dimecres, 23 de novembre de 2011

La realitat de les "altes capacitats" en nens i joves

El proper dijous 1 de desembre, a la Sala Jaume Magre, es farà una taula rodona sobre les "altes capacitats" en la població pediàtrica.
Aquesta taula rodona s’adreça als professionals del món educatiu, estudiants, famílies i persones que hi estiguin interessats. L’objectiu d’aquesta taula rodona és reflexionar sobre la importància de formar a tots els agents implicats en el dia a dia de l’atenció als nens i joves amb altes capacitats de les nostres comarques.
Quina és la realitat de les altes capacitats? En un moment com l’actual, la crisi ens ofereix oportunitats de canvi, i aquestes oportunitats han d’ajudar-nos a veure en quin punt del camí ens trobem i què ens queda per recórrer.
Com en tot procés, ens hem de regir per uns paràmetres que garanteixin el compliment de l’objectiu marcat. Hi ha paràmetres econòmics, n’hi ha d’adaptabilitat a les circumstàncies, n’hi ha de qualitat i n’hi ha de personals.
Que els nens i joves amb altes capacitats no siguin fàcilment reconeguts, no vol dir que no hi hagi manera de reconèixerlos. Simplement significa que es requereix més temps i més esforços per fer-ho.
Una societat que anhel·la tenir adults feliços és una societat que concep la salut com el benestar físic, psíquic, emocional, social i també intel·lectual de l’individu. 

Més informació a fanjac Lleida 

divendres, 18 de novembre de 2011

Habilitats per a una vida saludable (iIII; 6-10)

En aquesta última entrega (la tercera) de les Habilitats per a una vida saludable, acabem de repassar les recomanacions què fa la OMS respecte a  les habilitats psicoafectives.


6.  Solució de problemes i conflictes

La vida diària porta de forma inherent certa càrrega de problemes i conflictes, no es poden evitar; es tracta d‘aprendre a manejar-los de forma flexible i creativa, identificant en ells oportunitats de canvi.
Els conflictes formen part de la pròpia vida i molts cops no es poden escollir, ens venen donats. Per aprendre a resoldre’ls cal saber trobar opcions, saber cedir i negociar, ponderar alternatives i conèixer que molts cops els conflictes són oportunitats de millora.

7 i 8. Pensament creatiu i crític

La nostra és una època que el filòsof Bauman ha definit com a societat líquida, és a dir, una societat en què no existeixen criteris sòlids i fixes, sinó que tot sembla relatiu, una societat en què existeixen diferents punts de vista i diverses formes de vida, i tots ells és donen per vàlids, essent alguns molt contraposats, i que conviuen porta a porta.

Hem passat d’una societat de codi únic (amb una moralitat compartida i valors acceptats de forma pràcticament unànime) a una societat de codi múltiple (amb formes diverses de considerar allò què és bo o dolent i amb valors no necessàriament compartits).  Aquesta és la nostra societat  i és la societat en què hem d’ensenyar als nostres fills a viure.

El nen es troba doncs convivint en un entorn amb missatges força diferents i moltes voltes contradictoris. El que a casa se li diu que està malament potser que sigui el que a casa del seu millor amic es consideri com a bo. O fins i tot no és rar que dintre de la mateixa família no es comparteixin pautes educatives entre pares i avis, per exemple, o fins i tot entre pare i mare.

Una de les formes típiques de protegir al nen és l’adoctrinament:  repetir de forma insistent que allò que nosaltres considerem com a bo ho és i que la resta està malament.  Criticar no és fomentar el pensament crític.

El més important és ensenyar a pensar críticament, es a dir, amb discerniment:  buscar arguments d’una idea, ponderar les conseqüències a curt i llarg termini, saber veure les incoherències d’algunes formes de viure, a saber llegir en la vida diària i en les nostres decisions allò què hi ha al darrere. Més que ensenyar al nen allò què és bo, ajudar-lo a entendre perquè és bo.

Per viure en el món actual cal activar la reflexió, doncs sinó ens anem deixant portar: la publicitat, els Mass Media, les sèries televisives...

Saber pensar és una eina humana que ens ve de sèrie però que no sempre s’utilitza. Cal aprendre a emprar-la. El pensament crític i creatiu és una habilitat cognitiva, així com amb les matemàtiques no aprendrem a fer equacions si no sabem sumar o multiplicar, el pensament s’ha d’exercitar. Requereix fomentar l’anàlisi, l’avaluació de les situacions, la inferència, l’explicació de perquès, i l’autoregulació.

