació ha d'ésser suficient per a garantir que la immensa quantitat de dades que es generen a diari estiguin a l'abast del professional que ha de donar resposta a l'usuari. D'una manera segura, ràpida i "sense fronteres". Així doncs s'incorpora, avui més que mai, la figura del gestor de la informació, el gestor de les TIC (Tecnologies de la Informació i de la Comunicació) com a part important en el nostre sistema sanitari. En un era en que la informació està més a l'abast que mai, poder compartir-la amb altres professionals de la salut i amb el propi usuari d'una manera segura, ràpida i "sense fronteres" pot fer que la qualitat de l'assistència millori encara més.


De la mateixa manera que demanem inversió en eines de diagnosi i de promoció de la salut per a poder oferir al pacient bones opcions de millora de la seva qualitat de vida, també demanem que s'inverteixi de manera decidida en la interconnexió de tots els responsables de salut.
La manera en que el professional de la salut es relacionarà amb l'usuari fora de la consulta presencial i el paper d'aquestes "noves" eines de comunicació per a facilitar-ho s'escapen a les reflexions que he fet més amunt però segueixen tenint com a base la seguretat per a garantir la confiança, confidencialitat i secret de la relació metge-pacient.

Ramon Capdevila Bert
@capbert