Ja ha passat el temps en què les coses eren bones perquè sí o perquè ho deia una figura de referència, ara ens cal saber argumentar perquè nosaltres en considerem algunes com a bones i altres no. Ensenyar als nens a argumentar és ensenyar-los a pensar, a arriscar-se i qüestionar-se, cosa que serà imprescindible en una societat cada cop més complexa i amb pluralitat de valors.

9 i 10. Maneig d’emocions, tensions i estrès

Les emocions i sentiments no sempre es poden triar, però sí que els podem canalitzar. Els nens, i força adults,  viuen a la deriva de les seves emocions, del que els ve en ganes de fer o no. El maneig d’emocions es refereix a que hem d’ésser capaços d’identificar les nostres emocions i intentar de donar-los-hi una sortida vàlida.

Ensenyar als nens a tolerar les petites frustracions del dia a dia, a controlar la ràbia, a assumir els errors o decepcions és una tasca del dia a dia. Ajudar-los a identificar les emocions, a posar-los-hi nom és un primer pas; poder expressar-les ajuda a canalitzar-les. Però desprès cal poder assumir-les, sobretot quan són negatives i per això cal l’exemple dels adults per ajudar a l’autocontrol.
 
La vida en general, i sobretot en la societat actual, comporta també una càrrega de tensions i estrés. Aprendre a conviure amb l’estrès  i les dificultats inherents a la vida seria un dels grans reptes.


Montse Esquerda

diumenge, 6 de novembre de 2011

Habilitats per a una vida saludable (II;1-5)


Les dimensions del desenvolupament humà requereixen un procés d’aprenentatge, interactiu, personal i evolutiu. No podem oblidar que totes les habilitats, incloses les afectives i les ètiques, també s’aprenen, es desenvolupen, o a l’inrevés, si no hi ha un procés adequat d’aprenentatge poden quedar atrofiades. Cal tenir molt en compte que “el desenvolupament humà és un procés no garantit per la nostra herència genètica, sinó que depèn de la interacció i de l’ambient”.
Tradicionalment l’educació s’ha basat molt en el desenvolupament de la intel·ligència, però poc en l’afectivitat; la felicitat i adaptació en la nostra vida dependran molt més del bon maneig afectiu i ètic més que en la part cognitiva. 

Per tot això anem repassant les recomanacions de la OMS respecte a  habilitats psicoafectives.

1. Auto-coneixement

Ja al temple de Delfos, el més important dels temples grecs, hi havia un epitafi a l’entrada que hi deia: “coneix-te a tu mateix”,  i aquest era el camí per adquirir la màxima saviesa.
El coneixement d’un mateix, dels propis recursos, debilitats, fortaleses, actituds, gustos i disgustos és el punt fonamental per a construir la pròpia identitat.  Tenir consciència que tenim fortaleses però que també tenim debilitats és un dels factors claus en poder ajustar i crear un projecte vital saludable. Aquesta fita difícil d’assolir, no sols en nens sinó també en adults, és vital en l’educació en valors.
Cal ajudar al nen a descobrir i identificar el propi temperament. El temperament és molt innat, bastant fix i intervé en molts aspectes de la pròpia vida com l’habilitat per adaptar-se, l’estat d’ànim, la intensitat de reacció, el nivell d’activació i la regularitat. Pel mateix fet de ser innat fa que sigui difícil de canviar, però no impossible. Però sense un coneixement d’un mateix és impossible.
Això significa ajudar al nen a descobrir com se sent davant certes situacions, com acostuma a reaccionar, quan és més fàcil que s’enfadi, les seves capacitats positives i les seves negatives.
A vegades en aquesta tasca ens centrem molt en les parts negatives: “ets poc treballador”, “sempre fas la feina a darrera hora”, “si no estic a sobre no fas els deures”. Ajudar a identificar no és criticar, sinó fer donar compte al nen, d’ alguns dels trets propis i relacionar-ho amb alguna de les dificultats que això comporta. Això unit a que també ajudarem a identificar les capacitats positives.

Significa també ajudar-lo a posar nom a les seves emocions: el nen no necessàriament identifica bé el què li passa; molts cops té una “nosa” a la que no sap posar nom i el fa sentir malament. Poder posar a aquesta “nosa” el nom de tristesa,  por, angoixa, vergonya, ràbia...serà clau per poder manejar-la bé.
El fet de conèixer-nos millor ens pot ajudar a construir valors superiors com són la recerca del propi sentit de la vida, en relació als altres i al món que ens ha tocat viure.

2. Empatia

La segona de les característiques importants en el desenvolupament emocional és l’empatia, saber-nos posar en la “pell d’una altra persona”, entendre als altres, reconèixer les emocions i sentiments que pot sentir l’altre, per a intentar comprendre les motivacions i raons de l’altre.
L’empatia suposa que entrem en el món de l’altre i intentem veure les coses des del seu punt de vista, que intentem imaginar què és el que sent i com ho viu.
L’autoconeixement del que parlàvem al primer punt es pot arribar a convertir en egoisme sense l’empatia, estar solsament centrat en un mateix, sense tenir en compte els altres. La finalitat de conèixer-se un mateix de manera millor és per a saber com reacciono davant de les situacions per a poder ajustar-m’hi més bé.
L’empatia és difícil perquè representa sortir d’un mateix i intentar veure les coses i sentir-les com les sent una altra persona, perquè significa deixar de pensar en un mateix com a centre del món i situar-te en una perspectiva de segona línea. Des de ben petits podem ensenyar als nens a pensar en els altres, pensant en com es poden sentir els altres davant alguna situació, a canviar de perspectiva (“com et sentiries tu si t’hagués passat com a...”, “que faries si et trobessis en la situació de...” ). Aquesta capacitat és molt difícil de desenvolupar en els nens més petits doncs acostumen a estar molt centrats en sí mateixos però és imprescindible anar-la desenvolupant doncs no apareixerà en tots per sí sola.

3. Comunicació assertiva

L’assertivitat és la capacitat de saber expressar el que un mateix pensa, sent o necessita, fent-ho de forma adequada, sense trepitjar els drets ni sentiments dels altres. És de fet una habilitat força desconeguda.

En els mitjans audiovisuals o també en la realitat, el model que es veu molt sovint per reivindicar els propis drets i resoldre situacions és el model agressiu. De fet, de forma natural molts nens responen amb agressivitat quan senten que no se’ls respecta, per exemple, quan al parc un altre nen els pren la pilota o quan demanen alguna cosa.

Una altra forma de resposta que es dona molt sovint és la inhibició: alguns nens no saben respondre davant una amenaça d’altres nens i adopten una actitud passiva, de fugida, s’amaguen.

Ni una ni altra actitud són massa adequades, l’agressiva perquè acostuma a provocar un augment de violència o el rebuig per part dels altres, i la inhibida perquè provoca que es perdi el respecte a la persona i pot desenvolupar una baixa autoestima.

La comunicació assertiva se situa al mig i inclou saber dir les coses de forma correcta, amb un to de veu controlat, saber-se defendre sense agredir, ser clars, saber dir no i també saber reconèixer el propis errors.

Però per sí sols els nens no desenvoluparan una forma de comunicació assertiva. Els adults som en aquest sentit models clars i directes: per ensenyar els nens a ser assertius cal mostrar-los com els adults ho podem ser. L’assertivitat va molt lligada a l’autoconeixement i l’empatia doncs requereix saber escoltar els nostres propis sentiments i també poder reconèixer els sentiments dels altres.

4. Maneig relacions interpersonals

Les relacions humanes són força complexes, font de múltiples conflictes en la nostra vida familiar i social. Saber establir relacions humanes interpersonals i saber conservar-les és una habilitat força complexa.
En aquesta destresa hi ha dos aspectes claus: el primer saber iniciar, mantenir una relació però també saber acabar-la quan sigui necessari.  El segon és aprendre a relacionar-se de forma positiva.
L’exemple dels adults en el maneig de les situacions de la vida diària és la font principal del modelatge de la conducta dels nens. Com són les nostres relacions?  Són sanes o acostumen a estar enterbolides? Quines actituds tenim enfront els que ens envolten?  És important ser conscients de com manegem les nostres relacions interpersonals doncs els nens ens imitaran i ho empraran com a model.

5. Presa de decisions

En general, acostumem a valorar les decisions en blanc o negre, a ser molt polars. És important ensenyar als nens  que davant d’una decisió pot haver-hi diferents formes d’actuar, que cal avaluar les diferents possibilitats de cada decisió, a valorar els factors, motivacions, necessitats i conseqüències de les diferents opcions.

Els nens acostumen a ser impulsius i amb una molt baixa tolerància a la frustració, acostumant-se a prendre decisions basades en gratificacions immediates. Sols si els ensenyem a ponderar bé les conseqüències i les oportunitats, els ensenyem a decidir.


Continuarà.


Montse Esquerda